Mª Dolors Oller Sala, membre de la Junta de Justícia i Pau / 02/04/2013

Com és de tots conegut i fins i tot malauradament “experimentat”, el llegat social com a construcció europea es veu avui seriosament qüestionat pel procés de globalització que vivim, cosa que s’ha fet més evident en aquesta època de greu crisi econòmica. Així, sense anar més lluny, l’anomenada “constitució econòmica” espanyola –com la de tots els estats de la Unió- , és a dir, el conjunt de normes bàsiques destinades a proporcionar el marc jurídic fonamental per a l’estructura i funcionament de l’activitat econòmica, s’ha vist desvaloritzat en la pràctica, molt especialment pel que fa al seu contingut social. I aquest fet no és aliè al procés d’integració europea que ha comportat la progressiva penetració interna del Dret Comunitari; aquest, amb la seva clara deriva neoliberal, està afectant molt especialment els drets i les polítiques socials, la qual cosa està suposant deslegitimació pel sistema democràtic, doncs cal tenir en compte que els drets s’han anat erigint cada cop de manera més clara pressupòsits de legitimitat de les decisions polítiques adoptades.

Això no obstant, i malgrat ser la Unió Europea un exemple de desequilibri entre allò econòmic i allò social, doncs el que s’ha assolit en aquest terreny és quantitativament i qualitativa molt feble, no podem passar per alt ni menystenir els instruments jurídics i institucionals dels que la Unió disposa i que cal utilitzar per afavorir els drets, també socials, dels ciutadans europeus. I, en aquest sentit, cal tenir present que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) s’ha erigit com a jutge institucional i constructor d’una Europa en la que es garanteixi un equilibri entre l’eficàcia del mercat i la justícia distributiva. Per això, ha vingut sent de gran importància la seva jurisprudència. I aquesta ha anat progressivament incorporant drets socials, d’acord amb els Tractats Fundacionals i els Tractats Internacionals en matèria de Drets Humans.

La recent Sentència del Tribunal de Luxemburg n’és una bona mostra: afirma que el sistema espanyol de desnonaments recollit el la Llei d’Enjudiciament Civil i la Llei Hipotecària, vulneren el Dret europeu, perquè incompleixen una Directiva comunitària sobre protecció als consumidors (la 93/13) que indica que les clàusules abusives no obliguen el client. La susdita Sentència és fruit d’una qüestió plantejada per un jutge en relació a una demanda particular contra una entitat financera i constata que en el procés d’execució hipotecària, la normativa espanyola deixa els deutors i els creditors en situació d’indefensió, en impedir als afectats defensar-se davant clàusules desmesurades, imposades pels bancs al firmar la seva hipoteca i el jutge no pot pronunciar-se sobre aquestes clàusules abusives i, per tant, no té cap capacitat de suspendre l’execució del desnonament. Ara però, amb aquesta històrica sentència, que obligarà a modificar la LEC i la Llei Hipotecaria, tothom qui estigui afectat en un procés d’execució hipotecaria podrà aturar-lo temporalment, demanant al jutge –que també podrà intervenir d’ofici- que estudiï si hi ha clàusules abusives. En cas de demostrar-se els perjudicis, es podrà reclamar una compensació.

La Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) fa anys que denuncia la injustícia d’una normativa concebuda per protegir els bancs en perjudici dels ciutadans i es dóna el cas que l’oposició als desnonaments per impagament d’hipoteques és una de les causes que més suports obté entre els ciutadans. La susdita Plataforma, junt a altres entitats, ja va aconseguir el febrer passat la tramitació de la ILP a favor de la dació en pagament retroactiva, avalada per un milió de signatures, considerada un triomf de la ciutadania, encara que caldrà veure com queda la regulació definitiva.

En definitiva, la Sentència europea qüestiona un sistema legal que va ser avalat pel TC, posant en evidència que pertànyer a Europa té també conseqüències positives des del punt de vista social i que el llegat europeu dels Drets Humans és quelcom valuós a preservar i aprofundir. S’imposa de forma clara impulsar una construcció econòmica i política d’Europa que tingui en compte que els drets socials apareixen avui, cada cop més, com una exigència de justícia en els processos de globalització econòmica.

Josep Maria Fisa, delegat episcopal de Justícia i Pau de Barcelona / 26/03/2013

Quan em van dir que hi havia nou Papa i que s'havia posat el nom de Francesc, sincerament no m'ho creia. Em semblava que em prenien el pèl o que no ho havien entès bé. I, efectivament, era així. I, a més argentí, i a més que va aparèixer a la plaça com estranyat... potser tant o més que jo mateix. I que havia dit que el poble el beneís... I que semblava d'un tarannà com molt cordial, afable i familiar.

Després de la immensa sorpresa, vaig sentir les primeres observacions crítiques que feien alguns. Molt aviat les vaig relativitzar i em vaig quedar amb el goig d'un canvi d'estil que ja era tot una proposta novedosa, d'aire fresc.

Posar-se el nom de Francesc en aquests temps de "mira'm i no em toquis" ja té valor. Un valor que significa molt. Per la referència a un sant tan extraordinari i de tant significat històric. Triar-lo volia dir agafar-lo com a font d'inspiració per al seu pontificat. O no? Francesc va fer el que va fer, vivint com l'inspirava l'evangeli de Jesús. I va quedar nu davant del poble. I va fer tornar a la realitat les autoritats religioses de l'època, gairebé sense proposar-s'ho. I va reparar i reconstruir l'Església, tan malmesa. I tant si ho va fer. I el prenien per boig... I parlava amb els ocells i fins i tot s'agermanava amb els llops. Quin cas! I va un Papa que surt elegit de carambola, quan ningú s'ho esperava, i es posa Francesc.

Bravo Francesc! Potser ja no cal que facis cap encíclica: inspira't i cita Sant Francesc. No cal cap més programa, ni cap més estratègia.

El diumenge de Rams vaig ser convidat a Torrelles de Llobregat, on els amics entranyables de l'Esbart Sant Martí, tornaven a fer La Muixiganga. Aquesta vegada a dins del temple, pel mal temps. El rector, Mn. Mario, és argentí, ben arrelat ja al poble. Em deien que coneixia D. Bergoglio quan era a L'Argentina. M'ho va confirmar personalment. Durant deu anys havia exercit a Buenos Aires i algunes vegades l'anava a veure per explicar-li el que feia i quins neguits tenia. I em va reblar: "siempre me trató como hermano; me escuchaba y me animaba en la labor pastoral". Aleshores també li vaig fer avinent la meva impressió, que els signes que havia mostrat aquests dies, gestos i paraules senzills, s'adeien molt amb el seu testimoni. I vaig afegir: Només el que ha fet fins ara...ja val tot un pontificat. Mn. Mario em mira també orgullós del seu bisbe-Papa i em respon: "Me gusta tu observación y estoy de acuerdo". 

Dos regals: "La Muixiganga" i el "testimoni directe" d'aquest nou Papa, que ve de lluny, però que se'ns ha fet proper com una brisa fresca de primavera. No voldria ser excessiu en l'elogi del nou timoner de la barca de Pere, però la seva personalitat la veig com la d'un Papa de síntesi, de conjunció d'estils. I em sembla oportuníssim, quan tan necessitats estem de pluralitat. Necessitàvem algú que no quedés xuclat per la tendència que s'havia fet forta com una closca, d'aquelles que s'arrapen a les roques vora al mar. Algú que tingués alguna cosa de tots plegats.

Vet aquí doncs que trobo en el Papa Francesc, la bonhomia de Joan XXIII, la contenció de Pau VI, el saber estar desacomplexat davant les càmeres de Joan Pau II, la intel·ligència de Benet XVI, i si voleu, el somriure de Joan Pau I. És el Papa Francesc que sap dir "bona tarda" i "que tingueu un bon dinar" i que tracta el Papa emèrit com a germà i conseller.

Sembla que també va dir als altres cardenals que potser s'havien equivocat triant-lo a ell... Benaurada equivocació i benvingut a la casa de tots, l'Emaús que va de la decepció a l'esperança. 

La Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants presenta a Barcelona l’informe “Atrapados tras las rejas”sobre la situació als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE)

El proper dilluns 15 d’abril a les 19:30h (C/ Roger de Llúria, 13) es presenta a Barcelona el document “Atrapados tras las rejas” sobre la situació als Centres d’Internament d’Estrangers (CIES) realitzat per l’ONG Pueblos Unidos (del Servei Jesuïta a Migrants) a partir de l’experiència directa al CIE d’Aluche (Madrid). Per primera vegada inclou també un informe sobre la situació al CIE de Zona Franca (Barcelona), elaborat per un equip de voluntaris de la Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants.

L'objecció fiscal és la negació a col·laborar amb l'Estat en la preparació de les guerres i en el manteniment de l'estructura militar, i s'expressa a través de la declaració de la renda.

El dijous 11 d'abril, dos membres del Servei d'Informació a l'Objecció Fiscal ho explicaran a l'Ateneu Hortenc, a Barcelona, en un acte organitzat per la comissió de Justícia i Pau d'Horta.

El proper 22 d'abril es presentarà l'informe "Pirateria a Somàlia: excusa o oportunitat geopolítica? Una mirada diferent a  la participació militar espanyola i internacional contra la pirateria", el·laborat pel Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau.

Es comptarà amb la participació d'Antoni Castel, codirector del Màster Comunicació dels Conflictes Internacionals i els Moviments Socials (UAB).