Article d'opinió de Joan F. López Casasnovas, membre de Justícia i Pau Menorca.

Navegar a l’orsa

En el pròleg a Tots els camins duen a Roma, memòries d’Agustí Calvet, un Gaziel ja gran escriu que vol consagrar les seves darreres forces a les tres realitats superiors si més no per a ell: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla. És probable que aquest sigui el denominador comú que unifica el sentit de la feina de moltes persones més enllà de la diversitat de perfils. Terra, gent i parla. Llengua, paisanatge i paisatge. País.

Un país que hem de conèixer. El que s’ignora no s’estima. Estimació a un país que sabem divers i únic, un país de països: els Països Catalans, que de qualque manera hem de poder anomenar nacionalment el llegat cultural comú de principatins, valencians, catalans del nord i illencs: la nissaga dels que, segons el cronista Ramon Muntaner, parlam “el pus bell catalanesc”; la nació dels que, com li agradava dir a en Josep Pla, ens saludam dient “Bon dia!”

Tothom que treballa amb honestedat i s’esforça per assolir fites necessàries aixeca L’àmbit de tots els àmbits, que, empenyorant el títol de Miquel Martí i Pol, açò és la nació. Una nació amb justícia, car així és com ha de ser una pàtria. Aixequem-la, doncs, entre tots, amb la força, la il•lusió i l’esperança amb què la saviesa talmúdica expressava la construcció de Jerusalem: la Ciutat o l’esperit de ciutadania, que se fonamenta amb altruisme i que, en bastir-la, ens construeix a la vegada a nosaltres mateixos perquè ens fa ser, ens dóna un pregon sentit de pertinença, ens identifica com a persones i ens projecta com a ciutadans solidaris. Civisme i democràcia són corda i poal.

La nació catalana és de tradició marinera. Anant al mar els homes s’agermanen; venint del mar mai més seran esclaus va pontificar el poeta Joan Maragall. Sabem què són les maltempsades i hem après de capejar els fortunals. Som illenc i un dia ja llunyà en Diego Caules, pescador ciutadellenc de Baixamar (a.c.s.), em va ensenyar com els mariners naveguen de cenyida o de bolina, o sigui, contra vent. Es tracta de no emproar directament l’oratge, es tracta d’amurar un poc la nau i fer ziga-zagues, mentre es manté cenyida amb mà ferma la bolina, ara un poc a babord ara un poc a estribord, i així omplir de vent la vela, orsejant per avançar en la ruta correcta. Ens convindrà seguir els consells d’en Diego.

La fortuna ens ha proporcionat una història complexa. Hem superat fortes maregasses i etapes de calma podrida, aquestes tan perilloses o més que el vent tramuntanal. Les hem superades i ho continuarem fent. En tenim experiència. Encetam un any farcit de reptes nous que envestirem amb la perícia d’anar a l’orsa: capteniment, voluntat i coratge. Fent, quan calgui, un cop de timó i quan convengui, llevant veles de proa per hissar-ne més a popa.

Menys ínfules, doncs, i més cooperació esforçada. Procurem feinejar des de la discreció, humilment però sense equívocs, al servei de la identitat pròpia dels països de llengua catalana i maldem de fer-ho amb més vent a les veles. I així continuem mentre la vida ens proposi, ens disposi i ens permeti córrer per la mar ampla dels nostres dies. No sé si gaire gent ho sap açò a Sepharad, enllà de les Espanyes (tot i que Espriu ja ho va dir fa una cinquantena d’anys): “No podem ser si no som lliures”. I poble que mereix ser lliure, si no li ho donen..., ja saben què ha de fer, o no?

 

Joan F. López Casasnovas

5 gener 2017