Article d'opinió de l'Anna Sangrà, responsable de l'àrea de migracions Justícia i Pau Barcelona.

 

Tarajal tres anys després: la frontera europea més oblidada


Dies després de l’emissió del documental Tarajal: desmuntant la impunitat a la frontera sud i quan queden pocs dies pel tercer aniversari, l’opinió pública torna a parlar de la mort de les quinze persones subsaharianes a la platja del Tarajal.

El 6 de febrer de 2014, a la platja del Tarajal a Ceuta, un grup de persones d’origen subsaharià van intentar entrar a territori espanyol nedant. La reacció de la Guàrdia Civil aquella nit per evitar l’arribada d’aquestes persones ha estat àmpliament criticada, ja que nombrosos testimonis afirmen que els guàrdies civils van carregar contra el grup disparant bales de goma. En total els informes diuen que es van llançar 145 bales de goma i 5 pots de fum i que almenys 15 persones van morir ofegades. El govern sosté la versió que els guàrdies civils van disparar les bales contra l’aigua per dissuadir-los, que la seva actuació va ser impecable.

El cas, portat per un jutjat d’instrucció de Ceuta, va quedar arxivat. S’hi investigaven setze guàrdies civils per homicidi imprudent. Ara, l’audiència Provincial de Cádiz ha reobert el cas per clarificar què va ocórrer realment i si la Guàrdia Civil va usar o no bales de goma per evitar que les persones poguessin arribar a terra ferma.

Fins aquí els fets que em porten a qüestionar si davant l’arribada d’un grup de persones per mar, de nit, la primera reacció no hauria de ser el socors? Clarament, si es disparen projectils a l’aigua, independentment de si impacten o no sobre una persona, la situació causa inseguretat i no ajuda a l’arribada de les persones amb garanties de seguretat. Per tant, al Tarajal no només es va ometre el deure de socors sinó que a sobre es va empitjorar la situació dels migrants.

L’Estat no ha de treballar amb mitjans violents per evitar l’entrada de persones. La gestió de fronteres que desitjo d’un Estat social i democràtic de dret, com es defineix Espanya a la Constitució, hauria d’estar basada en els Drets Humans, procurant vies legals i segures pels qui arrisquen la seva vida fugint dels conflictes, la misèria i les discriminacions. Les migracions són un fet, ja siguin voluntàries o involuntàries, i els immigrants són persones amb drets que no podem vulnerar en nom de la sobirania nacional quan s’apropen a la nostra frontera.

A més, el govern espanyol durant legislatures de diversos colors ha mantingut acords amb països africans per gestionar els fluxos migratoris més enllà de les fronteres espanyoles, per evitar arribades no desitjades. Ens cal reflexionar sobre les polítiques de control migratori espanyoles, que no han millorat la gestió dels fluxos migratoris. A Espanya en dues dècades hem anat des de les pasteres a l’Estret, als cayucos a Canàries i els salts de tanques a Ceuta i Melilla. Tots són exemples de mala gestió fronterera.

En realitat, la majoria dels qui intenten accedir a Espanya a través de Ceuta i Melilla escapen de conflictes bèl·lics als seus països d’origen; són persones amb un elevat potencial d’ésser reconeguts com a refugiats a Europa. No obstant això, deixant de banda si són o no refugiats, el tracte a la frontera hauria de ser el mateix, ja que la indefensió és la mateixa: primer el socors i la possibilitat, si així ho desitgen, de sol·licitar protecció internacional. Després, si s’ha de tramitar un procediment d’expulsió que se segueixi després de l’arribada i el socors, i que no s’apliquin devolucions irregulars (les conegudes devolucions en calent).

Per tant, el camí que li resta a l’Estat social i democràtic de dret espanyol per gestionar correctament les seves fronteres és llarg. A la resta ens cal estar també atents a la realitat de les nostres fronteres i a no fixar la mirada únicament a l’est d’Europa.


Anna Sangrà

23 gener 2017