Laura Ribera EdOArticle d'opinió de la Laura Ribera Barniol, membre de Justícia i Pau Barcelona.

Pel·lícules i el món àrab: què ens mostren?

Agafo el relleu de la companya Anna Sangrà per continuar parlant de racismes subtils, d’aquelles discriminacions que són poc visibles però que tenen conseqüències a llarg termini. Vull parlar de la visió que tenim dels àrabs a través de la produccions cinematogràfiques, majoritàriament estatunidenques i europees.

No sóc gaire aficionada al cinema, de fet no hi entenc gaire, però les pel·lícules estatunidenques que parlen sobre “Orient” fa temps que em criden l’atenció i voldria compartir-ne algunes reflexions.

 D’una banda, tenim la dita que “les pel·lícules de Hollywood sempre acaben bé”, però en canvi els personatges àrabs que hi surten sempre acaben malament: morts, a presó, perseguits, etc. La seva caracterització sempre correspon a la del dolent de la pel·lícula i conseqüentment aquestes persones són deshumanitzades. No passa res si moren o els han de matar, mostren els guionistes, tots [els àrabs] són iguals: dolents, bàrbars, masclistes. Un altre tema recurrent és el de representar els homes àrabs amb una gran estupidesa. Això passa quan es refereixen als personatges masculins, però quan és el cas dels femenins els tòpics i estereotips tornen a ser molt presents. Les dones són submises als homes, a gairebé totes les escenes hi apareixen ballant la dansa del ventre amb vels o servint deliciosos plats a taules plenes d’homes. A la vegada, també, hi apareix amb freqüència l’harem on la nuesa hi és recurrent. Aquesta mena de misticisme exòtic que ens mostra un món àrab completament estereotipat i fet a mida de la visió que “Occident” té ja des de temps colonialistes. En aquest sentit, el narrador cinematogràfic Jack G. Shaheen ha analitzat més de 100 pel·lícules produïdes a Hollywood i ha constatat aquesta repetició.

D’altra banda, el cinema de Disney, també produït als Estats Units, no s’escapa de caure en els tòpics i de crear una imatge pejorativa del món àrab. Per exemple, la pel·lícula d’Aladdin en la seva versió al castellà comença amb la cançó “Noches de Arabia” que diu “Y si allí les caes mal, encomiéndate a Alá, es muy duro, lo sé y qué?”. En la versió castellana produïda als països castellanoparlants del Sud d’Amèrica la mateixa cançó hi diu “y si allí les caes mal te van a mutilar, qué barbaridad pero es mi hogar” i continua “[…] intenso calor no he visto algo peor todo puede pasar”.

Amb aquest panorama d’haver d’aguantar una calor “terrible” i el perill de caure malament a algú i que et passi vés a saber quina barbaritat en les pel·lícules infantils i la violència i submissió de les pel·lícules per adults, és difícil començar a despertar interès per saber qui són els àrabs o veure’ls sense “desconfiança”. Estem davant d’uns fets de distribució massiva en els quals no són les persones àrabs a qui se’ls hi dona la possibilitat de presentar-se i mostrar-se, sinó que són els “Occidentals” els que dicten com han de ser i ho repeteixen de tal manera que arriben a perpetuar-ho en la visió de la població. Primer va començar amb els colons europeus i posteriorment els estatunidencs han pres aquestes idees per plasmar-les al cinema. Moltes vegades els guions de les pel·lícules s’han adaptat també al servei de les polítiques exteriors estatals per buscar un major suport i consens social.

Proveu de fer l’exercici d’analitzar els personatges àrabs, si n’hi ha, de la propera pel·lícula que mireu i feu una llista dels atributs que aquesta persona té associats. Si podem fer reflexionar a altres persones sobre aquests aspectes farem un pas endavant en la construcció d’una societat més crítica a tots els missatges que ens arriben des de diferents vies, aquesta n’és una. Seguim.

Laura Ribera Barniol