Marc GrauArticle d'opinió d'en Marc Grau, president de Justícia i Pau de Terrassa, que ens envia desde Cambridge. 

“No necessito diners, sinó un canvi”. Somni Americà I

Fa un parell de mesos que estem instal·lats amb la família a Cambridge, Massachusetts. Un lloc ideal per criar els teus fills, segons molta gent. De fet, ho és. Molts parcs (extremadament bells ara a la tardor), molt bones escoles públiques finançades per l’alta renta per càpita dels seus habitants, alt sentit de Comunitat, gent d’arreu del món, etc. Cambridge queda separat de Boston pel riu Charles, i amb poc menys de 100.000 habitants té el privilegi d’acollir dues de les universitat més prestigioses del món: Harvard i MIT.

 Un podria estar temptat de pensar que en aquest micro-món tot funciona. Doncs sí, i no. Sí, perquè un lloc així té un poder d’atracció de talent imparable, les persones són eficients, hi ha molta obertura de ment, i una certa predisposició a allargar la mà. Però no, ja que Cambridge, igual que el món, pateixen del mateix problema: la creixent desigualtat entre els seus habitants.

L’Índex Gini, que serveix per mesurar la desigualtat en un territori determinat, ens ho posa fàcil. Sabent que l’índex es mou de 0 a 1, un índex 0 es donaria en el cas que tots els habitants del territori en qüestió tinguessis el mateix nivell d’ingressos, mentre que un índex 1 es donaria sí un únic habitant d’aquest territori tingués tots els ingressos. En el cas de l’Estat de Massachusetts, l’índex Gini, i per tant la desigualtat, no ha parat de créixer en les últimes dècades: 0.39 (1979), 0.42 (1989), 0.46 (1999), 0.47 (2009) i 0.48 (2013). En el cas de Boston i Cambridge, el nivell de desigualtat és encara més alt, sent 0.54 en ambdós casos. Aquests nivells de desigualtat són els nivells que es viuen a Moçambic, Nepal o Rwanda.

Només arribar vam matricular el nostre fill gran a l’escola pública, i una de les coses que em va cridar l’atenció va ser un enllaç per les famílies sense sostre a Cambridge. Però si aquí no hi ha famílies sense sostre, vaig pensar. Doncs sí, a la ciutat hi ha 400 nens considerats sense sostre. No ens hem d’imaginar únicament un nen sense sostre, aquell qui dorm al carrer, sinó també aquell que viu en un cotxe, va d’un motel a un altre, viu en una casa compartida a causa d’haver perdut la casa, o dorm en un centre estatal. Sigui com sigui, la situació és dramàtica, i tot i que és de valorar l’esforç que fan tant les escoles com l’ajuntament per millorar la situació dels sense-sostre, la desigualtat sembla no tenir aturador i aquí és on ha d’entrar la Política amb majúscules.

Als tres debats presidencials ha faltat profunditat i capacitat d’articular polítiques concretes per revertir l’esmentat gran problema d’Amèrica i del món, la desigualtat. Cada dia, en anar cap a la feina, em creuo amb tres sense-sostre, col·locats com els tres estels del Cinturó d’Orió. La primera és una noia jove de color, sempre, plogui, faci solt vent, sigui el matí, sigui a la tarda, està asseguda al mateix banc, on dorm, menja, i m’atreviria a dir que on fa les necessitats. Mai demana, ni molesta ningú. Només hi és. La segona és una senyora blanca de mitjana edat, amb la cara dolçament torrada pel sol, que recolza l’esquena a l’ascensor de l’estació de metro. En el cartró que porta escriu que és una família sense-sostre i que necessiten recursos. Els seus fills són alguns dels 400? El tercer estel, és un home blanc, amb barba llarga, fins ara amb pantalons i samarreta curta, i sempre té enginyosos cartells de cartó, el d’avui: No necessito diners, sinó un canvi! Doncs això, per tots ells, i per tanta altra gent sense recursos, que la societat civil d’avui i els governants en qüestió, treballin per aquest canvi.

 

Marc Grau

28 octubre 2016