Article d'opinió de l'Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau Barcelona.

 

L’extraordinària encíclica Laudato si’ (Lloat sigueu) que ens ha regalat el Papa Francesc és una impressionant, commovedora i apassionada defensa de la natura, percebuda com a creació amorosa de Déu, amb la qual expressa la seva immensa bondat, bellesa i saviesa, i que ens dóna com a àmbit de la nostra vida. És alhora un dura denúncia, científicament fonamentada, dels greus problemes ecològics causats per l’activitat humana i una crida a respectar i protegir la natura, a contemplar-la i estimar-la, a administrar-la en benefici de tota la humanitat i preservar-la per a les generacions futures.

 

Laudato si’ és la primera encíclica dedicada en profunditat a reflexionar sobre la natura i la nostra relació amb ella, caracteritzada per l’explotació massiva i la destrucció progressiva. Però es tracta d’una reflexió profundament ancorada en la Revelació bíblica i en l’Evangeli, això és, en la mateixa persona de Jesucrist, i continuadora de tota la tradició cristiana. Una tradició on ha brillat el testimoni d’amor i identificació amb la natura d’homes com Sant Francesc, amb el seu famós Càntic de les criatures, l’inici del qual (“Lloat sigueu senyor”), precisament dóna títol a l’encíclica.

Amb aquest document, el Papa Francesc és també continuador de la doctrina social de l’Església, que en les últimes dècades ha parlat, i molt, sobre la crisi ecològica. En particular destaquen els nombrosos discursos i textos de Joan Pau II, especialment el seu Missatge per la Jornada Mundial de la Pau de 1990, dedicat especialment a aquesta problemàtica. L’any 2005 el Compendi de la doctrina social de l’Església, publicat pel Consell Pontifici de Justícia i Pau, va dedicar un dels seus dotze capítols a fer una síntesi del pensament eclesial sobre aquest tema. Posteriorment, Benet XVI va ocupar-se’n també en múltiples ocasions, especialment en algunes seccions de l’encíclica Caritas in Veritate i en el seu Missatge per la Jornada Mundial de la Pau de 2010, on vinculava la promoció de la pau i la protecció de la Creació.

Un dels elements al meu parer més interessants de Laudato si’ és la reflexió sobre les arrels morals de la crisi ecològica provocada per l’activitat humana. Hi dedica especialment el capítol tercer, però la qüestió apareix transversalment en tot el document.

Aquest és un tema absolutament clau, perquè només coneixent les causes profundes d’aquesta realitat podrem començar a incidir per revertir-la. Joan Pau II i Benet XVI ja varen ocupar-se d’aquesta qüestió. Francesc parteix de les reflexions dels seus predecessors, les actualitza i les aprofundeix, servint-se, entre d’altres, de les reflexions del teòleg Romano Guardini.

En síntesi, Francesc assenyala fonamentalment com a causes el paradigma tecnocràtic i l’antropocentrisme desviat que dominen actualment la nostra cultura. Del paradigma tecnocràtic, ja en va parlar sovint Benet XVI, especialment a Caritas in Veritate, i ara Francesc n’amplia la reflexió. D’entrada, parteix de la base que els avenços tècnics i científics són un meravellós producte de la creativitat humana donada per Déu, que han ajudat a comprendre el món i han remeiat innombrables mals que danyen i limiten l’ésser humà. La tecnociència, ben orientada, produeix coses realment valuoses i “ha fet saltar l’ésser humà cap a l’àmbit de la bellesa”.

Ara bé, la tecnociència ha donat un enorme poder a l’ésser humà, un domini impressionant sobre el món sencer, que res no garanteix que usi correctament. Ben sovint ha tingut usos perversos (bombes atòmiques, genocidis...) El problema comença amb la tendència a creure que tot increment de poder és sempre un progrés del qual deriva espontàniament un augment de benestar i seguretat. Però això només és així si s’acompanya també de progrés en l’ordre de la consciència, dels valors i de la responsabilitat. I avui la humanitat no té els elements necessaris per controlar el poder creixent que ha adquirit i cada cop hi ha més possibilitats d’usar-lo perversament, perquè li manca una ètica sòlida, una cultura i una espiritualitat que realment el limitin.

En el fons, aquí hi ha un procés pel qual l’home s’ha anat escindint del món. En el procés lògico-racional, l’home ha anat conceptualitzant-se a si mateix com un subjecte separat del món, al qual veu com un pur “objecte” que es troba a fora, matèria “informe” a la seva disposició per tal de posseir, manipular i explotar, un pur “recurs”. El que li interessa és extreure el màxim profit de les coses, tendint a ignorar la realitat mateixa del que té al davant, incloent la seva mateixa estructura. I d’aquí la cerca, avui dia ja insostenible, d’un creixement infinit, com si l’energia i els recursos fossin il·limitats. Francesc encara subratlla un pas més en aquest procés: la tendència creixent (no sempre conscient) que la metodologia i els objectius de la tecnociència, basats en l’experimentació, com a tècnica de possessió, domini i transformació, s’hagi convertit en paradigma homogeni i unidimensional de comprensió que condiciona la vida de les persones i el funcionament de la societat, cada cop més dominada per aquesta lògica. Aquest domini es mostra especialment pervers quan s’estén a l’àmbit de l’economia, ofegada per les finances i dominada per la visió que el simple creixement del mercat i la maximització dels beneficis permetrà resoldre el problema de la fam i la misèria.
Junt amb això, hi ha l’antropocentrisme modern, que és un antropocentrisme desviat, “que ha acabat col·locant la raó tècnica per sobre de la realitat”. “L’ésser humà  ja no sent la natura com a norma vàlida”, no hi veu cap valor, ni és capaç de reconèixer-hi el missatge que aquesta porta inscrita en les seves estructures. Una gran “desmesura antropocèntrica” que el porta a un estil de vida desviat, on l’home es col·loca a ell mateix en el centre, donant prioritat absoluta a les seves conveniències circumstancials i que el porta a un relativisme pràctic que provoca al mateix temps degradació ambiental i degradació social. I és que, per Francesc, la cultura del relativisme és la mateixa que empeny una persona a aprofitar-se d’una altra i tractar-la com a mer objecte, obligant-la a treballs forçats, convertint-la en esclava a causa d’un deute o sotmetent-la a explotació sexual. La mateixa lògica interna és la que vol deixar que les forces del mercat, basades en la maximització del beneficis, regulin elles soles l’economia. Però si no hi ha veritats objectives, ni principis sòlids, fora de la satisfacció dels propis projectes i necessitats immediates, no hi haurà límits que puguin evitar danys com el tràfic d’éssers humans, la criminalitat organitzada, el narcotràfic, el comerç de diamants ensangonats o de pells d’animals en vies d’extinció...

Es mostra així com, per a Francesc, la destrucció del medi ambient té justament les mateixes arrels morals profundes que també generen pobresa, desigualtat i vulneració de drets humans en el món, arrels que es troben en la crisi ètica, cultural i espiritual de la humanitat.

Per això, és evident que no n'hi haurà prou amb lleis ni projectes polítics, sinó que resulta necessària tota una “valenta revolució cultural” que ens ajudi a mirar la realitat d’una altra manera, caminant cap a un nou ésser humà. Es tracta d’avançar, com a fruit d’un gran esforç educatiu, cap a una nova síntesi cultural, que recuperi el valor peculiar cada persona humana, provocant el reconeixement de l’altre, l’obertura a un Tu capaç de conèixer, estimar i dialogar, i l’obertura cap a un Tu diví. Perquè “no es pot proposar una relació amb l’ambient aïllada de la relació amb les altres persones i amb Déu”. I és a partir d’aquí que Francesc ens proposa la necessitat d’una ecologia integral, que requereix una “conversió ecològica”, que és una profunda conversió interior, individual i comunitària, capaç de reconèixer el món com a do rebut del Pare, generadora de gratitud i gratuïtat, de consciència de la nostra connexió amb totes les altres criatures i afavoridora de comunió universal.

 

Eduard Ibáñez
16/07/2015