Llorenc Olive EdOArticle de Llorenç Olivé, membre de Justícia i Pau Barcelona.

De les trinxeres de la guerra civil espanyola a Colòmbia

Aquest primer trimestre de l’any hem tingut l’ocasió de veure per TV3 el programa documental Trinxeres. Tres periodistes, i tal i com ens expliquen a l’inici de cada capítol, recorren tota la línia des del Pirineu fins a les Terres de l’Ebre, del que van ser els darrers dies de les batalles de la Guerra Civil espanyola. Són uns reportatges breus, que es poden veure en càpsules separades i que ens aporten aspectes personals del nostre passat. Han estat uns magnífics reportatges, fàcils de veure i entretinguts, però que aportaven l’agror de les conseqüències d’una guerra i de les ferides encara obertes.

Fa vuitanta anys de la guerra civil. A Catalunya fa només deu anys que es va fer una llei de la memòria històrica. A Espanya aquesta memòria històrica encara està per recuperar. Fa uns dies llegíem una sentència que obligava l’ajuntament d’Alacant a tornar a posar noms de carrers, no només amb plaques franquistes sinó de reconeixement de grups armats del conflicte.

A Catalunya s’ha fet en els darrers anys un esforç per recuperar aquest passat, tancat i oblidat. S’han fet petits centres de documentació (museus) en diverses poblacions on hi va haver la cruesa de la guerra entre els veïns i ens apropa una mica a la realitat. A semblança dins la llunyania del que experimentes quan vas a Normandia i veus les platges d’Omaha i altres que rememoren el dia D. I que sembla que revisquis una pel•lícula. Un film però des de l’òptica dels “vencedors”; no són el mateix els grans cementiris de soldats nord-americans que els de soldats alemanys.

He tingut l’honor, i la sort, de ser uns dies a Colòmbia, representant a Justícia i Pau a la conferència internacional Memory, Truth and Justice. Dealing with the burden of the past. Learning in the light of the colombian experiences (Memòria, Veritat i Justícia. Afrontant l’herència del passat. Aprenent a la llum de l’experiència colombiana). Aquell país sud-americà està iniciant, o de fet continuant, un llarg camí, complex i complicat per poder arribar a una veritable pau. Primer per intentar posar fi a un conflicte dels diferents agents armats implicats; perquè hi hagi una pau justa, amb justícia i justícia social; i després per tancar ferides. Per saber traduir a la realitat del dia, el que hermenèuticament parlem: de pau, de perdó, de conciliació, de reconciliació, de l’oblit, de la resiliència, i de tants altres conceptes... Per poder tornar a viure en fraternitat els diferents veïns dels pobles i ciutats.

El títol de la Trobada em va fer reflexionar, perquè aprendre de l’experiència colombiana em semblava interessant i si voleu també provocatiu, des d’aquesta òptica sempre eurocèntrica en que ens movem els europeus. Aprendre d’un conflicte colombià tan cruent i dur en un país tan bonic. Aprendre a escoltar, aprendre a veure a l’altre, aprendre a veure’t a tu mateix, a saber qui ets i on estàs. Aprendre que en un conflicte res és absolut, ni la veritat és absoluta. I que cal aprendre a fer camí per començar a tancar ferides.

Quan he tornat, he pogut veure el darrer capítol de Trinxeres i he pensat en les persones, en les bones persones que estan fent testimoniatge des de Colòmbia i de tants altres llocs del món per la pau. Però també m’ha fet veure, que sense pau, no hi pot haver justícia, i sense justícia i justícia social, no hi ha pau. I que per tancar ferides, cal parlar, reconèixer i acompanyar. 

Vuitanta anys després de la guerra civil, aquí encara no hem parlat del que va passar aquells tres anys, ni del que van representar els 40 anys de dictadura, ni d’una transició que venia marcada per aquest passat. No hi hagut reconeixement de crims, no s’han anul·lat judicis injustos i il·legals. I encara hi ha milers de persones enterrades no se sap on en foses comunes, on no se les pot recordar en un lloc concret per part dels familiars. Reconèixer, i explicar aquest passat ens és necessari, sinó el futur el tenim emboirat. I això és el que podem aprendre de l’experiència colombiana. 

A Colòmbia tenen molt de camí per fer, i de segur que el treball per la pau no serà un camí de roses. Però saben que el tenen i no volen ni poden desaprofitar-lo. És l’oportunitat que ara tenen i saben que no la poden deixar escapar, perquè després tancar ferides és molt difícil.

 

Llorenç Olivé