Tica Font"Aquest 2014 hem celebrat els 100 anys de la Primera Guerra Mundial. Llavors, el nacionalisme era l’element més destacat del conflicte; avui en dia l’extremisme religiós és l’element més destacat en els conflictes de post Guerra Freda". Article d'opinió de Tica Font, membre de Justícia i Pau.

Fa pocs dies vaig ser a la presentació del llibre de Jan Assmann Violencia y monoteismo. L’autor es pregunta fins a quin punt la violència que secularment ha imperat i assolat la convivència entre les poblacions europees no ha estat motivada principalment pel monoteisme.

La Religió i la Violència haurien de ser elements oposats, però els conflictes armats dels últims anys amb embolcall religiós ens han colpit en el cor i ens han desorientat en la racionalitat. Recordem l’antiga Iugoslàvia on els croats catòlics, els serbis ortodoxos i els bosnians musulmans, es varen enfrontar amb les armes, i varen cometre actes de lesa humanitat i crims de guerra entre ells. El projecte polític croat, serbi o bosnià no era religiós, no va ser una guerra contra infidels, no va ser una guerra d’aquells que creuen que tenen la veritat divina i consideren a l’altre un infidel a combatre o a convertir-lo. No ha estat una guerra de religió o guerra religiosa, malgrat que l’element religiós ha estat essencial per configurar la identitat dels grups enfrontats violentament i on la religió ha jugat el rol de generar un enemic en aquell que professa una religió diferent. El mateix podem dir del que està passant a l’Orient quan les comunitats enfrontades són xiïtes, sunnites, alauites, drusos, wahhabites, Germans Musulmans i altres fraccions dels dos grans corrents xiïta i sunnita. Al darrere d’aquests enfrontaments hi ha un projecte polític i econòmic, però s’utilitza l’element religiós per legitimar la guerra.

En un altre terreny tenim la persecució religiosa dintre de molts països, situació que ha empitjorat en els últims anys, incrementant-se el nombre de refugiats per motius religiosos (segons el informe http://ves.cat/l_CH). En qualsevol lloc del món, milions de cristians, musulmans, hindús i fidels d’altres religions han estat forçats a abandonar les seves llars i el seu país per raons religioses. Hi ha comunitats senceres que han desaparegut del seu espai geogràfic tradicional i es troben en diàspora. En llocs com Sudan, República Centreafricana, Nigèria, Síria o Iraq, entre d’altres, ha estat i està essent la norma.
D’aquesta pràctica de la violència no hi ha religió que es lliuri tant de patir-la com de practicar-la. Un terç de la població mundial viu en països on les restriccions governamentals cap a les religions o les hostilitats socials relacionades amb la religió han anat augmentant en els últim 20 anys, incrementant-se la vulnerabilitat de les minories religioses en molts països.

Els temps en que es parlava de la religió com l’opi del poble han passat a la història. Els conflictes que han tingut lloc a l’ex Iugoslàvia i tots els conflictes de l’Orient Mitjà ens fan pensar més aviat el contrari: ens fan pensar en la religió com a combustible dels conflictes polítics.

Avui en dia, grups políticament oposats, que cerquen el poder polític o el control territorial, recorren a la religió per formar identitat de grup, per forjar imatges d’enemics, per mobilitzar els seguidors i fins i tot per provocar actes violents contra els grups oposats.
La gran contradicció rau en el fet que per molta gent la violència és un acte èticament intolerable, molts creients consideren que el seu llibre sagrat no justifica la guerra ni la violència; però aquells que practiquen la violència tendeixen a maquillar el seus actes, a legitimar-los i utilitzen la religió i els llibres sagrats per justificar-se: tant Bush com Hussein varen invocar Déu durant la guerra d’Iraq.

En bona part dels països pobres, la religió s’ha conformat com un espai on expressar el malestar i les reaccions contra els elements que consideren causants de la seva situació, però també a les perifèries d’Europa han reaparegut fenòmens religiosos molt intensos que mantenen nexes complexos amb conflictes polítics nacionals o internacionals. Tot plegat genera la necessitat de depurar i orientar les relacions entre religió i violència. Per què no obrir un debat?

Tica Font, membre de Justícia i Pau
01/12/2014