"L’assalt a la redacció del Charlie Hebdo ens ha inundat de dades i opinions. Moltes d’elles tracten sobre canvis polítics i de seguretat. Però tu, lector, canviaràs res d’aquests fets? Vull compartir uns breus pensaments que ens haurien de  corsecar com a europeus, ciutadans, cristians, pacifistes o simplement usuaris de les xarxes socials." Article d'opinió d'en Joan Gómez i Segalà, membre de Justícia i Pau de Barcelona.

1) El primer ministre francès, Manuel Valls, acaba de declarar la guerra al terrorisme, als gihadistes, al radicalisme islàmic. Ho fa en nom de la llibertat, de la democràcia, fins i tot, ho pot fer en nom de la laïcitat. Però en les societats no secularitzades del Nord d’Àfrica i del Proper Orient, ha de costar molt d’entendre que no es tracta d’una guerra de religions, quan els països de l’OTAN (països de tradició cristiana amb l’excepció de la laïcista Turquia) ataquen països de majoria islàmica. El 2001 ja ho vam provar. Hem vist el resultat. Cal tornar-hi?

2) S’acaben de fer públiques les imatges de l’enfrontament dels homicides amb uns policies en el moment de la seva fuga. Pels qui coneixem la guerra de lluny, ens sorprèn la sang freda amb què són capaços d’actuar els qui tenen formació militar. Però cal afegir un matís: és impossible vèncer un contrincant que no tem la mort. Tant se val el motiu: sigui perquè les seves condicions de vida el porten a no valorar-la, sigui perquè ha crescut amb la creença que la vida que val no és d’aquest món. El terrorisme suïcida només es podrà vèncer en el terreny de les idees. Militarment se’l pot afeblir, mai aniquilar.

3) El diari madrileny ABC anunciava en portada la mort dels germans Kouachi per part de la policia francesa amb el següent titular: “França venja els seus morts”. Cap intent de descripció, cap pretensió de temperar els ànims, cap valoració de la vida dels ajusticiats. Jo condemno rotundament l’atemptat a la redacció de la revista. Celebro que la policia els trobés. Lamento la mort dels germans Kouachi. Aquest diari no té, ni de lluny, cap sensibilitat cristiana cap a la vida humana. Per si algú els ho vol dir en el seu idioma: “ni por asomo”.

4) Davant d’un assalt que ha trasbalsat la política francesa, però que a més posa en escac la convivència en molts barris d’arreu d’Europa, tot de forces polítiques s’han afanyat frívolament a fer córrer una interpretació adequada als seus interessos. Sectors racistes han proposat el tancament de fronteres en l’espai Schengen, per intentar fer creure que l’amenaça és externa, i que aquesta mesura evitaria que ens arribés el perill. En primer lloc, el tancament de fronteres evitaria que vinguessin tants immigrants, però una xarxa terrorista prou que sabria com infiltrar-se. Però el gran contrasentit és que Europa exporta gihadistes, nascuts i formats al continent, que sobretot es dirigeixen als països en conflicte com Síria i Iraq. No em vull ni imaginar les conseqüències d’aquesta proposta xenòfoba.

5) Permeteu-me una anècdota personal. Quan al setembre de 2001 hi hagué l’atemptat de Nova York, l’equip de recerca universitària en el que jo treballava tot just havia començat un treball de camp sobre les comunitats islàmiques a Catalunya. Vaig témer que aquell succés afectés la confiança que els musulmans em podien tenir davant dels meus qüestionaris. La meva sospita va resultar infundada: cap interlocutor temia l’ús que pogués fer d’aquelles dades, perquè cap d’ells no se sentia gens identificat amb el terrorisme islamista. Per entendre’ns, ells se’n sentien tan allunyats com jo. Però a base de prejudicis innocents com el meu, més d’altres que no tenien res d’innocència, s’han vist assenyalats. I en conseqüència, molts d’ells marginats.

6) En una ocasió vaig poder comentar amb Carlus Padrissa, director de la Fura dels Baus, quins criteris utilitzaven per no ferir sensibilitats quan actuaven en països àrabs. I em va explicar que diferenciaven molt si l’espai era una via pública i d’accés obert, o bé un recinte tancat i de pagament. En el primer cas, eren absolutament respectuosos amb totes les sensibilitats. En canvi en el segon, donaven per fet que l’espectador estava suficientment informat sobre el tipus d’espectacle, i que estava disposat a deixar-se interpel·lar. L’interès que per mi té aquest criteri, aplicat a la situació actual, és que no és el mateix trobar-te un acudit en una revista satírica o un diari danès que trobar-te’l reproduït en tots els diaris del món o circulant lliurament per les xarxes socials. I això és responsabilitat tant dels líders islamistes que ho difonen per escalfar els ànims com de tots els qui ho reenviem impunement per facebook, twitter i whatsapp.

7) Finalment, un apunt sobre la curiosa afirmació de la llibertat d’expressió a partir d’un suposat dret a l’ofensa. És típic de l’adolescent afirmar la seva llibertat transgredint horaris, consumint productes nocius o amb pràctiques esportives de risc, però una persona madura no necessita temptar els límits per reafirmar-se. Voleu dir que la reacció de la nostra societat davant d’un atac a la llibertat d’expressió ha estat madura? Després del “caca, cul, teta” ve la fase de riure’s de negres, mariques i Mahoma? No és una reacció primitiva? Cal demostrar que no ens fa por d’ofendre? Què guanyem exercint la llibertat d’expressió sense tenir en compte a qui ofenem? No hagués estat més subversiu, i graciós per inesperat, riure’s dels sobtats nous amics de la revista satírica, reputats governants impulsors de la censura? Realment hem de comprar milions d’exemplars de revistes amb Mahoma a la portada? Fer córrer aquests dibuixos és, com afirma Vicent Partal en l’editorial del 14 de gener, el millor homenatge contra el gihadisme? En nom d’aquesta llibertat també podrem riure’ns dels ninotaires assassinats? Necessitem ofendre per divertir-nos? Realment fa gràcia?

Joan Gómez i Segalà, membre de Justícia i Pau
14/01/2015