Miquel Angel Prieto EdOArtícle d'opinió escrit per Miquel Àngel Prieto, membre de Justícia i Pau Barcelona.

Kony 2012: èxit de públic, impacte insuficient

L’u de gener de 2018 era la data límit que Invisible Children anunciava per l’arrest d’un dels “malvats” més enigmàtics de les darreres dècades: Joseph Kony, líder de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA, segons les sigles en anglès de Lord’s Resistance Army). Creat a Uganda, a finals dels vuitanta, l’LRA ha estat acusat de crims contra la humanitat i, en especial, de segrestar milers d’infants als quals obligava a esdevenir guerrillers.

La fi del LRA és el principal objectiu de Invisible Children, una ONG d’Estat Units, que l’any 2012, només 8 anys després de la seva fundació, va aconseguir que, en una setmana, 120 milions de persones veiessin el vídeo de la campanya KONY 2012. Però, malgrat la mobilització social, la influència sobre l’administració Obama, que va comprometre recursos militars, i els recursos econòmics de l’ONG destinats a les comunicacions de les zones amenaçades, passat l’u de gener de 2018, l’LRA no ha perdut capacitat per perpetrar violència i Kony continua al capdavant.

KONY 2012 il·lustra la paradoxa de moltes iniciatives de canvi social i polític dels darrers anys. L’èxit, relativament ràpid, de visibilitat pública de la causa i de mobilització social temporal no garanteix l’assoliment de canvis sostenibles.

Podem trobar un patró comú en les iniciatives. D’una banda, aquestes iniciatives neixen i es desenvolupen en societats amb una part important de la població altament enxarxada, gràcies a la penetració d’internet. La proposta de canvi elabora una narració potent, amb missatges clars i alta càrrega emocional que mobilitza un ampli públic objectiu; p. ex. l’hagiografia dels cineastes i cofundadors d’Invisible Children ressona en l’imaginari de milions de joves d’Estats Units. El canvi és proper en el temps, en el cas de Kony, l’arrest s’anunciava en menys de cinc anys des del llançament del vídeo. La narració es difon massivament, mitjançant atractius productes comunicatius adaptats per a l’amplificació que inclouen elements d’auto expressió (samarretes, piulades, mems..) i una crida a l’acció. Aquesta crida no suggereix un llarg compromís temporal, a la manera de les militàncies polítiques d’altres temps, sinó una actuació concreta amb un cost personal baix, p.ex. la crida final del vídeo de KONY 2012: “comparteix-lo, és gratuït”. Finalment, les organitzacions o lideratges promotors no tenen una llarga trajectòria prèvia de prestigi o un reconegut coneixement expert sinó que reivindiquen la seva novetat i caràcter disruptiu.

No obstant, sota l’aparença d’una narració senzilla, les iniciatives aborden problemàtiques d’alta complexitat. Potser, milers de joves d’Estat Units pensen que la detenció del líder d’un grup armat al centre d’Àfrica, només requereix de pressió social i mediàtica per activar l’ús de la força militar, però la realitat d’una regió afectada per la inestabilitat política i social i la violència armada durant dècades, presenta moltes cares.

La paradoxa en les modernes societats en xarxa (Manuel Castells) consisteix en que malgrat la relativa facilitat per generar un massa crítica de suport en poc temps i moments d’alta visibilitat social, les iniciatives de canvi no aconsegueixen impactes durables.

La mobilització temporal de recursos socials i comunicatius no és mesura de l’èxit, i aviat l’emoció ha de deixar pas a la política, altrament es pot desembocar en el desencís. En el sector de la solidaritat internacional fa dècades que es va encunyar el terme “fatiga de l’ajuda”, per expressar la frustració dels donants davant la manca de millores entre les poblacions assistides.

Si l’objectiu és el canvi, les organitzacions han d’analitzar la relació de forces i dissenyar estratègies adaptades al lloc, al temps i als actors concrets amb els quals establir aliances, pressionar o negociar. Altrament, les propostes quedaren atrapades en el miratge d’una narració atractiva i una base social activa, però de constància incerta, que, per si sola, esdevindrà infèrtil per transformar situacions complexes.


Miquel Àngel Prieto Vaz