Article de Judit Montenegro, membre de Justícia i Pau Barcelona, que ens envia des del Perú. 

 

El Treball Infantil Domèstic al Perú, abusos i riscos invisibles

Un de cada quatre nens al Perú treballa. I dins d’aquesta demolidora xifra, els Treballadors Infantils Domèstics (TID) són els més invisibilitzats.

L’any 2011 es va estimar que 110.000 nenes, nens i adolescents treballen cuidant nadons o ancians, netejant cases, cuinant, planxant, netejant plats o fent encàrrecs, entre d’altres. Però possiblement la xifra sigui molt més alta a causa de la peculiaritat d’aquest tipus de feina, molt associada a la informalitat i no reconeguda, en molts casos, pels mateixos treballadors domèstics.

Al Perú, l’edat mínima per a treballar són els 18 anys, però amb permís dels pares es pot treballar a partir dels 14. És il·legal que un nen per sota d’aquesta edat treballi. Tot i això, segons un estudi realitzat per la Asociación Grupo de Trabajo Redes del Perú, conjuntament amb Anti-Slavery, la mitjana d’edat d’entrada al treball domèstic al país són els 12 anys i l’edat més baixa, els 7.
El perfil d’infants que s’inicia en aquesta professió és clar: provenen de famílies en situació de pobresa o extrema pobresa. I si afinem una mica més, trobem que en la majoria dels casos tenen rostre de nena.

La Joana, de 9 anys, m’explicava que fa encàrrecs al seu germà i a les veïnes i quan viatja a la serra per “vacances” cuida del seu cosí d’un any, neteja la casa i els lavabos i cuina estant sola a la llar. Durant l’entrevista se li mostren uns dibuixos on es visualitzen els riscos que les nenes poden tenir realitzant aquestes feines. Em sorprèn que no marqui “tinc por que em caigui el nen que cuido”. M’aclareix: “No, no tengo miedo porque lo cargo así bien y lo agarro en la espalda con el poncho”, tot i fer poc més d’un metre d’alçada. No rep cap sou ni propina a canvi.

El Fernández té 15 anys. Viu en una casa amb la seva mare, germans, tiets, padrins, àvia, cosins i la seva madrina a Villamaría del Triunfo, un dels turons més pobres de Lima. Explica que, quan surt de l’escola, des de que era petit ha cuidat dels fills dels seus germans, germanes i de la seva madrina, que cuina, neteja la casa i la roba d’ells, que fa els encàrrecs de la seva madrina i veïnes i que ajuda també als seus pares. No considera que les tasques que fa siguin una feina. “Ayudo a mi familia y las vecinas, nomás”. No rep cap salari ni propina a canvi, a banda del sostre on viu.

La Carmen Rosa té avui 23 anys i busca feina. El seu treball ideal seria “cama adentro” amb el seu fill, que té 4 anys, perquè així no l’hauria de deixar sol. Va arribar de la serra a Lima sola amb 14 anys; era la gran de vuit germans i va haver de deixar l’escola als 10 per falta de recursos dels seus pares. “No quería ser una carga para ellos” i va decidir fer aquest pas. Tot i que també fugia d’un context de maltractaments. Del seu pare, no en té bons records. “Me daba golpes... y de todo. Golpes con un palo en la cabeza. Hoy tengo problemas de memoria por eso. Ya me pidió disculpas más tarde, no sabía como tratar. Yo ahora los entiendo, es mucha presión tener que cuidar a tantos hijos”. Sobre la seva mare explica que “ella sabe que todas las mujeres pasamos por eso. Tenemos que pasar lo que sea y por los hijos. De ella recuerdo su amor y defensas”. Quan va arribar a la capital les seves tietes li van girar l’esquena i va buscar feina per dies com a treballadora domèstica.

Els motius del treball infantil domèstic són clars: la necessitat d’ajudar les seves famílies o bé migrar (majoritàriament a la capital) per fugir d’un entorn sense oportunitats i, sovint, també de violència. Malauradament, els abusos i els riscos que ser TID comporta són la nova batalla per a aquests nens.
Però per a eradicar el treball infantil i el treball infantil domèstic al Perú cal, primer de tot, voluntat política. És intolerable que el monitoratge i suport a aquests menors recaigui totalment en ONG’s locals. Cal invertir en educació per empoderar-los, deixar de ser el país llatinoamericà que menys inverteix en ensenyament. Calen esforços perquè el treball infantil passi a ser socialment inacceptable. I, per últim, l’etern rival a combatre: la pobresa. Pobresa en un dels països més rics en recursos naturals del món. Una gran paradoxa, que no casualitat.

Judith Montenegro 
07/06/2016