Article d'opinió d'en Marc Grau, president de Justícia i Pau de Terrassa.

 

Ulls, cor i mans


El drama dels refugiats sembla no tenir aturador. La passivitat de la majoria de nosaltres, tampoc. Sentim inevitablement la paraula refugiats al llarg del dia i, com en cada gran injustícia, ens podem fer tres preguntes, (1) què en sabem? (2) què ens diu el nostre cor?, (3) i si el nostre cor es commou, què podem fer?

 

Dels refugiats, se’n parla molt i poc. Se’n parla molt a un nivell superficial, tertulià, de carrer, que quin drama, pobres nens, els tristos comentaris d’un candidat republicà, la presumible ineficiència de la Unió Europea, i el paper d’Alemanya, però sovint ens falta profunditat, anàlisis, pensament crític, caliu, i desmitificació. Tendim a tenir la vaga noció de que tots els refugiats volen venir i vénen a casa nostra. Lluny d’això, recents estudis revelen que els països que acullen més refugiats sirians són Turquia, Líban i Jordània, sense parlar d’altres països que acullen refugiats provinents d’altres guerres que ni escoltem.

Fa poc vaig coincidir amb una parella siriana a l’aeroport d’Istanbul, i m’explicaven que preferien estar al Líban per estar més a prop de casa. Segons Acnur, Txad, Uganda, Iemen, Sudan, Pakistan, Camerun són d’altres dels països que més refugiats acullen provinents d’aquests altres conflictes que ens arriben amb comptagotes. Ens falta també conèixer els refugiats, els immigrants, els nouvinguts, conèixer el seu cor, les seves mans i els seus ulls, i adonar-nos que aquests cors, mans i ulls són les del nostre germà. Conèixer, ja sigui a un nivell més analític o més humà, és un primer pas.
En segon lloc, cal escoltar el nostre cor. Veure sistemàticament totes aquestes imatges, notícies, desgràcies, porta a moltes persones a sentir una punxada al cor, a empatitzar amb el que pateix, i a voler fer quelcom, però després torna aquell pensament que jo no puc fer res i, fins i tot, arribar a la conclusió de no veure-ho per no patir. Sentir, emocionar-se, fins i tot sentir ràbia i pena, per viure i veure la injustícia al nostre voltant és part de la nostra qualitat humana. No ens immunitzem, ningú ha dit que sigui fàcil. Però només els cors commoguts pel patiment d’un igual, o a una injustícia social poden portar a iniciatives que ataquin el problema en qüestió.

Per tant, el tercer pas per tots aquells de cor commogut és canalitzar aquesta emoció, en una nova i petita acció. En aquest punt, arriba el nostre vell conegut pensament de jo no hi puc fer res. I potser no es pot solucionar el problema en tota la seva totalitat, però sí ajudar, estendre la mà a alguns, potser un, d’aquells qui pateixen. Els amics de Justícia i Pau de Sant Just Desvern, per exemple, van organitzar una recollida de roba per refugiats a Calais, i fa poc amb una furgoneta van anar fins allà per portar-ho en persona, i veure el drama en que viuen. Fa poc també hem vist, el reportatge a TV3 sobre la iniciativa de la petita ONG Open Arms, que obre els braços als refugiats al mar. I així podríem seguir, amb un llarg etcètera de petites iniciatives, que fan la situació una mica millor del que és, i en definitiva, un món millor. La solució està en els nostres ulls, cors, i mans.

Marc Grau i Grau

09/02/2016