Papa Francesc Pregaria cura creacioMissatge del Sant Pare

FRANCESC

PER A LA JORNADA MUNDIAL D'ORACIÓ PER LA CURA DE LA CREACIÓ

 

 

Estimats germans i germanes:

En aquesta Jornada de pregària desitjo abans de res donar gràcies al Senyor pel do de la casa comuna i per tots els homes de bona voluntat que estan compromesos en custodiar-la. Agraeixo també els nombrosos projectes dirigits a promoure l'estudi i la tutela dels ecosistemes, els esforços orientats al desenvolupament d'una agricultura més sostenible i una alimentació més responsable, les diverses iniciatives educatives, espirituals i litúrgiques que involucren a tants cristians de tot el món en la cura de la creació.

Hem de reconèixer que no hem sabut custodiar la creació amb responsabilitat. La situació ambiental, tant a escala global com en molts llocs concrets, no es pot considerar satisfactòria. Amb justa raó ha sorgit la necessitat d'una renovada i sana relació entre la humanitat i la creació, la convicció que només una visió autèntica i integral de l'home ens permetrà assumir millor la cura del nostre planeta en benefici de la generació actual i futura, perquè «no hi ha ecologia sense una adequada antropologia» (Carta enc. Laudato si’, 118).

En aquesta Jornada Mundial de Pregària per la cura de la creació, que l'Església Catòlica des de fa alguns anys celebra en unió amb els germans i germanes ortodoxos, i amb l'adhesió d'altres esglésies i comunitats cristianes, vull cridar l'atenció sobre la qüestió de l'aigua, un element tan senzill i preciós, l'accés al qual per a molts és lamentablement difícil si no impossible. I, no obstant això, «l'accés a l'aigua potable i segura és un dret humà bàsic, fonamental i universal, perquè determina la supervivència de les persones, i per tant és condició per a l'exercici dels altres drets humans. Aquest món té un greu deute social amb els pobres que no tenen accés a l'aigua potable, perquè això és negar-los el dret a la vida radicat en la seva dignitat inalienable» (ibíd., 30).

L'aigua ens convida a reflexionar sobre els nostres orígens. El cos humà està compost en la seva major part d'aigua; i moltes civilitzacions en la història han sorgit en les proximitats de grans cursos d'aigua que han marcat la seva identitat. És suggestiva la imatge usada al començament del Llibre del Gènesi, on es diu que en el principi l'esperit del Creador «planava sobre la faç de les aigües» (1,2).

Pensant en el seu paper fonamental en la creació i en el desenvolupament humà, sento la necessitat de donar gràcies a Déu per la "germana aigua", senzilla i útil per a la vida del planeta com cap altra cosa. Precisament per això, cuidar les fonts i les conques hidrogràfiques és un imperatiu urgent. Avui més que mai és necessària una mirada que vagi més enllà de la immediatesa (cf. Laudato si’, 36), superant «un criteri utilitarista d'eficiència i productivitat per al benefici individual» (ibíd., 159). Urgeixen projectes compartits i gestos concrets, tenint en compte que és inacceptable qualsevol privatització del bé natural de l'aigua que vagi en detriment del dret humà d'accés a aquesta.

Per a nosaltres els cristians, l'aigua representa un element essencial de purificació i de vida. La ment va ràpidament al baptisme, sagrament del nostre renéixer. L'aigua santificada per l'Esperit és la matèria per mitjà de la qual Déu ens ha vivificat i renovat, és la font beneïda d'una vida que ja no mor més. El baptisme representa també, per als cristians de diferents confessions, el punt de partida real i irrenunciable per viure una fraternitat cada vegada més autèntica al llarg del camí cap a la unitat plena. Jesús, durant la seva missió, ha promès una aigua capaç d'aplacar la set de l'home per sempre (cf. Jn 4,14) i ha profetitzat: «Si algú té set, que vingui a mi i begui» (Jn 7,37). Anar a Jesús, beure d'ell, vol dir trobar-lo personalment com a Senyor, traient de la seva Paraula el sentit de la vida. Deixem que ressonin amb força en nosaltres aquelles paraules que ell va pronunciar a la creu: «Tinc set» (Jn 19,28). El Senyor ens segueix demanant que calmem la seva set, té set d'amor. Ens demana que li donem a beure en tants assedegats d'avui, per dir-nos després: «Vaig tenir set, i em donàreu beure» (Mt 25,35). Donar a beure, en el llogaret global, no només suposa realitzar gestos personals de caritat, sinó opcions concretes i un compromís constant per garantir a tots el bé primari de l'aigua.

Voldria abordar també la qüestió dels mars i dels oceans. Tenim el deure de donar gràcies al Creador per l'imponent i meravellós do de les grans masses d'aigua i de tot el que contenen (cf. Gn 1,20-21; Sal 146,6), i lloar-lo per haver revestit la terra amb els oceans (cf. Sal 104,6). Dirigir la nostra ment cap a les immenses extensions marines, en continu moviment, també representa, en certa manera, l'oportunitat de pensar en Déu, que acompanya constantment la seva creació fent-la avançar, mantenint-la en l'existència (cf. S. Joan Pau II, Catequesi, 7 maig 1986).

Custodiar cada dia aquest bé valuós representa avui una responsabilitat ineludible, un veritable i autèntic desafiament: és necessària la cooperació eficaç entre els homes de bona voluntat per col·laborar en l'obra contínua del Creador. Lamentablement, molts esforços es dilueixen davant la falta de normes i controls eficaços, especialment pel que fa a la protecció de les àrees marines més enllà de les fronteres nacionals (cf. Laudato si’, 174). No podem permetre que els mars i els oceans s'omplin d'extensions inertes de plàstic flotant. Davant d'aquesta emergència estem cridats també a comprometre'ns, amb mentalitat activa, resant com si tot depengués de la Providència divina i treballant com si tot depengués de nosaltres.

Resem perquè les aigües no siguin signe de separació entre els pobles, sinó signe de trobada per a la comunitat humana. Resem perquè se salvaguardi a qui arrisca la vida sobre les ones buscant un futur millor. Demanem al Senyor, i als que realitzen l'eminent servei de la política, que les qüestions més delicades de la nostra època -com són les vinculades a les migracions, als canvis climàtics, al dret de tots a gaudir dels béns primaris- siguin afrontades amb responsabilitat, previsió, mirant al matí, amb generositat i esperit de col·laboració, sobretot entre els països que tenen més possibilitats. Resem per quants es dediquen a l'apostolat del mar, pels que ajuden a la reflexió sobre els problemes en què es troben els ecosistemes marítims, pels que contribueixen a l'elaboració i aplicació de normatives internacionals sobre els mars perquè tutelin a les persones, els països, els béns, els recursos naturals -penso per exemple en la fauna i la flora pesquera, així com en les barreres coral·lines (cf. ibíd., 41) o en els fons marins- i garanteixin un desenvolupament integral en la perspectiva del bé comú de tota la família humana i no d'interessos particulars. Recordem també a tots els que s'ocupen de la protecció de les zones marines, de la tutela dels oceans i de la seva biodiversitat, perquè realitzin aquesta tasca amb responsabilitat i honestedat.

Finalment, ens preocupen les joves generacions i preguem per elles, perquè creixin en el coneixement i en el respecte de la casa comuna i amb el desig de tenir cura del bé essencial de l'aigua en benefici de tots. El meu desig és que les comunitats cristianes contribueixin cada vegada més i de manera més concreta perquè tothom pugui gaudir d'aquest recurs indispensable, custodiant amb respecte els dons rebuts del Creador, en particular els cursos d'aigua, els mars i els oceans.

Vaticà, 1 de setembre de 2018

Francesc