Article de la Judit Montenegro, membre de la comissió Nord-Sud de Justícia i Pau Barcelona.

 


Què tenim a perdre?

Enmig de l’inici de la campanya electoral per a les eleccions generals a Espanya vaig viure un episodi que, sense ser gens anecdòtic ni extraordinari, em va entristir i alhora indignar.

Sortia de la meva jornada laboral de cinc hores per a dirigir-me a començar-ne una de nova. Agafant l’autobús arribaria a temps. Però després d’esperar-lo 15 minuts (només en tenia 45 per arribar a la feina i la meitat eren de camí), una badada del passat em va capgirar el dia: havia oblidat el meu bitllet de transport públic a l’altra motxilla i el conductor no em podia tornar canvi de l’efectiu amb el qual jo podia pagar el bitllet. Va suggerir-me que anés a la botiga de davant la parada (literalment a tres metres) per demanar-ne.

Allà, les dues noies que hi treballaven restaven dretes al costat de la caixa enregistradora. Els vaig demanar si em podien donar canvi per l’autobús. Sense donar explicació, van dir-me que no. Els vaig dir que, si us plau, necessitava canvi per anar a treballar, que el conductor no en tenia i no podia agafar el bus sense pagar-lo. Sense alterar la seva expressió, una d’elles va tornar a dir-me que no. Llavors li vaig preguntar si tindria canvi en cas que comprés uns xiclets i una aigua. La noia em va respondre que en aquest cas, sí. Vaig marxar de la botiga sense els xiclets i l’aigua. També sense canvi.

L’autobús continuava a la parada a l’espera que la cua acabés d’entrar-hi. Vaig dirigir-me al forn de pa del costat (literalment al costat, a uns altres tres metres). La senyora que atenia els clients estava posant pa al forn, davant nostre però d’esquena. Hi havia dues persones més a la cua. Amb cautela, vaig voler cridar la seva atenció amb un “perdoni”. Però semblava que em no sentia. Vaig deixar passar uns segons mentre mirava si el bus romania a la parada. Hi era, però ja no hi havia ningú més a la cua. Em vaig impacientar. “Disculpi”, vaig dir amb un to prudentment més elevat. Semblava que anava a girar-se, però va seguir posant el pa al forn. Demanar la seva atenció un tercer cop em va semblar agosarat. L’autobús va marxar segons després. Vaig decidir esperar que es girés, no sé per què. Va seguir posant pa al forn, força lentament, durant un minut més. Quan es va girar, sense mirar-nos a les que érem esperant, va dirigir-se a la caixa. Va posar-hi algunes monedes dins i va dir: “Hola, el següent?”.

Possiblement, ajudar-me en aquell moment no suposava cap benefici a les noies de la primera botiga. I crec, potser, que la dona de la fleca hauria de portar ja unes quantes hores de cansament i volia prendre’s el seu temps per fer la seva feina amb calma i bé, evitant l’estrès.

Cadascú ha de mirar per si mateix, al cap i a la fi. Ajudar-me no hagués donat menjar a cap d’aquelles dependentes. I tenien bastant a perdre; el canvi.

El sacrifici que un fa o pot fer també es pot mesurar amb la voluntat. El teu bitllet de 50 €, un altre dia, em pot deixar a mi i a la meva botiga sense blanca de cara a nous clients els pròxims quinze minuts; temps que puc trigar a anar al banc de la cantonada a demanar que me’ls intercanviïn per monedes. La voluntat és estar disposat a córrer aquest risc per facilitar les coses a l’altre. El risc poden ser deu minuts en ajudes exprés. Una hora a la setmana. A vegades, fins i tot, la feina. O bé tota una vida donant canvi.

Escric aquesta simple però, per a mi, enriquidora reflexió havent tot just conegut els resultats electorals d’aquestes eleccions generals al Congrés i al Senat espanyols.

Tot indica que les coses poden variar molt. En tot cas, on canviarà serà en aquestes dues grans sales representatives de la ciutadania. Elles i ells, a qui les espanyoles i espanyols hem votat, protagonitzaran una forma de fer diferent que a la d’aquests quatre anys passats.

I nosaltres? Les qui no som polítiques, els i les ciutadanes, em pregunto si arriscarem a perdre el nostre temps en fer que les coses canviïn. Parlo d’ajudar però també parlo de cooperar. De treballar junts. De conscienciar-nos que les nostres accions individuals, com pot ser ingressar les meves dues nòmines a un banc que inverteix en armes, poden influir al meu veí o algú a l’altra punta del món. O bé com, potser, perdre deu minuts pot tenir dures conseqüències per algú desconegut que em demani ajuda a mi un altre dia.

Realment, què hi tenim a perdre?

El canvi comença en nosaltres, però l’hem de fer entre totes i tots i dedicar-nos cada dia a convertir la bonança en fets. Pels altres. Per nosaltres.

 

Judit Montenegro
21/12/2015