Joan Lopez EdOArticle de Joan F. López Casasnovas, membre de Justícia i Pau Menorca

Els folls guiant els cecs

William Shakespeare fa dir al personatge Càssius, a l’acte primer del seu drama Juli Cèsar unes paraules que ens poden ser útils en aquests moments de perplexitat política, en què els valors considerats estables o establerts trontollen dins la vella Europa. Parlant del govern dels destins humans, diu al seu interlocutor: La culpa, estimat Brutus, no la tenen els astres, sinó nosaltres, que volem ser esclaus. De què volem ser esclaus? Si és que algú assumeix l’esclavatge com a una voluntat, contestaríem que de no res. Vull ser lliure, cantàvem en temps llunyans de l’escoltisme, i abans de ser un esclau, enterreu-me sota el fang... Doncs, sí que hi estem de ben enfangats. Remolcats com a porcs dins el fang del consumisme sense fronteres, en un benestar més presumpte que real si és fet de desitjos egocèntrics i en la compra de temps importat de no sé on, que mai no arriba encara que el paguis a preu d’or.

Volem ser esclaus dels ídols que ens mouen a adorar, amb seducció programada, els dirigents del món. Poc importa si, tornant al gran poeta anglès, ignorem que el flagell del temps (tant del de l’Anglaterra del segle XVII com del nostre temps) és que els folls guiïn els cecs, com llegim que diu Gloucester a El rei Lear. I és que la follia dels grans cal vigilar-la de nit i de dia. Perquè ens hi va la vida a nivell planetari, i és clar que la vida meva i teva i la de molts, de quasi tots... I com que no vigilem prou, ens surten els forats pels descosits: crisi econòmica, indiferència davant un Everest d’injustícia i corrupció, devastació de drets laborals, precaritzacions, misèria moral i humana, etc.

Davant aquest mal estat de coses, creix un moviment rampant de desconfiança de cara a la globalització i a la porositat de les fronteres –fluxos migratoris, concurrència comercial i moviments de capitals incontrolats. Hi ha por, inseguretats. Ens colpeja un sentiment de vulnerabilitat que ve lligat a la parella revolució tecnològica / mundialització dels canvis, i els seus efectes no cal cercar-los gaire lluny, perquè són ben al costat nostre: alça de les desigualtats i estagnació de les rendes mitjanes i baixes, entre d’altres “austeritats” imposades.

Ningú no ho va veure abans que hi anàvem cap dret? Tan cecs n’estàvem? No cert; hi va haver alguns, marginals però o marginats, que van gosar a denunciar el desficaci o a emetre reserves sobre els mèrits absoluts de l’opció del lliure canvi durant el darrer quart del segle passat. Aquells que ens advertien del risc del culte al vedell d’or eren menys escoltats que escoltaven els troians a la vident Cassandra. Tanmateix avui potser farien part del pensament dominant, ves a saber.

Clar que no tot ha estat dolent. El desarmament de les duanes entre països ha estat un progressiu factor d’enriquiment; les enormes desigualtats entre el Nord i el Sud ha minvat en termes absoluts des de 1945 ençà. Una altra cosa seria comprovar si la distribució de la riquesa incrementada ha arribat fins allà on hauria hagut d’arribar, és a dir, a tots els països i a tothom.

El perill no rau, doncs, en la mundialització ni en la consegüent reacció proteccionista. El perill, més tost, el trobarem en els que s’entesten a perseverar en fer com sempre. Per exemple, són perillosos els tecnòcrates que impulsen el Tractat Transatlàntic de Comerç, el TTIP, que volen permetre als més poderosos de fer el que els roti, açò sí: en nom de la Llibertat, la llibertat de trepitjar els altres per poder ells flocar per damunt de tot.

Què cal fer, per tant? No en tenc respostes tècniques; per a mi que el remei passa perquè es posin en obra no polítiques que facin per protegir fronteres, sinó polítiques que facin per protegir les persones, la gent, aquells que estan més amenaçats per la mundialització, per l’explotació, per les guerres. Es reclama, sí, un nou “Estat-providència”, que resta per inventar, adaptat a les noves fragilitats socials generades per una irrefrenable (potser irreversible?) integració econòmica. Aquesta és la pedrera d’on extreure els maons dels nous edificis de les esquerres. Les polítiques futures han de voler prioritzar les necessitats socials sense por a les normes socials i econòmiques que imposin el bé comú. Per què, si no, hauria de servir la política? Però les esquerres semblen estar a les fosques o cegues davant les noves realitats. Mentrestant, els folls ens continuen guiant amb pas ben decidit... cap a l’abisme.

Joan F. López Casasnovas
24 d’abril de 2016