Necessitem un pacte per a la infància. Quan es demana aquest pacte, de vegades apunta un gest d’impaciència. S’estan elaborant pactes sobre la immigració, sobre l’habitatge, sobre infraestructures. Ara bé, un pacte per a la infància és diferent. Abans de tot, ens ha de dir què hem de fer amb els nostres infants, ha de ser la culminació del  procés que els haurà situat en el lloc que els correspon en la societat. És el camí que ja s’ha fet amb la classe obrera i amb la dona. I això suposa un canvi d’actitud i la voluntat de conèixer l’infant real.

   I és clar que en aquest pacte s’hauran d’establir prioritats, una temporalització, un finançament, la responsabilitat del govern i dels ens locals, l’entesa entre els poders públics i la societat civil, el significat –en el cas de la infància- de la prioritat pressupostària, els mecanismes de seguiment no sols de la legislació d’infància sinó de  la legislació tota per veure si es respecta la perspectiva d’infància, estudis sobre la seva situació, etc. Per descomptat, hauran de participar-hi els mateixos infants. I és un pacte que s’ha de promoure des del Parlament. En una simulació parlamentària que es va fer a la nostra Cambra, el 23 de febrer proppassat, amb menors acollits en centres, un adolescent va dir: “Comenceu vosaltres, els polítics; acabarem nosaltres, el poble”.

   Però, al mateix temps, i potser sobretot, ha de potenciar un canvi de mentalitat. S’ha de saber de quina naturalesa és la vulnerabilitat dels infants, que no és la falta de maduresa física i mental, com arriba a dir fins i tot el preàmbul de la Convenció, ans la seva dependència dels altres, una dependència no física, assistencial o d’agombolament afectiu; s’han de reconèixer d’una manera explícita i lleial les competències de l’infant, és a dir, la seva capacitat per participar i decidir; s’ha de compartir la idea d’infància que hi ha darrera la Convenció; s’ha de bandejar ja per sempre, quan parlem de drets dels infants, aquella mena d’acritud amb què alguns demanen on són els deures, perquè els infants tenen dret a tenir responsabilitats, i prou sovint no els en sabem donar, i en ells, com en els adults, els deures dimanen dels drets. Potser és, senzillament, creure en la infància, una infància que no reclama cap privilegi  com a grup.  És en aquest sentit que un pacte per a la infància és diferent.

   Un pacte per a la infància ha de ser això, ha de contenir i potenciar aquestes conviccions, que encara no han penetrat prou en el cos social. Altrament, naixeria mort. No són coses de militants dels drets dels infants, com algú els anomena. Els que han conegut de debò la realitat de la infància, i fins s’hi han jugat la pell, com un Korczak, no n’han tingut mai una visió angèlica. Philippe Meirieu, el pedagog francès que ara ens visita de manera freqüent, diu que ens manca respecte per l’infant, però que actualment n’hi ha que dubten a fer servir aquest terme perquè ha perdut el sentit i s’ha entès com una admiració beata i sense exigència. És l’hora de trencar tòpics. No es tracta, doncs, d’una defensa ingènua ni sentimental de la causa de l’infant, sinó d’una posició realista. 

   La idea del pacte fou l’objectiu principal de les Jornades sobre la Infància i l’Adolescència que es celebraren els dies 14 i 15 de juny proppassat, organitzades per l’Associació Diomira (vegeu-ne la ressenya més avall). De fet,  la proposta del pacte forma part d’una constel·lació d’iniciatives tendents a assegurar la visibilitat i el benestar dels infants. Totes són d’actualitat, alguna urgents, i possibles.

   En primer lloc, l’Administració catalana s’ha d’involucrar en l’elaboració de l’informe que l’estat espanyol ha de presentar el pròxim mes de gener al Comitè dels Drets de l’Infant sobre l’aplicació de la Convenció; i, alhora, ha de fer un tractament dels antecedents que ha reunit per confeccionar un informe sobre l’aplicació de la Convenció a Catalunya.

   En segon lloc, s’ha de reconèixer la personalitat de la Taula d’Infància i Adolescència de Catalunya, TIAC, com a coalició d’organitzacions no governamentals catalanes d’infància, i facilitar-li les dades d’infància a Catalunya, a fi que pugui exercir, si s’escau, el dret de completar l’informe al Comitè dels Drets de l’Infant, a partir del seu coneixement de la situació i les necessitats de la infància a Catalunya.

   En tercer lloc, la creació d’una comissió parlamentària d’infància. Aquesta comissió es ve demanant des de 1991, el mateix dia que es va aprovar la Resolució 194/III del Parlament de Catalunya sobre els drets de la infància, de 7 de març d’aquell  1991.  Se n’ha parlat a bastament amb els diputats de tots els partits amb representació parlamentària, el 2005 i encara el juliol proppassat. És un punt fonamental, i el Reglament de la Cambra ho permet. S’ha dit que seria convenient, abans, l’aprovació de la nova llei d’infància, però en realitat no en depèn. És més, aquesta  comissió parlamentària hauria d’informar la llei d’infància.

   Finalment, un comitè d’experts està enllestint en aquests moments una nova llei d’infància.  És ambiciosa. Però encara tardarà a entrar al Parlament i la seva tramitació, com és normal, pot ser llarga. Entenem que la seva aprovació no ha de condicionar la posada en marxa de les altres mesures.

   Ha arribat, doncs, el moment. Saber trobar, amb naturalitat, el lloc que correspon a la infància, ha  de constituir un instrument general de canvi. 

 Jordi Cots i Moner
Comissió de la Infància de Justícia i Pau

L’abril del 1989, més de 60.000 mauritans van sortir cap a Senegal i Mali, fugint d’un esclat de violència, un dels conflictes més greus que ha patit Mauritània: l’enfrontament entre els àrabs i berbers del centre i nord del país, que monopolitzen el poder econòmic i polític, amb les poblacions negre-africanes del sud, geogràficament i culturalment més properes a Senegal, i que a més a més han estat tradicionalment exclosos per les autoritats mauritanes. El 1989 es van succeir un seguit de greus disturbis a Mauritània (contra negre-africans) i, paral·lelament, d’altres a Senegal (contra àrabo-berbers). Tot plegat acabà provocant desenes de morts i ferits víctimes d’aquesta violència , i el desplaçament de milers de persones.

Al juny d’enguany, el president maurità Mohamed Ould Cheikh Abdallahi, recentment elegit, va convidar tots els refugiats a tornar a Mauritània. Es calcula que 24.000 refugiats mauritans, que viuen en més de 250 ubicacions diferents a Senegal, desitgen tornar als seus llocs d’origen. Les declaracions del president han fet que també els refugiats que es troben a Mali declarin el seu desig de retorn.

Entre 1996 i 1998, l’ACNUR ajudà a 35.000 refugiats que havien retornat voluntàriament a Mauritània. Malgrat la voluntat de tornar al seu país, el Col·lectiu de Refugiats Mauritans per la Solidaritat i les Solucions Duradores (CRMSSD) denuncià el mes d’octubre del 2007 l’arrest i l’empresonament d’alguns d’aquests refugiats. Tot i que encara no estan clars els motius de l’arrest, un grup que assegura representar a prop de 30.000 refugiats mauritans que viuen al Senegal creu que aquestes detencions són un senyal de que la repatriació planificada dels altres milers de refugiats no hauria de continuar fins que els seus drets i la seva seguretat puguin ser garantits.

Per altra banda, les Forces d’Alliberament Africanes de Mauritània (FLAM), en una carta oberta dirigida a les Nacions Unides, van advertir sobre la situació inhumana que pateixen els refugiats mauritans al Senegal i Mali, així com de l’alt índex de mortalitat de nens, gent gran i dones embarassades. La difusió d’aquest comunicat també als presidents de la República de Senegal, Mali, a la Comissió de la Unió Africana i al representat regional de l’ACNUR a Dakar, pot haver sigut la raó que ha fet que, a finals d’enguany, l’ACNUR hagi realitzat una crida per aconseguir set milions de dòlars per tal de finançar la repatriació voluntària dels refugiats mauritans, principalment des de Senegal i Mali. Aquesta tornada ajudarà a resoldre una de les situacions de refugiats més prolongades a l’Àfrica, en la què alguns refugiats mauritans han passat més de dues dècades a l’exili. L’operació, que es preveia que comencés a l’octubre, té prevista una durada de aproximadament disset mesos, i farà front a importants dificultats logístiques amb tan sols 500.000 dòlars rebuts fins ara.

Però la tornada dels refugiats no suposa que tots els problemes es veuran resolts, perquè cal tenir en compte que la crisi econòmica i els conflictes que afecten a molts països africans en els últims temps, han donat lloc a situacions i sentiments xenòfobs contra els grups ètnics minoritaris, convertint-los en la justificació dels problemes polítics i econòmics interns. En aquest sentit, l’últim informe de la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació Racial de 10 de desembre del 2004, en les observacions finals del Comitè per Mauritània (CERD/C/65/CO/5) incloïa com a motius de preocupació la falta de legislació que definís discriminació racial al país, la limitació en la llibertat d’associació i de reconeixement de les ONG de drets humans, una manca de llibertat d’expressió plasmada a les lleis mauritanes i l’existència, encara, d’activitats esclavitzadores.

És per això que el col·lectiu de refugiats insisteix en que vol assegurar-se de que l’acord protegeix realment els drets dels refugiats: "Realment no volem que l’ACNUR i el govern senegalès tirin endavant amb la repatriació sense garanties de que la tornada a Mauritània complirà totes les condicions establertes per les associacions de refugiats, incloent-hi les reparacions i garanties de seguretat” va declarar Ibrahima Mangara, secretari general del CRMSSD.

Paula Ramos i Caterina Tarrés (estudiants en pràctiques a Justícia i Pau)

Fonts:
Afrol News:
 Problemas en el regreso de refugiados mauritanos en Senegal
 http://www.afrol.com/es/articulos/27035
 
 Se necesitan fondos en Mauritania para la vuelta de los refugiados
 http://www.afrol.com/es/articulos/26634
 
 Mauritania prepara el regreso de sus refugiados
 http://www.afrol.com/es/articulos/26337

 Los refugiados mauritanos en Senegal podrían volver a casa
http://www.afrol.com/es/articulos/26211

Mauritania-Senegal: Refugiados serenamente optimistas ante su regreso
http://www.afrol.com/es/articulos/26044

Irin News:
MAURITANIA-SENEGAL: Arrests raise questions over safe return of Mauritanian refugees
http://www.irinnews.org/Report.aspx?ReportId=74956

UNHCR- ACNUR:
 http://www.acnur.org/index.php?id_pag=6913
Acnur necesita fondos para mantener dos operaciones importantes: Sáhara occidental / Argelia y repatriación a Mauritania.
 http://www.eacnur.org/04_02_01.cfm?id=1060

 
Casa Àfrica:
 Problemas en el regreso de refugiados mauritanos en Senegal
http://www.casafrica.es/actualidad/2007/10/24/problemas-en-el-regreso-de-refugiados-mauritanos-en-senegal

Nacions Unides:
Convenció Internacional sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació Racial. Observaciones finales del Comité para la Eliminación de la Discriminación Racial MAURITANIA 2004
http://www.universalhumanrightsindex.org/documents/824/462/document/es/text.html
Africa Info Market:
Denuncia sobre la situación de los refugiados mauritanos en Senegal y Mali
http://www.africainfomarket.org/aim/AIM/published/DEFAULT/paginas/40646-Espaol/5527_documento_4903_1.pdf

Revista Pueblos:
Mbuyi Kabunda, Las migraciones africanas: más horizontales que verticales
http://www.revistapueblos.org/spip.php?article671


Periodisme internacional. Observatorio de actualidad Mundial:
Ton Galindo, Mauritania, un lento y costoso proceso hacia una independencia mal elaborada
http://internacional.tripodos.com/planisferi/article.asp?id=101&idpais=151&idsubz=27&idzona=18

Els humans vivim agrupats i, per tant, separats en múltiples categories. Ens dividim per països, ens classificam segons els recursos econòmics personals, ens distingim segons el sexe o la raça, ens agrupam per motius socials o religiosos i vivim immersos en cultures diferents. Totes aquestes categories ens defineixen, ens donen caràcter, ens identifiquen individual i socialment. Però també, massa sovint, serveixen per separar-nos i amplificar els conflictes. Tots coneixem aquella anècdota, veritable o no, del nòbel Albert Einstein que en arribar als Estats Units, en el control de fronteres, li demanaren: “Raça?”, i la seva resposta fou: “Humana, per suposat”. Totes aquestes categories ens enriqueixen, malgrat això no hem d’oblidar que som, senzillament, humans i pensar a nivell global, és a dir, tenir en compte que les persones formam part d’una família.

Si partíssim de la idea que la humanitat se sembla molt a una família, seríem capaços d’entendre que la pau és possible. Perquè la família, aquella unitat que formen uns pares i uns fills, és qualque cosa més que genètica. És veritat que sovint veim la família com uns simples lligams genètics: el pare i la mare, els fills, els padrins, els cosins, els tios... A més també és un grup de persones que cada dia se seu entorn a la mateixa taula i tracta les seves diferències, és un grup que somnia amb assolir objectius comuns. Pens que el més principal d’aquests objectius és oferir i rebre amor, amor entès com el sentiment i la vivència humana superior i fonamental per a una vida equilibrada, sana i que ofereix seguretat. La família és o hauria de ser una font inesgotable d’amor, de donar sense esperar res a canvi. Estimar és l’única manera de què els seus integrants creixin, es desenvolupin i evolucionin en un clima positiu. Si hi ha amor, hi ha respecte i no hi ha més arma per resoldre els petits-grans conflictes familiars que el diàleg.

Per a mi que la relació és clara: si la humanitat, és a dir, cada un de nosaltres, actua en societat com a membre d’una família, allò que formam, d’allò que en som part, no és ja només un país, una cultura o una religió, sinó que som membres d’una comunitat de pau. D’una comunitat que fins fa poc era una petita comunitat. Fa només cinquanta mil anys, pocs tenint en compte la història de l’evolució de la vida a la Terra, varen aparèixer els primers homo sapiens sapiens. Aleshores la humanitat es reduïa a una població de poc més de deu mil persones situades a una zona concreta d’Àfrica. Els humans, biològicament, tenim un origen modern. Fa pocs milers d’anys tots els nostres avantpassats eren membres de la mateixa família africana. Tots estaven emparentats. Ara, essent cada un de nosaltres part d’aquesta gran família humana, no tenim més arma que el diàleg per resoldre els conflictes.

La família, la que formam els pares i els fills, és, permeteu-me el símil automobilístic, un motor que funciona amb una benzina anomenada amor. La família humana, també. La comunitat que formam més de sis mil milions de persones també hauríem de ser com un gran motor alimentat per la benzina de la pau. No seré jo qui doni noves fórmules per omplir de pau el depòsit de la comunitat humana. Això no obstant, tampoc s’ha d’entendre que per assolir la pau és necessari formar una comunitat humana global sense diferències, homogènia. És cert que la desaparició de totes les diferències que ara ens separen erradicaria els conflictes. Aquestes, les societats homogeneïtzades, són les que somniaven els grans dictadors del segle XX: les societats sense problemes, sense diferents, sense races, sense opinions contràries. Serien societats pacificades, però sense iniciatives, sense oportunitats, sense opció pel canvi, sense oportunitats per la dissensió. La pau no és l’absència de conflictes, la pau no és silenci. La pau és el camí que es fa mitjançat el diàleg entre comunitats i persones diferents.

Miquel Pieras Villalonga, membre de Justícia i Pau de Mallorca i professor de Secundària.

Un adolescent de disset anys ha mort molt prop de casa, pressumptivament assassinat per dos menors de quinze i setze anys. La notícia ha corregut pel barri com el vent que aquest dies ens conturba. Pens que no és l’hora dels laments, d’altra banda ben comprensibles. És l’hora de fer el que calgui perquè mai més no torni a passar. La qual cosa vol dir també major control de les bandes juvenils. En aquest camp, com en tants altres, la millor tasca és la prevenció. Potser que d’aquesta manera  s’evitarien desgràcies com la que és causa d’aquestes reflexions. La mort d’Eusebio Ebulabate és una gran desgràcia.  El que no pot ser és que sigui una mort inútil. Una sang jove vesada mai no pot ser inútil.

Caldrà esbrinar i plantejar-nos amb urgència les causes que porten uns joves, infants encara segons la definició de la UNESCO, a assassinar o a morir per un no res. Quines circumstàncies són la causa d’una agressivitat que porta a matar amb la mateixa facilitat i sang freda amb que hom beu un tassó d’aigua?

Amb la globalització, han arribat a Mallorca patrons culturals i de comportament que ens xoquen i que dibuixen tipologies personals i motivacions que sovint no entenem i que ens agafen desprevinguts. Caldrà anar en compte a l’hora de precipitar-nos a jutjar, però, sobretot, al moment de prendre postura.

Pens que la situació no farà més que empitjorar si, davant la violència que estalla on menys podem imaginar, ens tancam per garantir la seguretat pròpia i dels qui estimam. També si els nostros esforços s’adrecen a demanar sols l’aillament dels agressius: mai els guetos no han portat a res de bo. Caldrà anar a les arrels de tanta violència gratuïta, analitzar-les i treure’n les conclusions adients.

No és, l’assassinat d’un menor a mans d’uns altres menors, un fet per oblidar. No podem passar pàgina ràpidament, empesos per les urgències quotidianes, per les festes de Nadal i de Cap d’Any, que d’alguna manera són una forma d’evasió col·lectiva, o per la pròxima desgràcia que, podem estar segurs, demà omplirà les pàgines dels diaris i els minuts dels telediaris. Cada dia té els seus quefers, deien els antics. Avui podem afirmar sense embuts que cada dia porta les seves males notícies. Passen coses bones, però no fan vendre ni augmentar les audiències.

La mort d’Eusebio és un fet, a més de trist, eloqüent: ens parla de desarrelament social i cultural, de no sentit en la vida, de manca de valors, de protesta reprimida i mal orientada.  Ens ha d’interpel·lar a tots, els qui avui, ens agradi o no, formam el poble mallorquí, els mallorquins de tota la vida o els mallorquins nouvinguts, si més no pel fet de residir a l’Illa. Entre tots caldrà analitzar i recercar sortides vàlides i eficaces per aconseguir que mai més cap jove mori de manera innecessària. Si no ho fem,  haurem perdut una molt bona oportunitat i, a més, el futur col·lectiu se’ns pot complicar.

Carmel Bonnín, president de Justícia i Pau de Mallorca

41è Jornada Mundial de la Pau

LA FAMÍLIA HUMANA COM A COMUNITAT DE PAU

Les paraules que encapçalen aquest escrit reflecteixen una utopia capaç d’engrescar encara moltes persones. D’altra banda, la construcció d’una humanitat com a comunitat de pau exigeix el convenciment previ de què la percepció d’una destinació comuna i l’experiència del ressó, positiu o negatiu, de les nostres actuacions són factors esencials per al bé comú i per a la pau.

Tant la globalització com la paraula comunió –comú unió, tan grata als creients- són conceptes i realitats que cada dia ens aporten exemples clars de les conseqüències, positives o negatives, de l’activitat d’empreses i entitats  sobre altres grups humans.
Ara mateix, voldria il·lustrar el que afirm amb un cas concret, d’altra banda ben actual i amb molts lligams amb la pau, com és ara el canvi climàtic.

El canvi que experimenta la Terra és l’esdeveniment més important que ens afecta a tots.  Ja se n’ha tret una conclusió primera: que els riscs que el canvi implica –sequera, desertització, desplaçaments forçats- afectaran molts països, però sobretot els més empobrits. Però, el canvi climàtic ens porta així mateix un avantatge que no he vist comentat i que cal subratllar: dia rere dia, ens adonam i ens adonarem encara més, a escala mundial i de forma experimental, que les nostres accions i omisions tenen un ressó mensurable, sovint fatal, en altres indrets i entre molts pobles. Si aquesta convicció augmenta, pot créixer el sentit d’una activitat humana més responsable.

A més, des de l’òptica de la justícia i de la pau, el canvi llavors esdevé una oportunitat per fomentar la pau col·lectiva o una ocasió per plantar la llavor de conflictes futurs entron de l’aigua i del seu control.

Els interessos en aquest camp són immensos i, per aquesta raó, les perspectives de pau són fràgils. La tensió entre els països més rics i desenvolupats i els que lluiten per alliberar-se de la pobresa o, com la Xina i la India, grans contaminants, però a punt d’ assolir el paper de potències emergents  és gran i augmenta en la mesura que el segon grup insisteix, pens que amb justícia, que qui ha contaminat fins ara, ha d’assumir la major part del cost de restablir, si és que es pot, i de frenar la contaminació actual.  Però, per als assumptes complexos com aquest, els humans cal que emprem el diàleg, la negociació i la força de la pressió diplomàtica i ciutadana, però mai no la guerra.

Som els ciutadans i les ciutadanes del Nord els qui hem d’empenyer, amb el nostre control, pressió i exigències, per aconseguir que s’estableixin relacions de justícia en aquest estira i amolla, perquè sols si s’acorden sortides consensuades i eficaces podrem gaudir d’un futur en pau. El contrari, representa perllongar el domini dels rics sobre els pobles empobrits. Aquest no és camí perquè la familia humana arribi a la pau.

Però, quan celebram la Jornada Mundial de la Pau, no podem oblidar la rest d’ esdeveniments que fan sagnar el cor de la humanitat i que s’oposen frontalment a la pau de la família humana. Sols fem esment dels conflictos més clamorosos: el que enfronten els pobles palestí i israelià i els que pateixen els d’Irak, d’Afganistà o el refugiats de Darfur; el terrorisme criminal d’Al Qaeda, d’ETA o de qualsevol altre signe;  la violació dels drets humans a la Xina, al Pakistà, a Birmània i arreu on la llibertat s’ha arraconat; la fam, la misèria i la manca de salut i de sortides de milions i milions de persones; la marginació de les dones a tants països del món i els fonamentalismes nostres i aliens. Tot un ventall de plagues que són el repte quotidià i l’obstacle cabdal que fa que la pau sigui una aspiració que pot semblar encara més utòpica.

Pel que fa a la nostra realitat més propera, la Jornada Mundial de la Pau  ens convida a minvar el clima de crispació i d’enfrontament entre partits i grups socials, sovint fonamentats en mentides o en mitjes veritats. El temps preelectoral que ja vivim pot fer encara més irrespirable el clima social del país. Els ciutadans i les ciutadanes no ens ho mereixem. El que demanam és una reconciliació basada en la veritat. El que exigim és un joc democràtic net, una lluita pel poder amb programes i arguments raonats i raonables, que incitin i fomentin la participació enlloc d’allunyar els ciutadans de cada cop més del que fa olor a política. Pens que, aquesta, seria una molt bona contribució a la pau.

Carmel Bonnín
President de Justícia i Pau de Mallorca

Palma, 18 de desembre 2007