Pere Ortega, membre del Centre d'Estudis per la Pau J.M.Delàs, de Justícia i Pau / 11/03/2013

Molts manifestos i articles s’han escrit dins i fora de Catalunya sobre el dret a decidir que reclama la població catalana. Uns a favor del dret a l’autodeterminació i creació d’un estat separat d’Espanya, altres en sentit contrari, que Catalunya es mantingui dins de l’estat espanyol. Molt pocs, però, han abordat una tercera via, tot i acceptant el dret a decidir dels catalans i, per tant, l’acceptació de la creació d’un estat català, buscar una fórmula federal o confederal que permeti la seva integració amb els altres pobles de la península. Aquesta tercera possibilitat se sustenta en l’argument que, són més coses les que uneixen que no les que separen els diferents pobles que habiten la pell de brau.

La majoria dels partidaris del trencament amb l’estat espanyol, en lloc d’utilitzar l’argument del nacionalisme polític, ésser un poble amb cultura, història i consciència de nació, utilitzen, en canvi, un suposat “espoli fiscal de Catalunya per Espanya”. Aquest és un argument egoista i insolidari amb la resta de població de l’estat. Seria tant com dir allò de “primer els de casa” i els de fora que s’espavilin. Com si no visquéssim en un sol món interdependent en el que tots hem d’intercanviar coneixements i recursos per acabar amb les desigualtats existents. Perquè, si bé és cert que Catalunya té dret a una millora de les balances fiscals, no és veritat que tots els ciutadans de la resta de l’estat espolien fiscalment els ciutadans de Catalunya. Aquesta afirmació és ofensiva per la resta d’espanyols. El que és veritat és que les oligarquies, tant catalanes com de la resta peninsular, espolien les classes populars a través de l’extracció de plusvàlues milionàries i que alhora practiquen l’evasió fiscal de forma sistemàtica (es parla de 80.000 milions d’euros anuals) en contra dels interessos de les classes populars catalanes i de la resta de l’estat.

Per altra banda, no ens hem d’oblidar que un estat separat sense consens de l’estat espanyol tindria greus dificultats per integrar-se a la Unió Europea, tant d’ordre econòmic -estar fora de l’euro suposaria un terratrèmol econòmic- com polític, donat l’aïllament internacional que aquesta opció podria comportar. I en el cas contrari, d’ésser admesos, també cal ser explícits, Catalunya passaria a dependre dels centres de poder que governen la UE actual, un organisme que té molt poc de democràtic. El parlament europeu, l’única institució composta per persones elegides directament pels ciutadans –fa vergonya dir-ho- no té cap rellevància política i és més pròpia d’un país no democràtic. Per tant, també en aquest hipotètic estat català dependríem de les decisions antidemocràtiques d’instàncies supra-estatals que són les que ara imposen a Espanya (i a Grècia i Portugal entre d’altres) les polítiques d’austeritat, empobriment i desmantellament del precari “Estat del Benestar” actual.

Per últim, els que demanen un estat propi i independent, obliden que els estats són –i la crisi ho fa més visible que mai- la màxima expressió de la violència institucionalitzada, així com els garants últims de la reproducció històrica de la violència estructural, la qual en aquests moments està determinant l’augment de les desigualtats entre rics i pobres i entre ciutadans autòctons i immigrants. A Madrid i Barcelona el que hi ha, malauradament, són estructures de poder que sobretot defensen els interessos de les oligarquies empresarials i financeres. I ningú ens pot garantir que aquest model d’estat no es reprodueixi en una Catalunya separada d’Espanya.
El que necessitem a les dues bandes de l’Ebre és gent disposada a dialogar, que demani un repartiment més equitatiu i redistributiu de la riquesa, que digui obertament que les llengües i cultures diferents són una riquesa mútua, que no calen més fronteres, que podem continuar convivint junts perquè ens estimem. Que mentre alguns mostren actituds intolerants, agressives i de manca de respecte per les diferències culturals, altres diguem que la pau i l’amor són possibles entre els pobles que habiten les terres de Sepharad.

Joan Gómez i Segalà, secretari de Justícia i Pau / 04/03/2013

En aquests moments, hi ha moltes entitats socials amb greus problemes de finançament. De fet, el problema no ve del repetit “haver estirat més el braç que la màniga” o el tendenciós “viure de les subvencions”, perquè les dificultats no vénen de tenir més despeses que ingressos, sinó per la falta de pagaments per part de l'administració de projectes aprovats, realitzats i justificats. En aquest sentit, és evident que l'Administració ajuda més complint els compromisos adquirits, que concedint noves subvencions o signant nous contractes sense saber quan ho podrà pagar.

Val la pena reflexionar sobre el fet que hi ha entitats que basen la seva activitat en projectes que són fàcilment identificables, mentre que hi ha entitats necessàries més enllà de la concreció de la seva feina. En l'àmbit de la cooperació es veu claríssim el contrast: hi ha qui ven apadrinaments, pous, dispensaris o escoles, i fins i tot ho ofereix per “tan sols un euro al mes”. És a dir, hi ha qui t'ofereix sentir-se solidari a baix cost. En canvi, costa de justificar la inversió en recerca sobre les conseqüències de l'extracció del coltan a la RD del Congo, la denúncia dels canvis en la política governamental de cooperació o la sensibilització sobre l'estat de les presons, malgrat que puguin reduir les causes d'alguns conflictes.

Tot pensant en les diverses fórmules de finançament de les entitats, tinc la sensació que habitualment es busca com aconseguir que els teus finançadors habituals (socis, usuaris, espònsors, simpatitzants) estiguin disposats a gratar-se una mica més la butxaca. I al final, es desaprofita la pròpia campanya de finançament com a forma de sensibilització a un públic més ampli: en la mesura que demanes finançament, estàs conscienciant d'una necessitat.

Per capgirar aquest paradigma, em fascinen les iniciatives de dues empreses conegudes mundialment. La primera és la del d'un club esportiu que decidí posar per primera vegada publicitat en la samarreta del seu equip de futbol, però no pas per cobrar de l'espònsor, sinó per mostrar la seva solidaritat, la qual cosa, en associar la seva marca amb la d'un organisme solidari, va incrementar la seva reputació i, de retruc, els ingressos.

El segon exemple, encara més famós, és el del principal cercador d'Internet. En lloc d'oferir un servei de pagament als usuaris, el posa a l'abast de tothom i, d'aquesta manera, moltes empreses s'hi interessen pels milions de visitants que utilitzen aquesta pàgina web. Que sigui gratuït, no significa que l'usuari no en pagui una part del cost en fornir informació valuosa comercialment, i molt menys que l'empresa no hi faci negoci.

No pretenc pas lloar aquestes dues empreses, que ja tenen qui els canta totes les gràcies, sinó les possibilitats d'innovació en el finançament, també en el tercer sector, i especialment el d'aquelles entitats que realitzen una tasca socialment necessària, però difícilment publicitable. Evidentment, el crowfunding ha suposat una magnífica sortida per al finançament d'alguns projectes, però manté la dificultat en el manteniment de les entitats en el moment en el qual la figura de soci, militant, activista o voluntari a llarg termini va de baixa.

Donem la benvinguda, doncs, a la iniciativa de xarxanet.org, d'estrenar un Butlletí sobre el finançament de les entitats. Un butlletí que ha de servir perquè les associacions diversifiquem la captació de fons, i també perquè els sectors que no pateixen les penúries de la crisi entenguin la necessitat de la seva col·laboració. La crisi anirà bé si depura les entitats, fent que resisteixin les potents, amb projectes interessants i ben gestionades. Però malament rai si la crisi acaba arrossegant totes les que no tenen un finançador ric al darrere, independentment de la qualitat del projecte i de les necessitats que atén. Ves que de tant dir que la crisi és una oportunitat, no hi acabem perdent bous i esquelles.

La Plataforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració expressa la seva profunda preocupació perquè amb la proposta de reforma del Codi Penal i, concretament, amb els canvis en l’article 318 bis, s’estableix com a delicte ajudar persones immigrants que es troben en situació irregular. Aquest punt del Codi Penal parla de perseguir i castigar penalment els i les ciutadanes que ajudin persones d’altres països fora de la UE a entrar al país, ja sigui per quedar-s’hi o per accedir a un altre estat membre.

Des de la Plataforma creiem que aquest avantprojecte criminalitza la solidaritat i l’ajuda humanitària donat que aquestes persones immigrants són molt vulnerables. A més, els canvis introduïts en l’article 318 bis entren en contradicció amb l’article 195 del mateix Codi Penal, en el qual es fa explícita l’obligació de totes les persones d’ajudar qui es troba desemparat i en perill. Aquest article també és incoherent amb la Constitució espanyola i amb els Tractats Internacionals de Drets Humans que el nostre país ha signat per a garantir la protecció dels drets fonamentals de les persones.

Una situació de greu inseguretat jurídica
En concret, l’article 318 bis de l’avantprojecte de reforma del Codi Penal proposa penalitzar a:

a) “qui intencionadament ajudi una persona que no sigui nacional d'un Estat membre de la Unió Europea a entrar al territori d'un altre Estat membre o a transitar a través del mateix vulnerant la legislació d'aquest Estat sobre entrada o trànsit d'estrangers, serà castigat amb una pena de multa de tres a dotze mesos o presó de sis mesos a dos anys [...]”

b) “qui intencionadament, i amb ànim de lucre, ajudi una persona que no sigui nacional d'un Estat membre de la Unió Europea a romandre al territori d'un altre Estat membre o a transitar a través del mateix, vulnerant la legislació d'aquest Estat sobre estada d'estrangers serà castigat amb una pena de multa de tres a dotze mesos o presó de sis mesos a dos anys”.

En relació a l’apartat a), la proposta de reforma del Codi Penal contempla que el Ministeri Fiscal "podrà abstenir-se d'acusar per aquest delicte quan l'objectiu perseguit fos únicament donar ajuda humanitària". Ara bé, aquest text, en deixar en mans de la Fiscalia la decisió de perseguir o no aquestes accions sense establir cap criteri, obre un ampli marge per a la discrecionalitat i permet que efectivament les esmentades conductes de solidaritat i hospitalitat puguin ser sancionades penalment.

Encara que el Ministeri Fiscal s'abstingués de perseguir aquestes conductes, la simple previsió legal d'aquesta possibilitat deixarà les persones i organitzacions humanitàries que atenen aquests col·lectius en una situació de greu inseguretat jurídica. Per això, la norma pot generar un fort efecte dissuasiu sobre els qui tenen capacitat d'atendre aquelles persones, la qual cosa generarà o intensificarà la seva exclusió social. No es poden aixecar murs entre les persones Més enllà de la valoració jurídica d’aquesta reforma, volem expressar la nostra greu preocupació per la tendència que estan prenent les polítiques migratòries al nostre país.

L'assistència humanitària i la solidaritat no poden ser penalitzades en cap cas quan són mogudes per sentiments d'hospitalitat i altruisme. L'entrada en el Codi Penal d'aquestes pràctiques seria devastadora per a una societat com la nostra, que precisament en els greus moments que estem vivint se sosté gràcies a aquests valors. La penalització d'aquests valors i actituds en funció de l'origen o la situació administrativa de les persones ateses suposaria una de les perversions més greus en què pot caure una legislació.

Condicionar l’hospitalitat, l’acollida i la solidaritat a criteris administratius suposa una nova forma “d'apartheid”. L’article 318 bis de la proposta de reforma del Codi Penal planteja un marc legislatiu pervers, ja que estigmatitza persones que es troben en una situació de molta vulnerabilitat, aixecant murs i establint compartiments dins de la societat. Com transmetre en les nostres escoles o famílies que aquests valors són fonamentals si, al mateix temps, considerem que són delictes quan es posen en pràctica envers determinades persones?

Seguirem practicant l’hospitalitat
Tant en el Nou com en l’Antic Testament l’hospitalitat es destaca com un valor fonamental, especialment amb aquells i aquelles que es troben en una situació vulnerable. Si l'avantprojecte prospera podríem afirmar que poques lleis xocaran tan frontalment amb la pràctica de l’Evangeli, que té com a màxima expressió la caritat. Per això, com a entitats cristianes ens comprometem a seguir realitzant la nostra tasca independentment de la reforma del Codi Penal. Per a nosaltres, hi ha un mandat moralment superior: “Era foraster i em vau acollir” (Mt 25, 35).

28 de febrer de 2013

****************

La Plataforma d'entitats cristianes amb els immigrants està formada per:

ACO, Càritas, Cintra-Benallar, Convivim, Cristianisme i Justícia, Cristians pel Socialisme, Delegació de Pastoral Obrera de Barcelona, Delegació de Pastoral Social de Barcelona, Ekumene, Fundació Escola Cristiana, Fundació Migra-Studium, Fundació Pere Tarrés, GOAC-HOAC, Grup de Juristes Roda Ventura, JOC, Justícia i Pau, Interculturalitat i Convivència, Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona, Parròquia de Santa Maria del Pi, Pastoral amb Immigrants (PAI), Religioses en barris, Unió de Religiosos de Catalunya (URC), Bayt-Al-Thaqafa, Iniciatives Solidàries, Comunitat de Sant Egidi, Fundació la Salut Alta i Comunitats de Vida Cristiana de Catalunya.

Els premis Artemio Precioso sorgiren el 2009 amb l'objectiu de reconèixer les persones, la vida de les quals, personal o professional, està vinculada a la defensa del medi ambient i/o la pau. Des de llavors, Greenpeace ha concedit aquest premi anteriorment a l'escriptor Manuel Rivas i al periodista Gustavo Catalán.

Els premis, que s'otorguen bianualment, es lliuraran el 2 de març al Museu Marítim de Barcelona.

Greenpeace considera que Arcadi Oliveres "forma part d'aquest grup d'intel·lectuals compromesos, activistes socials i pacifistes que fan reflexionar les noves generacions i les inspiran a canviar el món. Per la seva lluita en el context en què vivim i per encarnar la denúncia al model que ens està destruint, li farem aquest petit homenatge".

Artemio Precioso, incansable activista ambiental, fou un dels fundadors de Greenpeace España. 

Més informació

Jordi Calvo, tècnic del Centre Delàs, de Justícia i Pau / 25/02/2013

No és poca la polèmica que ha generat la intervenció d’alguns dels actors i actrius espanyols més famosos  a la gala d’entrega dels Premis Goya d’aquest any. Entre els actors més bel·ligerants van aparèixer Maribel Verdú, Candela Peña i Javier Bardem, aquest últim seguint l’estela familiar que combina la carrera artística amb un constant suport a l’activisme.  Els mitjans de comunicació de la dreta i ultradreta, que en són molts, ràpidament han buscat com criticar les paraules de protesta, sigui dit que encertades totes elles, d’aquests reivindicatius artistes. La seva estratègia no ha sigut la de criticar el missatge, sinó al missatger, i si hi ha la menor escletxa per la qual trencar amb la coherència que se li suposa a les persones que alcen la veu contra les injustícies, tot el seu missatge deixa de ser vàlid.

Per desgràcia, la coherència no sol ser un valor en alça en la societat actual, però sí que és demanada quan convé, sempre als altres, és clar. No parlo de la coherència de tertulians i periodistes que mostren actituds i discursos reprovables, potser molt coherents, però nefastos. Ja que aquesta coherència teòrica no m’interessa gens ni mica. Em refereixo a que tota persona se li suposa, només per estar al món, un comportament responsable amb el seu entorn –de fet som educats per a això–, i qui no compleix amb els valors majoritàriament acceptats per la societat com a bons és una persona poc respectable i que es podria considerar incoherent amb el món en el qual viu. Em refereixo als violents, maltractadors, corruptes, lladres, explotadors, mentiders, mafiosos,... per dir només algunes característiques menyspreades pel gruix de la societat.

Per tant, aquests artistes s’han mostrat molt més coherents que la resta perquè han fet servir el seu lloc de privilegi de cara a la societat i als mitjans per ser responsables i denunciar públicament algunes de les injustícies més flagrants de l’actualitat. El que van dir està bé i amb això ja han fet molt més que els que no van dir res. Però, aquesta manera de reaccionar no és patrimoni de la dreta, és molt habitual trobar crítiques sobre la incoherència a petita o gran escala entre activistes dels moviments socials i persones que mantenen discursos de pau i justícia social. A qui parla se li suposa coherència, congruència entre el que diu i el que fa, i això és necessari. No és gens fàcil, però és necessari. Potser no puguem ser mai 100% coherents, perquè el món en què vivim ens ho posa difícil. Perquè, qui no té roba innecessària, articles electrònics prescindibles, cases amb comoditats excessives, vehicles de transport contaminants, o simplement no té temps per estar amb la gent estimada o que el necessita, o no dóna el que li sobra o allò del que podria prescindir a les persones més pobres i excloses de la societat?

Desconec si hi ha algú totalment coherent, però buscar ser-ho, apropar-s’hi cada dia més és tot un assoliment personal. Potser els artistes més reivindicatius espanyols són incoherents, però no puc dir si més o menys que qualsevol altre. Almenys han posat el seu granet de sorra per denunciar la injustícia, que no és poca cosa.