Joan Gómez i Segalà, secretari de Justícia i Pau de Barcelona (14/01/2013)

La manca de cultura política democràtica i crítica, no només dificulta el debat: també impedeix la convivència.

Joan Gómez i Segalà, secretari de Justícia i Pau de Barcelona / 14/01/2013

M’apassionen els debats polítics que no es corresponen amb les coordenades típiques d’esquerra - dreta, o les seves derivades: progressista - conservador, liberal - tradicional, etc. Són debats que requereixen arguments, i en els quals no serveixen les afiliacions. Tinc la sensació que aquests debats proliferen, fins al punt que la munió de partits que apareixen amb vocació minoritària donen resposta a qüestions que incomoden els grans partits.

D’entre aquests debats, n’hi ha alguns de nous, com la gestió de propietat intel·lectual en un entorn digital. En aquest cas, em sembla que es tracta d’un exemple típic d’un canvi de mode de producció i, per tant, d’un canvi d’època històrica. El tema estrella dels partits pirates supera el debat entre producció i distribució típic de tot el segle XX, i els actors habituals queden desfasats defensant un model de negoci caduc, mentre no s’avança en el nou.

Ara bé, la majoria d’aquesta mena de debats són més antics, mai prou ben resolts i habitualment lligats a la moral, com la regulació de la prostitució, de l’avortament o del comerç d’estupefaents. En aquests casos, ni l’adscripció religiosa no és concloent. Fixeu-vos com les víctimes d’aquests àmbits sovint són ateses per persones de profundes conviccions religioses, les quals són les més realistes i menys dogmàtiques. Són àmbits on no queda clar si és la penalització o la despenalització, la que afegeix injustícia i patiment a un mal que ningú no sap com eliminar i, freqüentment, ni tan sols reduir.

Aquests darrers tres exemples tenen en comú que són deutors d’una determinada concepció del cos. I en això també s’hi assembla el debat sobre com cal gestionar les desigualtats entre home i dona entre les persones provinents d’altres cultures i, sobretot, pertanyents a codis familiars propis de religions que aquí són minoritàries. La gent d’esquerra es divideix entre els qui defensen la dignitat de les dones i els que prioritzen el respecte multicultural. Per la dreta, hi ha qui aplaudeix que les famílies estrangeres conservin el repartiment patriarcal de rols i qui considera el masclisme dels estrangers com a mostra de la barbàrie, com si es pugués jutjar el sexisme en funció del seu origen.

El tema de la multiculturalitat encara s’emparenta amb un altre de plena actualitat: el cosmopolitisme i l’autodeterminació dels pobles. I d’aquest, em meravella com la pròpia identitat dificulta la comprensió d’un cas particular, quan la teoria general és tan simple.

És evident, com a mínim pel dret internacional i per la doctrina catòlica, que tots els pobles del món tenen dret a decidir el seu propi futur, i cap nació no té el dret de subjugar les altres. I en canvi, és el pa de cada dia que hi hagi països que neguen aquesta capacitat a les nacions que tenen sota llur jurisdicció, tot adduint que no són nacions, encara que tinguin un passat sobirà, llengua i cultura pròpia, estructura econòmica viable, voluntat ferma i democràticament expressada, projecte respectuós amb les minories, dimensions equiparables a països del seu entorn, etc.

La meva conclusió és clara: quan hi ha una cultura política democràtica i crítica, es pot avançar en la gestió de tots els debats esmentats. Segurament no es poden resoldre, en el sentit de tancar definitivament la qüestió, però bé es poden apropar les parts i negociar propostes provisionals, imaginatives, flexibles i avaluables que no es tanquin a la seva revisió. Però la manca de cultura política democràtica i crítica, no només dificulta el debat: també impedeix la convivència. És a dir, separa.