Laura Ribera EdOArticle d'opinió de la Laura Ribera Barniol, membre de Justícia i Pau Barcelona.

Els i les nostres germanes del Rif

Aquest darrer any la regió del Rif, situada al nord oriental del Marroc, ha sigut capçalera en alguns informatius dels telenotícies estatals i catalans i ha aparegut a les columnes d’alguns diaris. Potser haurem sentit a parlar de les manifestacions populars a la ciutat d’Al-Hoceima, de les reivindicacions socials per a la millora de la situació sanitària a la regió, l’educació i el treball, i per a una representació i autonomia política més eficient i representativa, entre d’altres.

Aquesta és una lluita que ve de lluny. I malgrat que silenciada moltes vegades, des de principis del segle passat aquesta regió és coneguda com el bled siba o la terra insubmisa, no només per la seva negativa a pagar impostos a principis del segle XX sinó també per la seva diferència lingüística característica. Durant el repartiment colonial la part del Rif va anar a parar a mans dels espanyols i va resultar ser una de les zones més difícils de sotmetre. Els rifenys van reaccionar al militarisme espanyol de manera resistent atacant des de les muntanyes que tan bé coneixien. La rebel·lió és tal que fins i tot al 1921 es va proclamar la República del Rif, malgrat que la seva duració va ser de pocs anys. Amb la independència la dissidència rifenya va reviure i es van viure períodes de dura repressió per part del Makhzen, l’elit dirigent del país. La manca de gestió política per part dels estaments polítics i reials barrejada amb certs favoritismes corruptes va fer que aquests perdessin una bona oportunitat de crear bones relacions amb els rifenys al no reconèixer el Rif com una regió l’any 2014. L’actualitat no és gaire diferent a la situació passada d’aquesta zona: les protestes són reprimides per la policia estatal, els manifestants són detinguts i vexats, i les seves demandes són rarament escoltades. Les protestes no tenen com a objectiu reclamar més autonomia o la independència. Parlen sobretot de karama, dignitat, que ha estat ferida moltes vegades.

A l’hora de reparar la dignitat dels rifenys, l’Estat espanyol també juga un rol que entre l’any 1920 i el 1926 va atacar indiscriminadament combatents i civils després que aquests van plantar cara als seus desitjos colonials. Historiadors i supervivents expliquen que l’Estat espanyol va fer ús d’armes i gasos químics, com la iperita, el fosgen i la cloropicrina, que van aniquilar civils, bestiar i tota la vegetació que trobaven. L’Estat espanyol incomplia el Tractat de Versalles de 1919 que prohibia l’ús d’armes químiques. La resposta? Silenci oficial i la contínua negativa per part del govern espanyol de rebutjar la proposta de llei de reconeixement a les víctimes, o les esmenes fetes a la Llei de la Memòria Històrica.

La veritat del que va passar resta enterrada a les muntanyes del Rif i es va perdent cada vegada que les persones que encara ho recorden moren. El Marroc no vol enterbolir les relacions amb l’Estat espanyol ja que els seus acords comercials estan en joc. L’Estat espanyol no té intenció d’esclarir uns esdeveniments que, de fer-ho, l’obligarien a aplicar-ho també al propi estat. És important recordar, fer memòria per retornar una mica de justícia a les dignes lluites dels i les rifenyes.

Concloc amb Mohamed Faragi, que va viure els bombardejos espanyols durant la Guerra del Rif i diu que “els espanyols van fer amb nosaltres el que van voler, en aquell moment eren aquí i regnaven. Ara molts de nosaltres [referint-se a la població rifenya] som allà, a Espanya. I què farem? Tornar a lluitar contra els nostres germans? No, nosaltres perdonem. Només volem la pau”.

Laura Ribera Barniol