Nuria Carulla EdOArticle d'opinió de Núria Carulla, membre de la Junta de Justícia i Pau de Barcelona.

Desenvolupament integral, també en el dret de les persones

Quan ens parlen d’economia en els mitjans de comunicació, habitualment es dóna com a dada important, el grau de creixement dels països, per destacar la bona marxa de la seva economia. El president del govern espanyol va proclamant com un èxit del seu govern i de les seves polítiques, el grau de creixement del país que, segons diu, és el més alt d’Europa, i es vanta de treure el país de la crisi i que l’economia està remuntant. Quina constatació en tenim? Les dades que surten als diaris només ens donen les relatives als guanys dels bancs i de les grans empreses.

 

Probablement sóc bastant ignorant en macroeconomia i no puc explicar les teories que esgrimeixen ni les receptes que s’apliquen per tal que un país rutlli, però sé el què passa a la majoria de la ciutadania i aquesta sortida miraculosa de la crisi i l’espectacular remuntada de l’economia no arriba a percebre’s entre la major part de la gent del país. Seguim amb una taxa d’atur altíssima, sobretot entre el jovent, al qui es maltracta amb contractes precaríssims i molt mal pagats, (quan troben feina), de tal manera que se’ls està oferint un futur penós, en el qual només poden sortir-se’n els més ambiciosos a qualsevol preu, amb pocs escrúpols i nul·la consciència social. Tenir consciència social posa en perill la feina. I el què passa amb el jovent també passa a tot l’altre ventall d’edat dels treballadors que han vist reduïts els seus ingressos, al mateix temps que, a causa de la crisi (diuen), s’han reduït les prestacions socials, estan en perill les pensions i s’han hagut de pujar els preus dels serveis bàsics.

Com he dit abans, probablement sóc bastant ignorant en matèria econòmica, però no puc creure que no hi hagi remei a aquesta situació de desgavell i d’explotació de la majoria de la població. Crec que ens deixem prendre el pèl, que acceptem una pèrdua de drets econòmics i socials perquè ens ho presenten com inevitable, tot i que en el món i també en aquest país hi ha més riquesa que mai, però acumulada en molt poques mans. És cert que aquesta situació injusta no es pot revertir amb facilitat, però cal que siguem conscients que les crisis econòmiques i les sortides de les crisis tenen com a conseqüència acaparar i robar als pobres per fer més rics als rics.

No tenim consciència de pobres ni ens agrada pensar que ho som tot i la precarietat que molts patim, però davant dels grans poders que dominen l’economia mundial tots, i sobretot totes, som pobres i si no ho som ara, tenim el risc de ser-ho segons com convingui que vagin les coses.

El gran tema del desenvolupament i del creixement dels països s’ha de pensar de manera diferent de com s’ha fet fins ara. El desenvolupament a qualsevol preu està malmetent el planeta. Les extraccions mineres, l’acaparament de terres, la contaminació de rius, mars i aqüífers està deixant a la cuneta milions de persones. Qui no es resigna a viure en la més dura indigència, surt dels seus països amb risc de la pròpia vida i de la pròpia integritat i dignitat, i és rebut amb violència i menyspreu i és acusat de tots els mals que patim quan n’és la primera víctima. El milions d’immigrants intentant arribar als països desenvolupats no es frenarà ni per la força de les armes, perquè és qüestió de supervivència, si se’ls pren la terra, se’ls contamina l’entorn i a més, s’obliga els governs autòctons a pagar un deute extern immoral a canvi de vendre el país a les empreses transnacionals. Al Marroc, per exemple, el govern ha donat dos milions d’hectàrees a unes empreses multinacionals per desenvolupar el país. Aquesta decisió donarà xifres de creixement positiu per al Marroc, però no millorarà la vida de la seva gent. Aquestes empreses contractaran uns centenars o milers de persones, però tota la població que habitava aquesta zona s’ha vist desplaçada forçosament, una part potser serà contractada a les noves empreses però els que no puguin ser-ho, ja estan obligats a marxar sense destinació ni garanties de subsistència.

Per què serveix tanta producció i tanta devastació? Per tenir productes i que puguem consumir. A la població dels països desenvolupats se’ns ha donat el paper de consumidors, ens bombardegen amb tones de publicitat de tota mena de productes per tal que no deixem de consumir perquè si ho fem potser s’enfonsaria el sistema. És hora de començar a pensar en un futur més enllà de la pròxima legislatura, és hora de sentir-nos ciutadans i ciutadanes del món i gaudir de la capacitat de construir present i futur i no deixar-nos arrossegar tant pel què ja està organitzat d’antuvi.

Us convido a veure i escoltar el resum de la jornada que vàrem fer sobre #ConflictMinerals El preu del nostre consum. Com a ciutadania conscient, creativa i solidària hem d’anar canviant el xip.

 

Núria Carulla
27 novembre 2017