Rafa Allepuz EdO

Article d'opinió de Rafael Allepuz, president de Justícia i Pau Lleida.

El desencís de la ciutadania


Les darreres dades econòmiques ens indiquen que portem tres anys consecutius en els quals a Catalunya es produeix creixement econòmic. L’indicador que ens demostra aquest fet és el PIB. El PIB català està creixent des de l’any 2014 fins a l’actualitat, després de 6 anys consecutius de disminució (a excepció de l’any 2010 en que va créixer un 0,6%) i les previsions ens diuen que ho seguirà fent, i de forma significativa.

 

Paral·lelament a aquesta circumstància, hem de fixar-nos en altres indicadors per veure com afecta a la ciutadania aquest creixement econòmic. La renda mitjana per persona també ha crescut en els darrers dos anys dels que es disposa d’informació però amb percentatges minsos, com ho demostra que l’any 2014 va ser del 0,8% (amb un creixement del PIB del 2,3%) i l’any 2015 del 0,6% (3,5% en el PIB), malgrat que els salaris van disminuir un -0,7% (l’any 2014) i van augmentar un 0,1% (l’any 2015). Aquesta primera informació ja ens demostra cap a on NO van a parar la major part dels guanys que s’obtenen amb el creixement econòmic. L’ocupació també creix, però a nivells inferiors al del creixement (1% i 2,2% a Catalunya els anys 2014 i 2015), amb una contractació temporal en augment (17,8%, 20,3%, 21,8% en els darrers tres anys) i a temps parcial elevada (14,8%, 14,3% i 14,4%).

Tanmateix, la taxa de risc de pobresa econòmica es manté al voltant del 20% i els nivells de privació material continuen augmentant. La darrera dada disponible ens diu que a Catalunya un 6,7% de les llars es troben en situació de privació material severa, que més de la meitat de la població catalana té, almenys, una privació material i que un 42,6% de la població no pot fer-se càrrec de despeses imprevistes.

He volgut exposar aquestes dades per recolzar la idea generalitzada de la desafecció de la ciutadania, en general, respecte de la política i del desencís respecte de bona part dels nostres dirigents polítics.

Tenim la percepció que Catalunya, Espanya i, sobretot Europa, no ajuden a reduir la sensació de precarietat de bona part de la ciutadania i que fa temps també s’ha estès sobre la classe mitjana, tan consolidada abans de l’inici de l’era neoliberal dels anys 80 del segle passat.

Llegeixo un article que diu que segons l’Instituto Gallup, que es dedica a la realització d’estudis de mercat i d’enquestes d’opinió, situacions com les descrites anteriorment requereixen la necessitat d’adaptar el sistema de protecció, tant a nivell nacional com europeu. Comenta que la Comissió Europea realitza un seguiment exhaustiu sobre les mesures de política econòmica que adopten els estats membres, fins i tot establint sancions als països que no respectin els objectius marcats com el del dèficit públic, però que no disposa d’instruments adequats per a fer reaccionar davant l’evolució negativa o insuficientment positiva d’indicadors com els descrits anteriorment.

Cal un creixement econòmic molt més inclusiu, una àmplia reforma de la protecció social i un pacte nacional de rendes que redueixi les desigualtats existents i eviti el seu ressorgiment. Perquè en cas contrari el fals proteccionisme econòmic i social que defensen determinades opcions polítiques anirà guanyant parcel·les de poder, com està passant en països del nostre voltant. Aquest proteccionisme no és més que una façana que a la llarga serà més perjudicial que beneficiosa respecte les desigualtats econòmiques i socials.

Recordo que l’any 2005, Federico Mayor Zaragoza, a la ciutat de Portoalegre on se celebrava el V Foro Social Mundial, declarava que el segle XXI hauria de ser el segle de la gent, de la ciutadania, de les persones, com a única via per canviar el rumb de les coses i millorar el nostre món. Cal que encara anem a pitjor per reaccionar i donar la raó a Federico Mayor?

Rafael Allepuz
Justícia i Pau-Lleida