Article escrit per Laura Ribera, membre de Justícia i Pau Barcelona, que ens envia des d'Alemanya. 

 

Notícies d'Etiòpia

Ens trobem a l’oest d’Alemanya. Són gairebé les set del vespre d’aquesta tardor freda que tot just comença, i al meu costat hi ha en Chala. Fa un mes que ha arribat al vell continent europeu però ja en coneix quatre països. Va entrar per Polònia i ha travessat Noruega i Dinamarca, fins que finalment té intenció d’establir-se al país germànic. Busca refugi, asil, mantenir l’esperança lluny de la guerra que està a punt d’esclatar a Etiòpia. És la primera vegada que arriba a Europa, sorprès pels acords de Dublín, i espantat per les circumstàncies al seu país decideix explicar-nos la seva situació.

Fa un any la situació al seu país va començar a canviar quan el govern, representant de la minoria ètnica, va posar en marxa un pla amb l’objectiu d’expandir la capital del país i cedir aquests terrenys al capital estranger. Aquest pla va posar en risc les terres de cultiu dels Oromos, que representen la majoria ètnica al país, els quals van respondre amb una onada de protestes. Aquests moviments en el seu inici van ser pacífics, però la resposta del govern va desencadenar una onada de violència i repressió al país. Fins avui, més d’un any després, l’ONG Internacional Human Right Watch calcula que han mort al país gairebé quatre-centes persones. Moltes d’altres han fugit. O qui sap, potser han mort al Mediterrani intentant buscar refugi a Europa.

Aquest tema no interessa, una altra guerra a l’Àfrica? És normal no? Hi estem massa acostumats? Ahir el govern d’Etiòpia va declarar l’estat d’emergència després de vint-i-cinc anys sense fer-ho. Hi ha por i desconcert, ningú sap a hores d’ara com acabarà la situació. En Chala em transmet entusiasme, està convençut que els membres del seu grup ètnic, els Oromo, guanyaran la revolta i controlaran el país. Però a hores d’ara no sé si és conscient de la seva situació.

Més enllà de deixar la família a Etiòpia i assabentar-se que la policia ha detingut el seu germà per participar en les manifestacions, la seva situació a Europa és tant o més incerta que el futur del país. Després d’entrar-hi a través de Polònia, les autoritats noruegues i alemanyes el volen extradir al país per on va entrar. Si hi torna, les possibilitats de rebre asil són mínimes i totes les ONGs amb les que ha contactat li han aconsellat que no ho faci. Ha decidit fugir, viu a casa d’uns coneguts alemanys que li han ofert un llit per uns dies, no gaires. Necessita saber què ha de fer, qui el pot ajudar, però no coneix ningú més tret d’aquestes poques persones que ha conegut pel camí. De moment és el meu nou veí. Jo que fa gairebé el mateix temps que ell que visc a Alemanya ni tan sols he hagut d’informar a les autoritats nacionals que em desplaçava, no m’han demanat visat i puc moure’m per aquí lliurement. Jo, que el meu país no pateix cap guerra, ni la meva vida corre perill per motius ètnics o polítics, l’he travessat lliurement. Ell, que la seva tremola en un país on diuen que la guerra pot esclatar en qualsevol moment, pateix els problemes burocràtics d’una Europa en retrocés. No només ell, són molts els que esperen començar de nou en pau. Però escric per ell perquè tal i com diu “poca gent parla d’Etiòpia”, no en rebem notícies.

El nostre te amb menta s’ha acabat, paguem i tornem a casa, ha passat gairebé una hora i el cel ja és fosc. Abans d’acomiadar-nos, en Chala em diu mormi hindabini que en llengua Oromo vol dir “no abandonis la lluita”. Seguim.

Laura Ribera Barniol, @rlaurab

9 octubre 2016