Article d'opinió de Rafael Allepuz, president de Justícia i Pau Lleida.

 

Pobresa energètica

Ja fa un temps que parlar de pobresa energètica no resulta estrany. Aquest fenomen, que no és nou, s’ha fet més visible per diferents motius: d’una banda, per l’augment en el nombre de persones i de famílies que el pateixen; de l’altra, per la seva repercussió social; finalment, per la major sensibilitat ciutadana envers aquest tipus de pobresa, que, sense un context d’augment generalitzat de pobresa econòmica, no s’entendria. Per tot plegat, entenem que s’ha produït un reconeixement de la pobresa energètica com un problema amb entitat pròpia, del qual la societat i, sobretot, l’Administració pública han de prendre consciència i aplicar-hi les mesures i accions pertinents –cadascuna, dins del seu àmbit competencial.

Aquest fenomen ens planteja tres reptes importants. El primer consisteix en identificar i quantificar la pobresa energètica. Per donar resposta a aquest repte hem d’utilitzar aquells indicadors que millor reflecteixin la situació. Si utilitzem únicament els indicadors monetaris podem caure en l’error d’abastar situacions que no són de verdadera pobresa energètica i d’acollir casos que es podrien resoldre amb estratègies i actuacions diferents de la compensació econòmica, tot i que podrien complementar-se. Per aquest motiu, a l’anàlisi quantitativa del fenomen, cal afegir-hi la qualitativa. Les conseqüències de la pobresa energètica no es resolen únicament finançant impagaments i deutes.

El segon repte consisteix en discernir sobre l’actuació dels diferents actors com són les persones i famílies afectades, l’administració competent en la matèria, la societat civil i les empreses subministradores. En el primer cas hem de partir de la idea que tot consum comporta una despesa que ha de ser suportada pel consumidor. Un cop sorgeixen dificultats sobre això s’ha d’entendre que el consum energètic és un dret irrenunciable i que s’ha de garantir el seu gaudi. Partint d’aquesta premissa, l’actuació de l’Administració pública és imprescindible en els casos de necessitat. S’ha d’anar a les causes de les situacions de precarietat i vulnerabilitat que porten les famílies a aquesta situació i donar la resposta justa. La legislació i l’actuació de l’Administració pública han de partir de l’arrel de la problemàtica i dotar de les eines eficaces per a resoldre-la.

En quant a la societat civil, han anat sorgint diferents iniciatives que tenen com a objectiu donar suport a les famílies afectades mitjançant accions informatives i d’acompanyament. Durant l’actual crisi econòmica s’ha demostrat que la ciutadania és solidària i respon, amb les seves limitacions, davant les situacions de necessitat i d’emergència. En diferents territoris, com és el cas de Lleida, s’han creat plataformes ciutadanes vinculades amb la pobresa energètica.

El paper de les empreses subministradores és cabdal. El mercat energètic en el que actuen no és competitiu. El poder de les grans empreses subministradores els atorga un marge de maniobra amb el que poden establir uns preus abusius sobre un servei que és bàsic i imprescindible per a tota la ciutadania –i també per a les empreses i tot tipus d’organització– que compta amb la cooperació estratègica del poder polític. Aquesta cooperació s’ha convertit en una pràctica difícil de desmuntar. En l’actualitat uns 24 ex-polítics es troben vinculats professionalment amb empreses del sector energètic, circumstància que a l’Estat espanyol és d’una intensitat molt superior respecte d’altres països del seu entorn.

El tercer i darrer repte fa referència als preus energètics. Les dificultats per pagar el consum de l’energia vénen sens dubte per la insuficiència d’ingressos de les famílies, però sobretot per l’augment desproporcionat del seu preu. L’Estat espanyol és el segon país de la UE-28 en quant a increment dels preus, amb un augment del 52,3% (2008-2015), molt superior a l’europeu, que ha estat del 10,9%. No hi ha dubte que la complicitat entre poders ha tingut molt a veure. Cal controlar l’augment dels preus energètics i intervenir en la seva determinació reorientant-los.

Calen actuacions de denúncia respecte de les accions abusives de les empreses subministradores i la complicitat del poder polític. Sense aquestes accions la pobresa energètica no tindrà solució.

Són necessaris un nou model energètic i un canvi en les polítiques econòmiques i socials perquè afavoreixin que totes les famílies tinguin l’oportunitat de disposar de recursos econòmics propis per a fer front a les seves necessitats amb dignitat.

Rafael Allepuz Capdevila

Justícia i Pau-Lleida