dining tables Jordi CotsL’escola no ho pot fer tot. Més aviat estaríem d’acord amb el que deia Maragall en un article de finals del segle XIX, dirigit a Don Francisco Giner de los Ríos, que l’escola és un producte social, que és una societat forta i segura la que genera una bona escola. I és clar que l’escola ha de fer bons ciutadans, però no se li pot demanar que salvi el món. Tanmateix, i no ens sembla pas que caiguem en una contradicció, no es pot desaprofitar el pas per l’escola de tants nens i nenes sense fomentar en ells uns hàbits i unes habilitats bàsics en aspectes d’allò que en termes molt genèrics en diríem les coses de la vida. Una mostra paradigmàtica n’és l’alimentació dels infants.

Ara bé, aquesta qüestió no pot ser tractada aïlladament, sinó que ha de formar part d’un projecte d’escola que vagi més enllà de les adquisicions purament acadèmiques. En definitiva, que en acabar l’escolaritat obligatòria, els nois i noies surtin bàsicament preparats per anar pel món. Aquest era el propòsit d’un vell programa inspirat per Gandhi, destinat a les escoles rurals de l’Índia.

Aquest programa, ple de sentit comú, pretenia que els alumnes, en acabar l’escola primària haguessin assolit un mínim de coneixements en camps diversos de la vida; establia uns objectius i posava uns exemples que aquí no podem fer més que resumir. Així demanava saber orientar-se, i posava com a exemple aixecar el plànol d’un poble, casa o carrer, o saber calcular el temps per recórrer certa distància; saber expressar-se, i per això suggeria que poguessin dibuixar objectes senzills, preparar un informe sobre alguna cosa que s’ha fet o preparar un pressupost; per a la salut, prestar uns primers auxilis o saber desinfectar, ventilar i mantenir neta la casa; per a la vida pràctica, fer petites reparacions o saber preparar un àpat corrent; de cara a la ciència, saber observar sistemàticament i exacta determinats fenòmens o saber utilitzar un diccionari, un catàleg, un diari o un anuari; de cara a la comunitat, saber prendre part en una assemblea, dirigir-la i redactar-ne un resum, o saber organitzar una exposició, una festa o un esdeveniment social o religiós.

Grans pedagogs del segle passat (Pierre Bovet, Robert Dottrens) van intentar difondre aquest programa. Per bé que destinat al món rural d’una societat més aviat pobra, no és exagerat dir que ja voldríem que els nostres nois i noies, en acabar l’escola primària, i tant si després aborden estudis superiors com si no, fossin destres en aquests camps, o els seus equivalents adaptats al nostre llenguatge i necessitats. D’aquesta manera, ja podem recuperar el tema de l’alimentació saludable dels infants.

Hi ha un text del Departament de Salut que ens pot ajudar a saber en què consisteix una alimentació saludable: Acompanyar els àpats dels infants. Consells per a menjadors escolars i per a les famílies, Generalitat de Catalunya, Agència de Salut Pública, febrer 2016. En són autores Gemma Salvador i Maria Manera, de la mateixa Conselleria. Recomanem vivament l’estudi d’aquest text (moltes escoles ja s’hi inspiren) per part dels claustres dels professors i creiem que s’hauria de fer arribar d’alguna manera a les famílies. Conté abundant informació sobre la qualitat i quantitat dels aliments, el paper del menjador escolar, la posició de l’adult, consells pràctics o les recomanacions de l’OMS, Organització Mundial de la Salut. Igualment, valorem que en aquest document es digui que cal escoltar l’infant, que es dediqui el temps adequat per menjar, o que es consideri l’àpat una oportunitat per a la transmissió de valors.

Una reflexió compartida amb la fins ara responsable d’una llar d’infants, Maria Carme Ribalta, ens porta a dir que estem davant d’una qüestió que, en el fons, ajuda a trobar un sentit a la vida. En efecte, a més de conèixer quins són els aliments saludables, de saber gaudir-ne i d’aprendre un mínim de cuina, aquest tipus de formació ens fa conscients dels nostres actes i de pertànyer a una cultura; també ens ajuda a tenir una percepció del nostre cos (el germà cos, deia un sant) amb les seves limitacions, actuals o futures, afavoreix la convivència i és un element de prevenció contra la drogoaddicció. I tot això, inscrit en el marc més general del dret a la salut, un dels drets reconeguts a la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant.

 

Jordi Cots i Moner