Emili Aldabó, membre de Justícia i Pau (02/11/2010)
Consisteixen en l’adquisició de competències lingüístiques i cíviques, a través de cursos de llengua i educació cívica i cultural.
Emili Aldabó, membre de Justícia i Pau / 02/11/2010

Diferents països de la UE, com Alemanya, França i Holanda, han posat en pràctica  programes específics per a la integració social d’immigrants, els anomenats “exàmens de ciutadania”. Són, fins i tot, condicions jurídiques obligatòries per a què col·lectius d’immigrants siguin inclosos en la societat receptora de manera vinculant.

Aquests programes d’integració consisteixen en l’adquisició de competències lingüístiques i cíviques, a través de cursos de llengua i educació cívica i cultural, per tal que els immigrants adquireixin coneixements sobre aspectes culturals, socials i econòmics del país. Aquests consten d’una prova final d’avaluació de competències després de realitzar al voltant de 600 hores de llengua i 30 hores d’educació cívica.

Dit això, i abans que alguns polítics pensin en aplicar un model similar a casa nostra, la pregunta que ens hauríem de fer és si aquests programes realment funcionen.

S’ha discutit molt entorn l’efectivitat dels programes d’integració per a nous immigrants. Bona part de la crítica rebuda se centra en què aquests programes els hi manca polítiques d’integració dels immigrants en el mercat laboral, ja que bàsicament, es tracta d’una assimilació cultural, més que una integració socioeconòmica eficient.

Les avaluacions fetes d’aquests programes posen de manifest una efectivitat limitada, ja sigui perquè no s’arriba a les competències lingüístiques, l’alt índex d’abandonament existent, o perquè encara no s’ha pogut demostrar que la participació en aquests programes hagi reforçat les oportunitats dels immigrants en el mercat laboral.

Què falla?

A Alemanya, França i els Països Baixos, al llarg dels últims anys, la percepció de fracàs de la integració dels immigrants ha arribat a situar-se en una posició ben destacada de la seva agenda. Alguns exemples són els incidents als suburbis de París, la polarització dels sistemes polítics, especialment l’holandès, que ha acabat amb les idees inicials d’integració.

Tot això ens porta a pensar que el model falla perquè el col·lectiu immigrant no se l’implica en l’elaboració de les polítiques d’integració. Només si s’entenen les necessitats concretes de les persones afectades, els factors de migració i les seves arrels culturals, econòmiques i socials, es pot dissenyar un programa d’integració que realment funcioni i no només un examen “passa o no passa” com a resposta institucional lineal i mecànica.