Quan Justícia i Pau de Mallorca és a punt de cumplir el primer quart de segle d’existència oficial és,  potser, un bon moment per fer balanç.  Sobretot ara, quan vivim un moments d’alentiment de la nostra activitat com a grup. Potser que, més que mai, s’imposa una pausa.

Volem emprar-la, aquesta aturada,  per girar la mirada cap enrere per uns instants i passar comptes.

No ens empeny cap impuls triomfalista –hem deixat de fer tantes coses!- ni  tampoc no ens mou cap sentiment de retret amb nosaltres mateixos o amb la resta de persones, institucions i entitats amb les quals, durant aquests vint i cins anys, hem tingut ocasió de relacionar-nos o de col·laborar  Sols pretenim prendre alé i esbrinar com podem continuar amb més encert, nosaltres i els qui vulguin agafar el testimoni que sovint  afeixuga ja els nostres braços.

Els inicis

A Mallorca, Justícia i Pau  és filla de la dictadura franquista. Sense aquella sensació d’asfixia que vivíem pels anys 70, sense la manca de llibertats i de drets que patíem i sense aquella por que ens desvetllava sovint, potser que mai no se’ns hagués passat pel cap de plantejar a don Teodor, llavors bisbe de Mallorca, la creació d’un grup de Justícia i Pau. Li ho proposàrem Bartomeu Bennàssar Vicens i jo mateix, ell com a Delegat d’Acció Social que era, i jo com a persona decidida a fer qualque cosa eficaç  per aidar les necessitats reals dels ciutadans i ciutadanes d’aquesta illa en un moments socialment i políticament  difícils.

A escala de món, Justícia i Pau era, des del seu neixament com a fruit primarenc del Concili Vaticà II i de la intuició de Pau VI, una entitat d’església, formada per seglars, però amb una presidència  eminent, perquè l’ocupava un cardenal. A escala  local, el bisbe respectiu n’era el cap. L’equip d’ homes i dones que s’engrescaven en la promoció de la justícia i la pau des de la nova entitat  eren autònoms en la seva tasca quotidiana, al menys mentre no contradiguessin alguna de les línies mestres que fixava el bisbe, amb el seu tarannà, els seus compromisos, les seves curolles i carismes.
Però, per a don Teodor, com per a nosaltres, res no li preocupava en aquells moments més que una cosa: posar el poder de l’esglèsia a Mallorca al servei de la societat mallorquina i, d’entre ella, a favor dels traballadors i dels socialment més dèbils. Amb aquest objectiu, decidí crear una associació que, aprofitant la bul.la privilegiada que els darrers anys de dictadura atorgaven encara a l’esglèsia i a les entitats que d’ella depenien, servís d’aixopluc a les persones per reunir-se i per expressar-se amb una certa llibertat, sense temor a l’actuació de la policia secreta o dels Tribunals d’Ordre Públic. Justícia i Pau naixia, doncs,  com  a paraigües dels drets fonamentals de les persones i com a servei de l’església mallorquina a la societat illenca.

D’aquesta manera començaren les coses.  Per aquests motius he dit abans que Justícia i Pau era filla de la dictadura, expressió que vull matisar des d’ara mateix: en veritat, fou filla de la dictadura i de l’esglèsia, com  tantes altres realitats casolanes d’aquells temps, encara que no sempre tant positives.

A començaments de l’any 1974, el bisbe m’encarregà d’anar per feina. Alliçonats per l’experiència catalana –Barcelona fou la primera diòcesi que erigí un secretariat de Justícia i Pau a Espanya, l’any 1968-  pensàrem que calia reunir  algunes persones rellevants en la nostra societat,  persones de renom que constituïssin el grup promotor de la Comissió mallorquina de Justícia i Pau,  donassin suport a la nova institució i,  un cop funcionàs, actuassin d’interlocutors i de valedors davant  les autoritats i la policia, si fos el cas que alguna persona patís repressió. Ara, aquest plantejament pot semblar exagerat, però us assegur que era adient i prou assenyat en aquelles circumstàncies.

Durant l’any, en reunions periòdiques a la Casa de l’Església del carrer del Seminari, de Palma, ens trobàrem Francesc de Borja Moll i Marquès, Climent Garau Arbona, Miquel Alenyà i Fuster, Fèlix Pons Irazazabal, Joan Vidal Perelló, Miquel Morey Ferrer, Bartomeu Bennàssar Vicens  i altres, el nom dels quals malauradament he oblidat. Persones, totes elles, d’ una important significació social per la seva vàlua professional i, alhora, per la seva gens amagada devoció per les llibertats.

D’altra banda, cal dir que uns estatuts d’aquella mena no eren assumpte gens senzill, perquè s’havien de redactar amb la pretensió de recollir escropolosament  el que la legalitat vigent manava, però de tal manera que encabissin l’objectiu real que ens movia: l’empar dels ciutadans i dels seus drets.

Just acabava de nèixer l’any 1975 quan vaig comunicar a don Teodor que havia enllestit el treball que m’havia encomanat  i que, quan vulgués, podia erigir la comissió diocesana de Justícia i Pau. Com acostumava a fer sempre,  agraí el treball realitzat, però, de fet, sense donar cap tipus d’explicació, decidí d’ajornar-ne la creació.
Començà, llavors, per a mi una època  estranya, perquè el bisbe no mogué fitxa durant molt temps. Talment semblava  que s’havia oblidat de Justícia i Pau i del que suposava. Van ser cinc anys d’espera - relativa tot s’ha de dir, perquè funcionàvem de fet i off de record, amb el coneixement de don Teodor, és clar-  Amb tot el respecte i l’afecte que li vaig tenir, com amic i com a bisbe, pens que s’escau del tot dir que es feia el suec.  A la fi, decidí erigir la Comissió quan la primavera de 1980 acabava d’esclatar (1)

(Nota 1) Va ser Felix Pons, un dels  participants en les reunions preparatòries de la Casa de l’Esglèsia, qui, l’any 1979, m’ informà  dels motius del bisbe per no erigir abans Justícia i Pau de Mallorca. Segons informacions que el temps  demostrà  equivocades, havia temut  que Justícia i Pau s’empràs com a   plataforma del Partit Comunista de les Illes, el qual intentava infiltrar-se en sectors progressistes  de l’esglèsia mallorquina. En aquelles dades, Fèlix Pons era professor de dret administratiu a la Facultat de Dret i jo era a punt d’acabar-hi la carrera.

Qui som?

Justícia i Pau, com he dit abans,  és una organització de caràcter internacional nascuda sota l’esclafor del Vaticà II. A Mallorca, veié la llum  quan feia poc que havia finalitzat per a l’església  el temps de les suplències i quan s’albirava el despuntar democràtic.

El motiu fonamental que inspirà la fundació de Justícia i Pau fou la desigualdat entre el Nord i el Sud, que és la causa principal de les plagues que assolen l’hemisferi sud, des de la fam fins a la manca de salut i d’educació i provoca l’oblit dels drets bàsics i l’explotació dels pobres del món, persones i pobles (2) A la nostra illa i per les raons abans explicades, podem dir que la finalitat original de Justícia i Pau de Mallorca fou la promoció dels drets humans mitjançant l’estudi, la sensibilització i l’acció.

Els primers membres de l’entitat, empesos per aquestes conviccions i per la igualdat i la dignitat fonamental dels ésser humans, volíem treballar per al reconeixement dels drets de les persones i dels pobles, més enllà de les proclames i de la lletra impresa, en un món ordenat d’una manera més humana, convençuts com estàvem que sols una estructuració més justa de l’economia i de la societat podia garantir una  pau que perduràs.

En efecte, quan hom pretén mantenir una situació injusta, contrària al Dret i als drets,  mitjançant la repressió o l’engany, sembra  la violència que esclata en l’esdevenidor,  a més o menys termini. A Justícia i Pau teníem clar que la justícia és el fonament, i la conditio sine qua non, de la pau. A mesura que els anys han passat, pens que n’estam molt més convençuts encara.

Des dels inicis, Justícia i Pau ha presumit  de ser fidel a l’evangeli de Jesús quan ho ha estat a les mancances dels homes. Lligada amb l’eglésia mitjançant la seva integració en la Delegació d’Acció Social, ha mantingut des de la seva erecció, i gràcies al tarannà del bisbe don Teodor, una total autonomia funcional, qüestionada un sol cop en vint i cinc anys, quan una regidora de l’ajuntament de Palma, membre del primer govern socialista que tingué la ciutat, negà la inscripció de l’entitat al registre municipal, perquè “com que tenia el bisbe com a cap, no era un associació democràtica”

(Nota 2) En la Constitució Gaudium et Spes trobam explicitament reflectit el desig conciliar de crear Justícia i Pau: “El Concili, tenint present la immensitat de misèries que oprimeixen, encara avui en dia, la major part del gènere humà, i a fi de fomentar al mateix temps la justícia i l’amor de Crist envers dels pobres, creu molt oportuna la creació d’algún organisme de l’Església Universal, encarregat d’excitar la comunitat catòlica a promoure el progrés de les regions pobres, com també la justícia social entre les nacions” Gaudium et Spes, 90. Concili Vaticà II. Constitucions, Decrets, Declaracions, Legislació postconciliar. BAC, Editorial Católica SA.. Madrid, 1967, pàg. 385

Justícia i Pau de Mallorca és una organització no governamental, inscrita en el registre corresponent, la qual cosa significa que és una associació políticament autònoma i que, a més de no ocupar l’espai propi d’altres associacions i dels partits polítics, pretén
promoure els punts de vista, les tasques i els objectius que no acostumen a  interessar-los gaire, perquè no són políticament rendibles. Pensam que, la nostra, és una tasca socialment tan escaient com complementària.

El 27 de març de 1980, el bisbe signà el decret mitjançant el qual erigia el Secretariat diocesà de Justícia i Pau a Mallorca, que es publicà al Bolletí Oficial del Bisbat de Mallorca de l’1 de maig de 1980, a la pàgina 158, encomanant-li que “en l’esperit i la força de l’evangeli de Jesucrist, actuï de permanent i coratjós vigia de l’exercici dels drets humans i dels drets dels  pobles” No cal dir que la nostra actuació  ha restat quasi sempre per davall del llistó que aquestes paraules ens fixaven. Quan no ha estat el coratge, ha estat la constància o, tot simplement, les forces el que ens han mancat.

El nostre programa

El programa del Secretariat s’inclou en les pàgines 165-167 del mateix número del Bolletí Oficial del Bisbat de Mallorca que publica el decret fundacional. També s’ inclou  en  el Full Dominical  núm. 21, de 25 de maig de 1980. Però, abans de tractar del programa i de les línies mestres que l’estructuraven, potser profitòs fer esment de les circumstàncies que el feren nèixer.

Justícia i Pau s’havia establert a Espanya en plena dictadura. Aquest fou el motiu que explica que el seu objectiu prioritari fos la defensa dels drets de les persones. Per contra, a Mallorca, neixem oficialment quan era a punt d’acomplir-se el primer lustre des de la mort del dictador. Les circumstàncies, doncs, havien canviat, la qual cosa  feu que el programa de Justícia i Pau a l’illa, malgrat que mantenia els drets humans com a pauta i com a objectiu, s’adaptàs a la nova realitat, que era la d’una societat que, insegura i temorenca, feia les primeres passes pel camí de la democràcia i de la llibertat.

Pens que estam d’acord que l’adveniment de la democràcia no fa innecessàries instàncies i institucions des de les quals incidir en la societat, perquè els partits polítics i els sindicats, malgrat que tenen, per dret propi, el protagonisme de la nova etapa, no cobreixen , amb prou eficàcia, l’ample ventall de camps i d’activitats que s’obrin davant nostre. Era el que succeïa en aquell temps. Encara que, per a molts, la llibertat i els drets eren ja presents en la societat, nosaltres pensàvem que ho eran sols d’una manera formal, perquè no tohom gaudia les mateixes oportunitats per viure en llibertat. I, pel que fa als drets humans, personals i col·lectius, eren més fruit d’una conquesta quotidiana que una realitat joiosa, assolida d’un cop per a sempre, perquè eren oblidats amb massa freqüència. D’altra banda, existien tasques urgents que no eren assumides per les organitzacions populars. Consideràrem, doncs, que el nostre programa havia d’incloure els punts següents:

1. Malgrat que gaudíem un règim democràtic després d’anys de lluita, ens adonàrem que la democràcia no havia actuat d’una manera màgica. L’evidència era que la realitat social havia canviat poc, malgrat les benvingudes llibertats. La problemàtica quotidiana ens demostrava que pervivien les actituds de sempre, les quals, per la inflexibilitat, el dogmatisme i l’obcecació de persones i de grups, eren font de conflicte per a la nostra convivència en pau. Ens calia, doncs,  educar-nos i treballar per educar en democràcia si volíem vitalitzar-la;  aprendre a escoltar l’altre i a valorar-lo. Ens calia  assumir una actitud dialogant i donar suport a una cultura del consens, de la negociació i del pacte.

2. Enfront d’una realitat – i mai en contra d’ella- en la qual els partits, els sindicats i els moviments ciutadans amb freqüència assumeixen objectius i preses de postura conjunturals, Justícia i Pau de Mallorca havia de ser una instància cristiana que dugués a terme una tasca complementària a la que intenten els protagonistes de qualsevol societat democràtica. Concretant-ho més encara, pensàvem en una complementarietat que aportàs a la societat mallorquina una valoració ètica per situar-nos amb dignitat i justícia davant les qüestions noves que se’ns plantejaven. A més, volíem atorgar atenció prioritària a la persona humana, tant sovint oblidada, malgrat les declaracions programàtiques.

3. D’altra banda, calia ser ben conscients que el contrasts entre la realitat i la valoració que en féssim, ens portaria amb freqüència a enfrontar la societat, i l’església, amb elles mateixes i amb les arrels del mal. Sorgiria llavors, de manera inevitable, una paraula o un gest de denúncia, serena i ferma , però sempre humil, perquè cap de nosaltres ni és just del tot  ni monopilitza tota la veritat. Amb  aquesta actitud, mantindríem una sensibilitat i unes preferències constants: seríem especialment sensibles als interessos de les persones que són víctimes directes de la situació econòmica i social, els aturats i els marginats; als fets que atemptassin contra les llibertats i a aquells que nodrissin el rebrostament d’ideologies feixistes.

4. Per acabar, preteníem dedicar atenció especial al poble de Mallorca. Promoure tot el que fomentàs la seva consciència com a poble; donar suport a la cultura i a la llengua  i a tot el que suposa que un poble es faci i es retrobi a si mateix; desitjàvem donar impuls a la seva  autoestima i, a la vegada, a la nostra solidaritat, perquè teníem ben present  que la sensibilitat envers el nostre poble ens fa sensibles a les mancances de la resta dels pobles.

Vaig exposar  a don Teodor aquests plantejaments i ell hi estigué d’acord, tant que aquell mateix moment m’encarregà la redacció del programa de Justícia i Pau de Mallorca, el qual, tal com hem explicat abans, fou publicat conjuntament amb el decret d’erecció i contenia les qüestions que acab d’indicar.

El programa establia les línies d’actuació de la nostra entitat i el camps d’incidència prioritària: concretava la tasca que Justícia i Pau de Mallorca volia enllestir i venia a suplir la vaguetat i la ambivalència dels estatuts inicials que ja he explicat que era volguda des de l’inici:

· Recollida, anàlisi, reflexió i difusió de dades sobre el desenvolupament econòmic, les tensions socials i els atemptats contra la justícia, emprant sempre els mitjans més adients tant per a la denúncia dels fets com per a proposar la recerca de les solucions més adequades.
· Difondre tota casta d’estudis i de documents, d’elaboració propia o aliena, adreçats a les finalitats de Justícia i Pau.
· Promoure la consciència social dels pobles, analitzar els seus problemes i donar suport a la recerca de sortides.
· Estimular el compromís crític dels ciutadans en general, i dels cristians, en particular, en els camps de les activitas polítiques i socials.
· Educar en i per a la democràcia, la convivència i la tolerància.
· Aportar una valoració ètica a la societat mallorquina des de l’Evangeli i els valors.
· Actitud de denúncia crítica, ben fonamentada, que il·lumini i alliberi.
· Elaborar, adquirir i difondre estudis, documentació i materials didàctics, adreçats a les finalitats de Justícia i Pau i a la formació d’opinió i de valors cívics.
· Fomentar el diàleg i la col·laboració amb altres entitats, confessionals o no, que tinguin finalitats semblants.
· Solidaritat amb el nostre Poble i i suport al seu procés.

Un programa tan ambiciós segurament depassava les nostres forces des de l’inici, però aquesta circumstància no ens impedia de somniar. De fet, era un plantejament utòpic, que ens ha estat sempre útil i profitós com a referència  i com a bruíxola.

D’altra banda, el rodatge de cada dia ens obrí el panorama d’una tasca enorme que podíem fer en favor de l’esglèsia mallorquina,  de sensibilització dels creients i de suport als agents pastorals. Si la idea de posar el poder de l’església diocesana al servei dels drets i llibertats de la societat mallorquina havia estat ben present a l’hora de nèixer Justícia i Pau de Mallorca, mai no ens havíem plantejat que fos la comunitat de creients a Mallorca la que pugués beneficiar-se’n.

En l’església, en la nostra relació amb preveres, religioses  i seglars compromesos, a més d’oferir-los dades, documents  i material per a la reflexió, la nostra funció principal ha esdevingut ser memòria permanent de què el cristianisme té, com a motor i característica fonamentals, l’amor als altres, un amor que cal que sigui eficaç –en el llenguatge teològic, en diem salvador- si no vol reduir-se sovint a un sentimentalisme que ompl el protagonista d’autocomplaença, però que deixa l’empobrit tan nafrat com abans. És aquest amor, històricament eficaç, el que ens porta a treballar per la justícia, llavor vertadera de pau.

Hem intentat dur endavant  les tasques indicades, organitzats en sub-comissions o àrees de treball, com ara la d’educació; la d’immigració, racisme i xenofòbia; la de la infància; la de Tercer Món; la de legislació; la de publicacions; la de gestió i administració. Amb els anys, algunes han aconseguit un ritme de treball molt intens; altres, han experimentat alts i baixos, segons les persones que s’hi han pogut dedicar; algunes subcomissions, tot simplement, han deixat de funcionar per manca de persones voluntàries.

El nostre estil

De totes maneres,  pens que alguns trets han caracteritzat l’actuació de Justícia i Pau de Mallorca durant aquests vint-i-cinc anys, perquè hem intentat mantenir-los, presents i ferms, en tot moment.

Hem intentat treballar amb serietat i responsabilitat, tenint cura tant de la forma com del contingut, i realitzar de la manera millor que sabíem el que ens proposàvem, o ens encomanaven. És, aquest, un tret que hauria de ser normal, però que esdevingué  important  quan el voluntarisme de molts grups empenyia cap a l’activisme incansable sense importar gaire el com es treballava (3)

(Nota 3) Estic personalment convinçut que la manca de formalitats adequades tancà les portes de molts sectors a certs grups que, precisament,  pretenien obtenir el ressó social de les activitats que desenvolupaven. Les portes de la UIB i d’entitats molt decisives en la vida mallorquina se’ns han obert sovint, entre d’altres, potser per aquest motiu.

Hem procurat acomplir amb escropolositat  els compromisos contrets amb entitats o persones i associacions col·laboradores, i els terminis acordats.

Hem donat més importància a aconseguir les finalitats que ens proposàvem que en ser els protagonistes de les activitats. Potser és aquest un altre punt feble de massa organitzacions, civils i d’església. Per a nosaltres, el que importa és que l’acció es dugui a terme i molt menys qui l’ha duta a bon port. Malgrat que alguna vegada els protagonismes han tirat per terra esforços i convocatòries de Justícia i Pau –pens ara mateix en les reunions, tingudes, però boicotejades pels representants d’alguna associació sota l’influxe d’algún sindicat, per posar en marxa una coordinadora d’ONGs de Mallorca durant l’any 1994, i en gelosies poc explicables d’algun responsable pastoral davant campanyes concretes que hem pogut realitzar.

Hem volgut deixar ben clar, que el nostre suport preferencial era per als qui en la societat són el darrers, aquells pobles i aquells grups d’homes i dones afeixugats pel pes de la vida i de la injustícia. És clar que hem viscut aquest tret segons els carismes i l’estil de cada responsable i de cada persona que ha conformat el grup. Un temps, amb Josep Suárez de president de l’entitat, del 1983 al 1990, hem treballat propers als presoners, als marginats i als moviments ciutadans. Altres moments, amb més dedicació al que podíem aportar des de la reflexió, l’anàlisi i la invitació al canvi estructural precisament en favor dels més exclosos.

Ens hem mantingut fidels a la nostra llengua, com a expressió més clara del suport que Justícia i Pau ha volgut donar sempre al nostre Poble i a la nostra cultura, malgrat que durant els anys vuitanta sabíem, perquè els directors dels diaris locals ens ho deien, que el català barrava les portes als documents que hi intentàvem publicar. Sols el Baleares, encara diari del Movimiento Nacional en aquell temps, Radio Popular, Radio Balears i la Premsa Forana acollien amb normalitat els articles i les informacions en català  que els hi portàvem.

Hem tingut molta cura a ser políticament independents. Entre els nostres associats, en general de tendència progresista i democràtica, hi ha hagut pluralitat política i, quan algún dels seus membres ha estat convidat a encapçalar una llista electoral, ha preferit mantenir-se al marge de la política partidista, perquè entenia que, si no actuava d’aquesta manera,  Justícia i Pau corria el risc de perdre la seva reconeguda independència.

Hem intentat ser respectuosos amb la resta d’associacions i ONGs i lleials col·laboradors conjunturals.

Quan ens hem adreçat a les autoritats i als poders públics, ho hem fet des de plantejaments, encertats o no, però sempre clars, amb voluntat de dialogar i d’aportar el nostre granet de sorra, segurs de la riquesa que surt de la col·laboració lleial. Algunes vegades, el diàleg no ha estat possible, perquè, tot simplement, no hi ha hagut resposta o la que hem rebut res no tenia a veure amb el bessó de les qüestions que ens ocupaven. Per contra, d’altres cops, l’intercanvi ha estat ben profitós. La creació del Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació, amb el suport, negociat, del Consell Insular de Mallorca, n’és un bon exemple.

Hem treballat els projectes seleccionats amb constància, quasi amb tossudesa, la qual cosa, en la pràctica, significa que hem triat alguns camps d’actuació –pocs- rebutjant-ne d’altres, ben vàlids i interessants. És el repte que qualsevol militant ha de resoldre (4)

(Nota 4) Permeteu-me un parèntesi, un excursus, amb motiu del que acab de dir. En efecte, dedicar-se a unes coses, a uns temes, implica no estar en altres parades, ateses les mancances personals de tot tipus que les persones humanes arrossegam. És una limitació que cal assumir i, a la vegada una opció a fer. Perqué és ben possible, i respectable, una actitud diferent, molt freqüent entre les persones compromeses de casa nostra, i és la d’optar per assistir cada dia a una o més reunions, a una o a diverses activitats –és admirable l’oferta quotidiana a les quals se’ns convida!- a manifestacions i actes públics de tota casta. És possible omplir la vida d’activitats puntuals. És una altra opció, amb resultats molt patents, al meu parer: qui opta per aquesta via és present a tot arreu, conegut per tothom i, sovint, molt positivament valorat. Personalment, pens que no és el nostre camí, perquè, excepte els genis i els superhomes o superdones, les persones normals no poden abastar-ho tot. No es por nuar i fer corda, deien els nostres padrins, i tenien raó. Personalment, fa anys que vaig optar per seleccionar moltísssim i no assisitir a quasi cap acte o reunió –al cap i a la fi sempre hi trobes les mateixes persones, les convinçudes avant la lettre.  Si  tinc temps i forces, preferesc dedicar-me a construir alguna cosa que, amb el treball d’anys i panys, si la sort acompanya, comença a tenir cara i ulls. Talment com qui fa un marge, es tracta de posar pedra sobre pedra. Sols d’aquesta manera arriba a aixecar-se. Però, ho repetesc, ha estat, aquesta, un opció personal que de cap manera es pot imposar com a la millor o la més adequada.

Pel que fa al nostre treball de promoció dels drets i llibertats, pens que hem patit una mancança institucional greu, com és ara no comptar amb un grup d’acció i de denúncia  directes, complementari als de reflexió i formació, que tingués com a objectiu la lluita per als drets. No ho hem pretès mai ni ho podíem fer sense fer sombra i duplicar el treball, constant i meritori, que realitza en aquest camp des de fa tants anys el Grup de Drets Humans de Mallorca, les relacions amb el qual han estat normalment fluïdes, amb etapes de treball conjunt, que s’han reflectit sobretot en el finaçament conjunt de la revista de drets humans, que encabí llavors les dues organitzacions; en la publicació conjunta de comunicats i preses de postura davant alguns esdeveniments i amb la nostra col·laboració freqüent en el Dia de la no Violència i la Pau.

En diverses ocasions s’han fet intents d’unir ambdues organitzacions d’alguna manera, cosa que sembla que seria lògicament i operativament desitjable, tal com he suggerit abans, però mai no s’ha aconseguit. Les causes han estat complexes, però segurament no ens equivocaríem gaire si féssim esment d’algunes gelosies injustificables d’alguns membres d’ambdues entitats i, sobretot, de la por que la fussió implicàs la desaparació pública d’un dels dos noms. Algú podria suggerir així mateix una certa reticència per part del Grup de Drets Humans a perdre l’autonomia que gaudeix des del moment que no és jurídicament una associació d’església com ho és Justícia i Pau.

El darrer intent de fusió va iniciar-se amb motiu d’una proposta que vaig explicitar durant el torn d’intervencions, amb les quals cloguérem  el sopar d’homentage a Pere Ballester, qui, per motius de malaltia, deixava la presidència de l’entitat. Era a un restaurant de Gènova,  a la primavera del 2000.

Al meu parer, el que és indubtable és que, atesa la finalitat que don Teodor ens assignà de defensa dels drets de les persones i dels pobles, el bisbe desitjava que la unió es produís, pel que suposava d’ enriquiment i de multiplicació de les potencialitats operatives del grup, tant a l’hora de l’anàlisi i de la reflexió com al moment de les accions de denúncia i de suport.

L’equip humà

Mai no hem estat molts, a Justícia i Pau, encara que, per la feina que fèiem, molta gent hagi pogut pensar que érem un grup nombrós. De fet, els membres de primera hora treballaven amb il·lusió i amb aquella aferrissada dedicació que caracteritzava els militants d’aquell temps. Molts, amb un voluntarisme que  roçava alguna vegada actituds fonamentalistes, traslladàvem al camp del les urgències polítiques i cristianes d’aquells anys les nostres conviccions, talment  com si la utopia que anhelàvem, la salvació integral de la societat, depenés de la nostra tasca intensa i compromesa.

De totes maneres, malgrat tot, són moltes persones que han treballat a Justícia i Pau durant aquests vint-i-cinc/trenta  anys amb lligams diversos amb l’entitat segons la situació personal de cada una. Des d’aquelles que han estirat el carro en tot moment fins a les que s’han limitat a demostrar la seva simpatia i col·laboració conjuntural per a campanyes o per a tasques ben concretes. Seria massa llarg relacionar-les, amb el risc afegit d’oblidar-ne alguna. Però, en aquesta hora de balanç, les tenim totes ben presents.

Es clar que el paper de les persones que, en les diverses etapes,  han estat al cap davant de l’associació ha estat més conegut i reconegut de manera pública –el reconeixement públic acostuma provocar una intima satisfacció als humans, fins i tot més que una retribució econòmica. En aquest sentit i per regla general, els que ens hem autonomenat militants no som cap excepció.  Però, com acostuma a passar així mateix, l’entitat ha funcionat gràcies al treball obscur, però constant i il·lusionat, d’aquelles altres persones que mai no surten a rotllo i que, en conseqüència, no reben cap tipus de compensació. En aquests moments ha de ser sobretot  per a elles el nostre reconeixement agraït.

Com  hom pot suposar, la sintonia en treballs i dèries ha fet que, com a norma,  l’esperit de l’equip humà hagi estat  positiu. La immensa majoria de les persones han treballat a Justícia i Pau amb generositat i alegria. És probable que, fins i tot sense adornar-se, alguna s’hagi aprofitat de l’entitat. D’altra banda, aquests anys no ens han estalviat algun moment dolorós, com ara el provocat per la ruptura amb alguna persona col·laboradora, amb la qual la majoria disentí. Una vivència semblant deixa sempre el cor nafrat.

Per acabar, vull fer esment d’una circumstància no tan infreqüent. Em referesc a què Justícia i Pau ha estat sovint la plataforma des de la qual alguns dels seus membres han trobat el seu quefer en un altre camp,  fins i tot amb el suport institucional nostre, com passà, per exemple, amb la creació de S’altra Senalla. Aquesta potser, doncs, una característica positiva, encara que, a la vegada, pot denunciar alguna mancança de la nostra associació o del nostre quefer.

Els recursos

A més dels recursos humans, Justícia i Pau  de Mallorca, com qualsevol entitat, té necessitat de recursos econòmics.

La nostra associació ha tingut com a suport, per al funcionament de cada dia, les aportacions dels associats, els quals, a més de dedicar temps, treballs i energies, sovint han  posat el mitjà de transport propi per desplaçar-se als pobles de Mallorca.

Durant aquest llarg temps no hem fet cap campanya promocional ni de captació de socis i simpatitzants, la qual cosa,  a més d’ ampliar el nombre dels que sabien que era Justícia i Pau i de multiplicar el nombre  de persones col·laboradores, ens hagués  suposat una font fixa d’ingressos, amb els quals poder enllestir més projectes, que han restat al calaix per manca de recursos.  És, aquesta,  una més de les  equivocacions  que hem comés.

Per atendre les despeses que suposa mantenir una oficina oberta al públic, hem comptat amb l’ aportació econòmica de la Delegació d’Acció Social. El seu ajut ha tingut caràcter bianual o conjuntural i l’hem sol·licitat quan ens hem trobat en una situació d’emergència. Sempre hem estat atesos, amb més o menys generositat, segons les èpoques i els recursos disponibles. No cal dir que hem procurat reduir al màxim les peticions d’ajuda.

Per a campanyes concretes, que hem dut endavant durant aquests anys, i per a publicacions de llibres i de material didàctic divers per als infants i joves dels centres d’ensenyament de Mallorca, hem aconseguit subvencions o ajudes, sobretot de l’Obra Social i Cultural de Sa Nostra, però també de la  Caixa, de l’Ajuntament de Palma i del Consell Insular de Mallorca. Aquestes ajudes ens han permés sempre la distribució gratüita de tot el que hem elaborat en aquests anys.

A tall de balanç. Les tasques més importants

En aquests vint-i-cinc anys –que, en realitat, han estat trenta, com he explicat abans- hem dut endavant molts projectes i, així mateix, ben segur que hem perdut l’oportunitat de fer-ne d’altres ben interessants. Hem tingut èpoques de molta activitat i altres, en les quals hem sobreviscut, tot simplement, segons les disponibilitats de cada un de nosaltres.

Quan, amb motiu d’aquesta mena de balanç, hem repassat les accions fetes, ens n’hem alegrat. El temps esborra de la memòria moltes activitats realitzades. Furgar els nostres arxius ha estat una redescoberta apassionant que ens ha permès reviure-les d’alguna manera. Pensam que, malgrat les nostres moltes mancances, ha valgut la pena: ha estat una època macella d’il·lusions i de realitats. A l’annex, que sota el títol  Memòria d’activitats de Justícia i Pau de Mallorca acompanya aquesta reflexió, trobareu una relació detallada, encara que  incompleta, de tot el que hem fet, any rere any.

A tall de resum, permeteu-me, sense ànim de presumir, que faci esment d’alguna de les activitats que consider més trascendents. En primer lloc, record que, fruit del treball de Justícia i Pau, encara que amb la col·laboració d’altres entitats, com seria bo de contar algun dia, vam crear el Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació, tan arrelat ja a Mallorca, de tanta trascendència per a la consolidació de la solidaritat dels ajuntaments de l’illa i de les institucions civils, i per assolir l’objectiu del 0,7 per cent. Una altra labor que hem de valorar com cal és l’elaboració i la difusió de material didàctic, adreçat a mestres, professors i a alumnes de les escoles de Mallorca, sobre la pau, els drets humans, i l’educació en la tolerància. de la mà de Guillem Ramis i del seu equip.  Vivim plegats va nèixer a casa nostra. Sols aquestes dues realitats, llevors importants de solidaritat i d’educació dels valors, justificarien amb escreix la creació de Justícia i Pau. Però n’hi ha molts més, de projectes acomplerts. Per exemple, Justícia i Pau promogué la primera campanya del 0,7 %  que es féu a Mallorca, l’any 1982. Així mateix organitzà, l’any 1992, les Primeres Jornades sobre Immigració, racisme i xenofòbia, anticipant-se a l’hora de proposar una reflexió seriosa sobre l’acollida i la integració dels nouvinguts, qüestió  que el temps ha demostrat que és, i serà,  de primera magnitud entre nosaltres. Va ser l’entitat que donà a conèixer  la Convenció dels Drets dels Infants a Mallorca i el Passaport Europeu contra el Racisme i la que va promoure la campanya per a l’ Objecció Fiscal,  amb l’objectiu de negar els nostros imposts a la cursa d’armament. Fidel a la finalitat de promoure l’estudi, l’anàlisi i la reflexió de temes de trascendència social, Justícia i Pau de Mallorca promogué un estudi d’investigació sobre la tolerància dels mallorquins i les mallorquines, l’any 1995, i, fa poc més d’un any, un equip de tres membres de l’entitat, amb el catedràtic Pere Salvà, de la UIB,  n’ha realitzat un altre, una aproximació a la immigració estrangera a les Illes.

Mirant el futur

L’efemèride dels vint-i-cinc anys coincideix amb una època d’alentiment en l’activitat de Justícia i Pau de Mallorca, que, avui per avui, dedica els seus esforços principals a tasques de sensiblització, mitjançant xerrades a la Part Forana sobre temes diversos, com ara la immigració, la identitat del nostre poble, l’educació en valors i moltes altres qüestions de caire social. A la vegada, manté actuacions esporàdiques sobre temes puntuals.

Les causes que expliquen aquests moments de transició són diverses. D’una banda, el nombre de membres ha disminuït. Uns, més joves,  s’han casat i  els fills han vingut  a omplir el temps que podien dedicar a Justícia i Pau; altres, han preferit treballar en altres entitats; els de sempre ens hem anat fent grans, amb  la complexitat i les mancances que la major edat comporta; don Teodor ens va deixar i del nou bisbe, don Jesús, encara quasi  res no en sabem: a hores d’ara no hem tingut cap contacte directe amb ell.  Desconeixem, en conseqüència, quin projectes té en relació a la Comissió. D’altra banda, algunes persones s’han incorporat a les nostres reunions fa pocs mesos i altres han establit contactes per coneixer-nos. Com és normal es troben en una etapa inicial de coneixement i de decisió.

En aquest context, que pot fer Justícia i Pau de Mallorca? Quin futur s’obre davant un grup com és ara el nostre, amb manca de persones, sobretot joves, que hi vulguin i hi puguin treballar? Justícia i Pau té futur a Mallorca ara mateix?

Si, després d’aquests anys, es tancàs el cicle  de Justícia i Pau a l’illa, res no passaria d’extraordinari.  Però, des d’un plantejament teòric, pens sincerament que l’entitat té un paper a desenvolupar, i si voleu, tan necessari com abans. La realitat dóna suport a aquesta convicció personal.

D’una banda, la democràcia que vivim, políticament i formal correcta, és una democràcia aigualida, anèmica, poc participativa. Pens que els motius que expliquen aquest fet són plurals i complexos, peró voldria destacar-ne un parell, les causes dels quals pens que s’interrelacionen. D’una banda, en la democràcia espanyola en general, i en la de la nostra comunitat en particular, els interessos dels partits estan par damunt els del bé comú, allò que havíem denominat sempre com a interessos del poble. D’altre costat, és palès, i augmenta dia rere dia, els desinterès dels ciutadans i ciutadanes pels polítics i, de retruc, per la cosa pública, si no és per treure’n  profit personal. El panorama sovint és decebedor. Basta tenir esment dels mitjans de comunicació per adonar-se’n. Dies i dies centrats en bregues partidistes amb motiu de la comissió de l’11M, de la situació al País Basc o de qualsevol altre qüestió, mentre que la vida de la societat i els problemes reals que la gent pateix van per unes altres galàxies. Per ventura, no seria legítim esperar que els  elegits com a representants de la sobirania popular serveixin els interessos de la majoria? Ens manquen, com el pa de cada dia, persones honrades que, des de la política, retornin la il·lusió als ciutadans i rehabilitin la confiança en els quefers col·lectius.

En aquest context, Justícía i Pau de Mallorca, pels objectius que pretén assolir i pel programa que vol desenvolupar, és plenament vigent i actual. El que es tracta és de què trobi el seu paper en el context actual, marcat, d’altra banda, per un conjunt d’urgències i de característiques que cal no oblidar:

a) Al meu parer, Justícia i Pau tindrà moltes dificultats per continuar la seva tasca a Mallorca si no rep la injecció de noves forces, de persones –professionals, sobretot, atès el seu programa- que hi vulguin treballar.

b) Pens necessària la integració del Grup de Drets Humans en Justícia i Pau o, si no és considera  possible o adequada, la federació d’ambdues entitats, amb una coordinació permanent, de tal manera que Justícia i Pau sigui el nucli d’anàlisi i de reflexió conjunta i Drets Humans actuï com a la branca operativa, també conjunta, d’acció i de denúncia directa de les situacions d’injustícia que pateixen els més petits. Si la branca pren exponera, pot ser atractiva i engrescadora per a algun tipus de persones joves, que rebutgen els grups de reflexió i de treball a llarg termini, com fins ara ha estat la labor desenvolupada per Justícia i Pau.
c) El sorgiment d’una pluralitat d’entitats, ONGs i associacions, que pretenen vitalitzar la vida participativa ciutadana en aspectes concrets, suposarà sens dubte l’augment d’una política d’aliances conjunturals de Justícia i Pau per evitar dispersió d’esforços i per   aconseguir objectius concrets.
d) El nihilisme que avui tothom respira porta poca gent, també jove,  a comprometre’s amb el conreu constant, voluntari i gratuït dels valors que Justícia i Pau  promou.
e) No podem ignorar que el darrers anys han suposat un augment molt important de  persones d’altres ètnies, tradicions i cultures que han arribat i han elegit la nostra illa per treballar-hi i viure-hi, la qual cosa pot  enriquir la vida del nostre poble, però també complicar-la amb rebroits conflictius. Ben segur que la presència nombrosa d’immigrants entre nosaltres i la integració d’ells i amb ells serà la qüestió més important del nostre futur immediat.
f) Les actituds públiques que els bisbes espanyols han pres darrerament sobre molts temes que afecten la societat i la seva postura combativa enfront del govern actual no són les millors recomanacions per aconseguir que persones, que podrien aportar nova saba a Justícia i Pau de Mallorca, vulguin  treballar en una organització depenent directament del bisbe.
D’altra banda, l’autonomia funcional que fins ara ha gaudit no resta garantida en cap moment.

En conseqüència amb el que fins ara he manifestat, pens que Justícia i Pau ha de prioritzar algunes tasques:

· Ha de mantenir i multiplicar la seva funció sensibilitzadora d’una societat que, malgrat els maratons televisius, viu instal·lada en l’egoisme i, en conseqüència, en la insolidaritat competitiva.
· Ha de consolidar el seu compromís en la defensa i el conreu dels drets humans i de la dignitat de les persones que viuen a Mallorca sobretot de les més deemparades.
· Ha de proseguir l’esforç per omplir de contingut la vida i el valors democràtics.
· Fidel al suport que sempre ha donat al nostre Poble, ha de mantenir i augmentar la labor educativa per a la tolerància, la convivència i el diàleg amb i entre els col·lectius diferents que ja són part de la nostra realitat.
· Ha de recercar la coordinació amb altres entitats i ONGs per no malgastar temps i energies i per multiplicar el ressó i la rendibilitat dels recursos.
· Ha de tenir cura de promoure la sensibilització constant per a la justícia i la pau dels diversos col·lectius que conformen l’esglèsia diocesana i de les exigències que suposen per a una comunitat de creients que vulgui respondre als signes del temps d’avui.
· S’ha de plantejar si cal organitzar una campanya per donar-se a conèixer i per  a la captació de socis i simpatitzants. L’efèmeride dels 25 anys pot ser una bona oportunitat.
· Ha de tenir una especial cura a la formació inicial de  les persones que es comprometin a treballar-hi, perquè coneguin tant els objectius, les línies de treball i l’estil de Justícia i Pau.

Amb motiu dels 25 anys, volem posar en marxa dues iniciatives. D’una banda, pretenim oferir un servei nou. Es tracta de crear la infraestructura mínima necessària –un ordinador prou potent, una o dues persones voluntàries i un arxiu d’adreces electròniques- per iniciar un servei quinzenal, via xarxa, de tramesa de documentació sobre esdeveniments, comunicats, articles, estudis, etc que tinguin a veure am la justícia i la pau a casa nostra i arreu del món.

De l’altra, posar el llevat perquè neixi a Mallorca , més prest que tard, un espai d’encontre i de diàleg entre els diversos col·lectius d’immigrants que convivim a Mallorca, sovint ignorant-nos o acumulant prejudicis mutus. Convençuts com estam que la integració recíproca amb els nouvinguts serà el tema, o al menys uns dels temes cabdals, del nostre futur immediat com a poble, pensam que aquest pot ser el granet de sorra que Justícia i Pau aporti a la convivència.  Encara que pens que mai no estirà exempta de conflictes puntuals, hem de fer tot el que sigui al nostre abast perquè  sigui pacífica i enriquidora.

Es tractarà, doncs,  de provocar l’oportunitat de trobar-se persones d’ètnies diverses, de cultures i de parles diferenciades, per posar en comú el que cada col·lectiu pensa sobre els esdeveniments o les situacions que ens afecten a tots, directament o indirecta, i a la nostra convivència, amb l´unica limitació, preaccceptada, del  respecte a l’altre i del rebuig de la violència, sigui el que sigui el que es pensi o es manifesti.

Volem fomentar l’aproximació mutua, el diàleg, com a primera passa cap al coneixement i la mutua acceptació. Si la vida ens ha dut a  compartir l’espai geogràfic, es tracta de poder viure junts i de construir el nostre futur col·lectiu de manera conjunta. Doncs bé, pens que el que cal, com a primera passa, és crear espais de coneixement i de diàleg, sense gaire objectius explicits més enllà de tenir, i atorgar, l’oportunitat de manifestar,  de suggerir, de criticar, de qüestionar o demanar. Sense traves i sense cap por.

Justícia i Pau de Mallorca tindrà futur a Mallorca si és capaç de desenvolupar aquesta tasca ingent amb una actitud de serenor i de respecte, però, a la vegada, si és capaç de mantenir-se  independent, alimentant postures crítiques  i profètiques, que aportin  alliberació  tant a la societat mallorquina com  a l’església mateixa.

Tindrà encert si, amb els temps, davant alguna qüestió important que els interpel·li, els ciutadans i ciutadanes mallorquins s’interessen per saber  quina  és la postura de Justícia i Pau de Mallorca sobre aquell assumpte, què diu i que en pensa. Seria l’objectiu que ompliria les expectatives fundacionals: servir de punt de referència en els camps dels drets, de les llibertats i de la pau justa.

Agraïment

Per acabar, volem agrair de bell nou i de tot cor  el suport de les persones, entitats, institucions i mitjans, que han volgut col·laborar amb nosaltres durant aquests anys. Volem expressar la nostra gratitud a aquelles persones que, en un moment o altre, han treballat a Justícia i Pau al nostre costat. Sense elles la nostra tasca hagués estat segurament molt més pobra.  Gràcies així mateix als companys i companyes de Justícia i Pau de tot l’Estat, però en especial, als de Justícia i Pau de Barcelona, que han estat sempre per a nosaltres mestres, amics i exemple.

Hem treballat, amb més o menys encert, durant molts anys per una bona causa. Donem gràcies pel que hem pogut fer.

Vull acabar amb unes paraules, que precisament hem recollit de la publicació conmemorativa dels 25 anys de Justícia i Pau de Barcelona, paraules que ens conhorten davant el balanç de la feina feta alhora que ens amonesten davant el futur que s’obri davant nostre: Ningú no va cometre un error més gran que aquell que no va fer res, perquè només podia fer una mica (Edmund Burke).

Carmel Bonnín
President en funcions
Palma, maig 2005