Article d'opinió de Rafael Allepuz Capdevila, president de Justícia i Pau Lleida.

 

El precarietat social es consolida

L’economista britànic Guy Standing va encunyar el concepte de Precariat per a fer referència al col·lectiu, cada cop més nombrós, de treballadores i treballadors amb condicions de treball que no garanteixen una estabilitat econòmica, laboral ni professional. Podríem ampliar aquest terme a l’àmbit social, en el sentit que el podríem referir a aquelles persones que viuen en situació precària, ja sigui per falta d’ocupació, per les deficients condicions de treball que tenen o per la insuficient cobertura de les prestacions socials que reben.

La nostra societat es caracteritza per la crisi en el treball i pel deficient model de protecció social.

Pel que fa al món del treball remunerat, tenim dues circumstàncies importants. D’una banda, l’atur provocat per la destrucció d’ocupació i per la manca de creació de nous llocs de treball. Durant la crisi que encara perdura s’han destruït milions de llocs de treball al conjunt de l’Estat espanyol. En aquests moments, la taxa d’atur es troba en el 20,90% i en el 17,73% a Espanya i Catalunya respectivament, valors molt allunyats dels d’abans de la crisi (8,57% i 6,50% respectivament, a finals del 2007). La creació de llocs de treball és molt lenta i ho seguirà sent tenint en compte que, com vaticina el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, la digitalització reduirà més de 5 milions d’ocupacions fins l’any 2020, ja que per cada dos milions de llocs de treball que es creïn, se’n destruiran set. A més, entre les persones aturades, un 59,5% ho són de llarga durada, és a dir, que porten més d’un any buscant una ocupació i no trobant-la, entre els quals un 52,1% tenen 45 anys o més, persones de molt difícil reinserció laboral, amb el que això representa tant a nivell individual com familiar. D’altra banda, en quant les persones que treballen, i sobretot les que han trobat una ocupació recentment, les condicions laborals a les que s’enfronten són pèssimes perquè no poden garantir un present i futur dignes. La disminució de jornada laboral es posa de manifest en les estadístiques amb motiu de l’augment de les contractacions a temps parcial i l’oferta de salaris baixos és una realitat entre la població que s’incorpora al món del treball independentment de la seva formació i la categoria laboral. Treballar poques hores i amb salaris baixos no garanteix estabilitat personal ni professional. La pobresa en el treball es troba en el 12,6% a l’Estat espanyol. Treballar i ser pobre és una categoria que es consolida en el món del treball remunerat.

Quant al model de protecció social veiem que la protecció per atur es troba en el 27,8% de les persones aturades: menys d’un terç dels aturats reben aquesta prestació. Paral·lelament, a l’Estat espanyol les transferències socials redueixen la pobresa econòmica al 22,2%, mentre que al conjunt de la Unió europea la redueixen al 17,2%. Aquests resultats no són d’estranyar quan, segons les darreres dades disponibles, a l’Estat espanyol es destina un 25,0% del PIB a despesa en protecció social, mentre que a la UE és del 27,6%. A més, la majoria de les prestacions socials són contributives, amb el que la manca d’experiència laboral o l’experiència inestable provoca que el dret a aquestes prestacions es vegi molt limitat pel que respecta a quantitat i durada.

Per tot plegat, podem afirmar que el present i el futur per a una part molt important de la població és molt insegur i precari. La vulnerabilitat econòmica i social s’han estès a col·lectius de població que abans de la crisi semblava que no podrien passar per la situació que estan vivint actualment. Les privacions s’han generalitzat i intensificat. És per això que la precarietat social s’ha consolidat, serà molt difícil i complex que aquestes persones canviïn el seu estatus.

Només hi ha una manera de redreçar aquesta situació, que és la de reorientar el model de protecció social, potenciant molt més les prestacions contributives i, en especial, les no contributives i augmentant la despesa social, i redistribuir millor els guanys i oportunitats que puguin generar-se a partir d’ara amb el potencial creixement econòmic del que es presumeix que estem gaudint. Sense un replantejament dels objectius econòmics i socials la consolidació d’aquest precariat social serà una xacra de la que difícilment ens podrem lliurar.

El recent informe d’Intermón-Oxfam titulat L’economia al servei de l’1% afirma que “els més rics estan absorbint el creixement dels ingressos i la riquesa mundial a un ritme alarmant” i que “el poder i els privilegis s’estan utilitzant per a manipular el sistema econòmic i així ampliar la bretxa, deixant sense esperança centenars de milions de persones pobres”.

Per a combatre amb èxit la pobresa, és inevitable afrontar la crisi de la desigualtat.

Rafael Allepuz Capdevila
22/02/2016