Joan Lopez EdOArticle de Joan F. López Casasnovas, membre de Justícia i Pau Menorca.

Temps de lleure i cohesió social

El departament de salut de la Generalitat de Catalunya va publicar a mitjans de març passat un informe que confirma que són els fillets (i sobretot les filletes) de famílies pobres els que estan rebent amb més virulència l’impacte de la crisi econòmica de l’última dècada. La foto resultant que ens deixa l’Observatori sobre els efectes de la crisi des del 2013 mostra un deteriorament de la vida i la salut dels menors superior al de la resta de la població, fins al punt que els menors de 16 anys han passat a ser el col·lectiu de risc principal quant a morbositat, salut mental, consum de fàrmacs, hospitalitzacions, etc.

Tot açò va lligat a situacions econòmiques fràgils, correlacionades amb comarques i barris concrets, i amb la situació dels pares (nivells educatius, atur o ocupacions molt precàries).

Pel que fa a l’educació, el problema supera de molt les possibilitats d’intervenció del sistema per tal de revertir els efectes del punt de partida familiar o la carència de xarxes comunicatives sòlides. El sistema educatiu no pot assegurar l’equitat i la igualtat d’oportunitats dels ciutadans, en aquest cas dels al·lots en edat escolar.

Hi ha també greus problemes de segregació escolar en àrees metropolitanes. Caldria saber quants i quins centres docents del nostre entorn tenen més alts percentatges d’immigrants (però tenint en compte que els infants no poden ser considerats mai com a ‘immigrants’!), i quins graus de complexitat ofereixen.

Avui, la creativitat i la capacitat d’integració social de la nostra societat (si més no, segons la meua experiència de les Illes Balears) respecte a la immigració dels anys 50 i 60 del segle passat han perdut embranzida. La immigració actual nodreix al nostre sistema econòmic (gens modèlic) poc més que ‘carn de canó’.

Per tant, les polítiques educatives haurien de mirar més enllà del temps escolar estricte. No s’ha dit reiteradament que és la societat sencera (la tribu) la que realment educa? Doncs, aquí en tenim els resultats, que reprodueixen la cara més lletja d’un entorn alienat, on molts d’aquests infants han crescut mig abandonats, mal alimentats, vulnerables a tots els reclams d’una societat de consum que els sedueix però els frustra perquè no tenen cap possibilitat de satisfer llurs necessitats induïdes. El lleure creatiu és, doncs, per a ells una quimera. Ni poden plantejar-se’l.

Tanmateix, els resultats de la recerca científica ens diuen que la primera infància, fins i tot les darreres setmanes de l’embaràs, és determinant en l’èxit intel·lectual, social i econòmic dels individus i, extensivament, de les societats. Igualment, és determinant el que fan o deixen de fer infants i adolescents en el seu temps que va més enllà de les cinc o sis hores als centres docents de dilluns a divendres. En aquest marc, fer propostes sobre l’ús de la llengua catalana en els espais d’oci o en el temps de lleure pot semblar una anècdota.

Primer caldria analitzar quina és l’oferta que el mercat contempla, que la societat valora i que les institucions públiques i privades estimulen o promouen. En conseqüència, la creació d’entorns de socialització i d’integració al país és una tasca imprescindible en el context demogràfic actual. Hi ha en joc el nostre futur com a país amb una societat activa i cohesionada. La llengua catalana té, en general, una posició secundària o menys davant el supremacisme del castellà i fins i tot de l’anglès en les activitats d’oci, especialment en els espectacles de masses (esportius, concerts de música, cinema, teatre...).

El coneixement del país (vg. a través de l’excursionisme) afavoreix l’estima cap als valors culturals, paisatgístics, etc. Les relacions humanes són fonamentals per evitar guetos i fomentar la comunicació esdevé prioritari.

Convé no perdre de vista que si les polítiques de lleure creatiu no han generat ni generen, particularment, gaire espai de preocupació en la cartera de les dretes; en canvi, les esquerres, o si es vol, més senzillament, unes polítiques compromeses amb els valors democràtics (cohesió social, igualtat, participació...) haurien de considerar aquests àmbits d’actuació com a prioritaris.

Joan F. López Casasnovas