Article d'Anna Sangrà, responsable de l'àrea de migracions Justícia i Pau Barcelona.

 

On són els avis i àvies?

Fa uns dies que veig uns cartells als fanals del barri, que informen d’un projecte de l’Ajuntament de Barcelona anomenat “Radars”. Segons llegeixo a la pàgina web, el consistori ha detectat que molta gent gran se sent sola i per tant ha pensat en la creació de xarxes ciutadanes per fomentar de nou la seva participació en la vida comunitària.

Certament, les estructures familiars han canviat abans de donar el relleu a una nova generació d’avis. Fa uns anys —no tants— el més comú era que quan els pares no podien afrontar sols la vellesa o la soledat (molts cops fruit de la viudetat) anaven a viure a casa dels fills. Bé, sobretot de les filles; ja veieu que el gènere és una assignatura que tenim pendent en tots els àmbits.

A casa dels meus pares, quan l’àvia era més jove s’hi estava tot l’hivern i gran part de la primavera. Ella viva molt lluny i la seva arribada era molt celebrada per tots: ens fèiem companyia, estàvem a prop i ens cuidàvem els uns als altres. No cal tampoc que expliqui com d’agraïdes són dues mans més en una casa amb xiquets i feines a torns.

Els avenços en matèria de salut i la millora de la nostra qualitat de vida en general ens porten, des de fa dècades, a viure més i millor. Arribem a l’etapa de vellesa amb més vitalitat que abans. Aquest fet, sumat a la incorporació de les dones al mercat de treball durant el segle XX ha convertit els avis i àvies en suport familiar per ajudar amb els més petits. Fa una dècada, amb l’arribada de la crisi econòmica, aquests llaços es van refermar més que mai. Malauradament, molta gent gran ha estat clau com a sostenidor familiar en els moments més complicats. Des de pagar factures fins a preparar carmanyoles. Tot amb els diners de les seves pensions.

Els avis i àvies tenen molt a oferir, però també devem molta dignitat a la gent gran. El fet de retallar-los les pensions, així com l’aprimament de la despesa en sanitat pública o serveis socials els afecta de primera mà i amb molta intensitat doncs són per se un col·lectiu vulnerable. A aquests factors més comunitaris s’hi sumen els personals, doncs és una etapa plena de canvis. El cos es deteriora en molts casos més ràpidament que la ment, augmenta la lentitud en els moviments, la persona esdevé més insegura de les seves habilitats i en darrer terme es queda limitada dins les parets de la llar.

I aquí és on torno al principi d’aquest article: el projecte Radars. Tinc la sensació que ens hem passat de volada. Fa 30 anys els avis vivien a casa fins que morien. Després, els vàrem anar apartant del nostre dia a dia; mentre tenien forces els visitàvem per dinar a casa seva els diumenges i ens cuidaven als xiquets després de l’escola, i quan envellien els visitàvem a la residència corresponent.
Com tot a la vida: ni poc ni massa.

La gent gran ha de ser social fins al darrer dels seus dies. Sovint, es queden sols i aïllats a causa de la viudetat o la mort progressiva dels amics i coneguts més propers. Aquest fet, però, no hauria de limitar-los la seva aportació a la societat, tan valuosa en termes d’experiència i valors. En totes les cultures, les persones grans són les portadores d’històries, carregades de consells, remeis i sabers. Desconnectar-les de la resta de teixit social o no saber valorar-les és una pèrdua massa elevada per al conjunt de la societat.