Pere Ortega"Rebel·lia i desobediència han anat de la mà i són els dos instruments més utilitzats al llarg de la història de la humanitat per combatre injustícies i la manca de llibertats. En la nostra mitologia, Prometeu i Adam i Eva desobeïren Déu, un robant el foc i els altres menjant de l’arbre prohibit; o Antígona que desobeí el rei per amor al seu germà". Article d'opinió de Pere Ortega, membre de Justícia i Pau de Barcelona.

Però la rebel·lió no acostuma a ser pacífica i sovint la veiem acompanyada de violència contra l’ordre establert, mentre que la desobediència sempre és pacífica, com ho demostra la llarga llista de desobedients, entre els més citats en la història: Sòcrates, passant per Thomas Moro, Thoreau, Gandhi, Rosa Parks, Luther King i una llarga llista fins als nostres insubmisos al Servei Militar Obligatori.

Recordem que Sòcrates prengué la cicuta abans per no renegar de les seves creences davant el Senat d’Atenes; Thomas Moro preferí la seva consciència catòlica abans que obeir el rei i morí en el patíbul; mentre que Thoreau, Gandhi, Rosa Parks, King i tants altres acceptaren anar a presó abans que renunciar a les seves idees.

L’educació reglada ens converteix en ciutadans submisos a la llei i l’ordre social establert pel govern de l’estat. Però, en canvi, se’ns educa poc en la crítica i en la desobediència a les injustícies. Això ve a tomb perquè tots som conscients que no vivim en una societat plenament democràtica, sinó que la societat està plena de llacunes i espais on la democràcia és imperfecta, ostensiblement millorable o simplement la democràcia no ha penetrat en determinats àmbits. Pensem en el tracte donat als immigrants, en les presons i tantes altres coses que tenen a veure amb la protecció social dels més desvalguts.   

Aleshores és lògic que hi hagi ciutadans que vulguin treballar i lluitar per canviar aquestes situacions injustes i que s’enfrontin a la llei per intentar que la democràcia sigui universal en tots els espais. I aquí és on apareix la desobediència, que de la mà de l’objecció de consciència s’oposa a les lleis injustes amb l’ànim de millorar-les. I per aquest motiu en la majoria dels estats democràtics, l’objecció de consciència està recollida en l’ordenament jurídic i d’acord amb aquesta regulació, la desobediència és un acte legítim davant una llei que es considera injusta.

Jürgen Habermas i John Rawls, d’entre els més prestigiosos teòrics del pensament polític, reconeixen la desobediència com una de les garanties de l’estat de dret. I és de Rwals la denominació sobre la desobediència com un acte públic, noviolent, conscient i polític, contrari a la llei comès amb el propòsit d'ocasionar un canvi en la llei o en els programes de govern. Denominació que entronca amb el pensament dels que la portaren a la pràctica i que alhora argumentaren teòricament la desobediència civil, com ara
Thoreau, Tolstoi, Gandhi i Luther King i tants d’altres que posteriorment seguiren les seves petjades.

Però la desobediència té unes regles de comportament. La primera és que es tracta d’un acte individual, perquè encara que es pugui fer de manera col·lectiva, les conseqüències de la desobediència s’han d’assumir de forma individual, perquè la llei recau sobre el subjecte que l’ha infringit. Una segona, és que la desobediència en un estat democràtic no pot ser total contra tot l’ordenament jurídic: això només té justificació en un estat sense democràcia formal, és a dir en una dictadura. En democràcia la desobediència només pot anar dirigida contra l’ordenament que es considera injust.

En el cas de Catalunya i davant la decisió del Govern de l’estat i del Tribunal Constitucional de prohibir la Consulta del 9-N, és del tot legítima la demanda de desobediència llançada per grups, entitats i algun partit polític d’exercir el dret a votar. Encara que el resultat de la votació no tingués cap valor legal, seria una expressió de desobediència davant una decisió que impedeix exercir un dret com és votar.

Però hi ha una última observació molt important: la desobediència pot ser exercida per qualsevol ciutadà, però comporta una condició molt estricta, la ja mencionada d’assumpció de responsabilitats. Així, els funcionaris i governants, si exerceixen la desobediència a una llei, per ser conseqüents amb el seu acte haurien de dimitir o atendre’s a les sancions que els tribunals els imposin. Perquè un governant, jutge, mestre ha de complir la llei que li ha permès accedir al lloc que ocupa i desobeir una ordenança és situar-se fora de la llei.

Pere Ortega, membre de Justícia i Pau de Barcelona
13/10/2014