Xavier Merino EdOArticle d'en Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau de Girona.

El Drama dels fugitius sense refugi

“Nosaltres no col·liguem Estats, unim les persones” – Jean Monnet

Fa unes setmanes el Diari de Girona em publicà un article en què feia un paral·lelisme entre els exiliats espanyols de l’any 1939 i els refugiats que ara s’acumulen a l’est d’Europa en un intent de fugir dels conflictes i guerres que destrueixen els seus països i les seves vides.

Diumenge de Rams, al mateix diari, hi havia un altre article meu que resumia i comentava el manifest de Justícia i Pau i Caritas de Girona que duu per títol “El dret d’asil, un dret humà universal ineludible”. Encara sento, però, necessitat d’escriure sobre aquest drama.

La frase de Jean Monnet, un dels pares de la Unió Europea, que encapçala l’escrit permet saber quina era la idea inicial dels fundadors i poder fer la comparació amb el que n’ha sortit. Que dirien ara Monnet, de Gasperi, Adenauer, Schuman?

Fa pocs dies la UE va ajustar la legislació per fer legal l’acció de donar 3.000 milions d’euros a Turquia a fi que admeti al seu territori els refugiats que han aconseguit arribar a Grècia. Després hem sabut que envien 4.000 funcionaris a Grècia i Turquia per poder fer de pressa la feina. Què passarà amb les persones expulsades? Se’ls facilitarà sostre i mitjans de vida dignes?

De fa temps s’alcen murs materials i policíaco-militars per evitar que arribin més demandants d’asil i aconsegueixin entrar a Europa. ¿Recordeu com, el 6 de febrer de 2014, la G.C. de Ceuta disparava bales de goma i pots de fum contra els migrants que havien travessat la tanca per arribar per mar a la Playa del Tarajal? I com els qui arribaven a terra eren tornats al Marroc per una portella de la tanca? I que en aquella acció van perdre-hi la vida un mínim de 15 persones?

Fa poc, a Barcelona, l’alcalde de l’illa de Lesbos, Spiros Galinós, deia que “els murs que s’alcen a Europa ens cauran a sobre”. I Marta Casals Istomin, vídua de Pau Casals, referent ètic en temps del franquisme, deia al Vendrell que “Pau Casals estaria horroritzat amb el tracte d’Europa als refugiats.”

I el manifest de Justícia i Pau i Caritas denuncia que s’està passant d’identificar els refugiats com a tals a considerar-los, simplement, migrants. I els atemptats d’aquesta setmana a Brussel·les (els murs que ens cauen a sobre?) porta cap a veure refugiats i migrants com a suspectes de terrorisme.
Fa por la quantitat de refugiats que Europa hauria d’acollir però no es diu que a Síria hi ha quatre milions de desplaçats interns ni que al Líban n’han arribat 1.2 milions i a Jordània 650.000.

Una amiga em diu sovint que no entén perquè la ciutadania no surt en massa al carrer per protestar. El dia 19 passat, a Barcelona, una manifestació va mobilitzar unes tres mil persones. No són molt poques si tenim en compte que hi havia manifestants de tot Catalunya?
Què hauríem de fer els ciutadans? Se m’acut que caldria:

  1. Anar a totes les manifestacions que es convoquin a favor dels fugitius que no troben refugi.
  2. Col·laborar amb les ONG que els ajuden a sobreviure en els campaments indignes on se’ls aplega.
  3. Buscar amb urgència un tipus de participació ciutadana que permeti de protestar quan els actes dels qui ens governen no són ètics ni estan d’acord amb els Drets Humans.

Si aquest escrit ajuda algú a reflexionar i a situar-se èticament davant del drama actual fent seva la formulació kantiana que diu que l’home té objectivament un valor absolut i que, en conseqüència, mai no pot ser considerat com un instrument sinó sempre com una finalitat”, n’estaré content.

Nens jugant a un campament de refugiats turc / Font: Arxiu ElDiario.es (EFE)
 
 
 
 Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau de Girona