Miquel Àngel Prieto"Les lleis d’una societat sovint són considerades com l’expressió del domini d’uns grups socials sobre uns altres, i com a exemple, el dret de propietat privada com a garantia davant d’una intervenció estatal favorable a col·lectius amb pocs recursos". Article d'opinió de Miquel Àngel Prieto, membre de la Junta de Govern de Justícia i Pau de Barcelona.

El 10 de desembre celebrem l’aniversari de l’aprovació, el 1948, de la Declaració Universal dels Drets Humans que exemplifica una altra concepció: la dignitat humana esdevé fonament de normes que reconeixen els drets de les persones (en primera instància els drets civils i polítics, més tard els econòmics, socials i culturals...), i progressivament d’altres subjectes de drets (els pobles, les dones o els pobles indígenes).

Durant les darreres dècades en el sistema internacional s’han consolidat mecanismes formals (Tribunals, organismes intergovernamentals, missions...) que vetllen pel respecte i compliment d’aquests corpus creixent de drets humans.  D’altra banda, organitzacions de la societat civil com Human Rights Watch o Amnistia Internacional recorren el món documentant i denunciant les violacions, assoleixen un gran ressò en els mitjans de comunicació locals i internacionals i mobilitzen a milers d’activistes per exigir acció política dels governs implicats, dels influents o de les organitzacions internacionals.

A curt i mitjà termini, l’impacte dels mecanismes formals en el comportament del estats o d’altres actors de poder ha estat limitat. Però, ha tingut un efecte favorable a llarg termini, especialment en el drets civils i polítics, mitjançant la influència sobre institucions i marcs legals nacionals, la sensibilització de la societat i la mobilització de persones i organitzacions clau.

L’ecosistema d’organitzacions que impulsa i sustenta l’aprovació de normes i el control del compliment dels drets humans està basat en una perspectiva de dalt a baix. Una elit d’experts diversos, juristes, funcionaris i polítics d’institucions compromeses amb el dret internacional i els valors liberals són les que forgen acords a través de negociacions i pressions.

Altres tipus d’organitzacions (grups de consumidors, sindicats, ONGD, entitats d’església...), moviments socials i plataformes ciutadanes han incorporat en la seva caixa d’eines per a la transformació les normes i recursos institucionals dels drets humans. Habitualment, no compten amb equips jurídics permanents sinó amb un bon coneixement i arrelament en el seu entorn local, capacitat de mobilitzar persones i experiència sobre com canviar les coses superant les diferències de poder existents a la societat.

L’ús que fan dels drets és flexible i instrumental. La batalla jurídica no és habitualment el recurs fonamental de les seves lluites però en els darrers anys observem que es cada cop més utilitzat. Aquestes organitzacions construeixen una agenda de drets humans de baix a dalt.

Aquest dos tipus d’ecosistemes organitzatius es connecten de manera puntual i les seves diferències il·lustren un dels debats sobre la direcció futura de l’agenda dels drets humans.
Moltes organitzacions demanen superar la naturalesa elitista, liberal i formal de l’enfocament dels drets humans inaugurada després de la segona guerra mundial amb un altre enfocament, que tot i reconèixer la importància de l’arquitectura legal i institucional, és més exigent sobre les obligacions de transparència i de rescabalament a les víctimes, reclama un disseny i una interpretació de les normes que les doti d’eficàcia en les lluites progressistes, i major participació de les víctimes i de  les organitzacions de la societat civil en els mecanismes de supervisió.  

Una elit global conscienciada que va poder liderar l’aprovació de la Declaració Universal del Drets Humans i que ha desplegat nous instruments jurídics, confiada en les virtuts del dret i dels mecanismes formals per disciplinar als actors poderosos (estats, multinacionals...), ja no és suficient. Els drets humans, especialment els econòmics, socials i culturals, no poden ser eficaços en un món de creixents desigualtats i diferències de poder.

Els juristes, funcionaries i experts, i les institucions internacionals amb seu a Ginebra, Brussel·les o Nova York, poden estar acompanyades per organitzacions i moviments de la societat civil. Els activistes que a l’Est de la R.D. Congo, a les fàbriques d’Amèrica Llatina i del Sud Est asiàtic o als carrers de les nostres ciutats, es troben en la lluita per la dignitat humana i la justícia social, reclamen un paper més actiu en l’arquitectura legal i institucional. El seu empoderament és la millor esperança per l’eficàcia dels drets humans.

Miquel Àngel Prieto, membre de la Junta de Govern de Justícia i Pau de Barcelona.
9/12/2014