Jordi Cots, coordinador de la Comissió de la Infància de JP (13/09/2010)
Un estudi recent de la Universitat de València torna a parlar d’un tema que ens hauria de preocupar profundament: la desaparició de la infantesa.
Jordi Cots, coordinador de la Comissió de la Infància de JP / 13/09/2010

Un estudi recent de la Universitat de València torna a parlar d’un tema que ens hauria de preocupar profundament: la desaparició de la infantesa. Constata el fenomen que ja havia estat diagnosticat els anys vuitanta pel professor de la Universitat de Nova York Neil Postman en un llibre que, publicat en català el 1990 per EUMO Editorial, precisament amb aquest títol, "La desaparició de la infantesa", va tenir una certa divulgació entre nosaltres.

Hem de recuperar aquest tema. L’estudi de la Universitat de València i el llibre de Postman constitueixen uns advertiments dels quals no hem fet prou cas. El mateix Neil Postman, convidat pel Departament de Benestar Social, va donar una conferència a Barcelona amb una gran assistència de públic. Fins i tot la malaguanyada Montserrat Roig, en un lúcid i apassionat article aparegut al diari AVUI el 16 d’abril de 1991, ja preveia “la fi de la infantesa”.

Els menors adopten models de comportament adult a partir dels onze anys, diu l’estudi de la Universitat de València. Per a Postman “la idea d’infantesa està desapareixent, i a una velocitat sorprenent”. I érem, recordem-ho, als anys vuitanta! Afegia que “la línia divisòria entre la infantesa i la maduresa s’està erosionant”. La infantesa és un producte social; i, com a idea, va néixer a penes fa dos-cents anys. En la tesi de Postman, la televisió ha tingut una influència decisiva en el canvi produït, perquè els mitjans de comunicació afecten el procés de socialització. Els signants del pròleg de l’obra de Postman (Jaume Carbonell i Toni Tort) apunten que “la televisió és l’element emblemàtic que difumina la diferència entre el món infantil i l’adult”, i aquest “accés al coneixement  -o pseudoconeixement-  televisiu es fa en un espai compartit per infants i adults”. Tot li arriba a l’infant sense filtres. Per això, Montserrat Roig escrivia que “avui, un nen, o una nena, de sis anys veu, en imatge, el mateix que un infant de l’Edat Mitjana: el ritual de la mort barrejada amb el sexe en la cerimònia diària televisiva”.

Costa d’exposar una qüestió com aquesta en un espai breu. Per això transcrivim literalment les citacions que anem recollint. Basten, de totes maneres, per confirmar una intuïció que ja teníem. Ja sabíem, també, que es tracta d’una situació que afecta significativament la relació entre l’infant i adult; que ens planteja el sentit que hem de donar a la protecció de la infància, i a la seva participació; que vol una nova cultura de la infància; que ateny la interpretació i l’aplicació de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant; que, més enllà de plantejaments acadèmics, reclama un coneixement de l’infant i de les seves necessitats; que ens porta a formular un projecte d’infància i a demanar-nos què volem, què n’esperem, de la nostra infància. En definitiva, hem de debatre “quina és la condició contemporània de la infància”(del pròleg del llibre de Postman, encara).

Aquest coneixement i aquests compromisos haurien de ser de tota la societat, diríem que de la societat com un tot. Hauria de donar lloc a un pacte social que ho asseguri i provoqui una coresponsabilitat. En més d’una ocasió associacions d’infància han suggerit al nostre Parlament que impulsés un pacte d’infància; i no hi ha estat sensible. Potser no era el moment. Però, com s’ha fet en altres àmbits, podria constituir una iniciativa de la societat civil.

I amb quina disposició hauríem de fer-ho? Al llibre de Neil Postman, d’altra banda prou lúcid i fins polèmic, hi ha un cert enyorament: “Haver de presenciar -diu- com l’encís, la mal·leabilitat, la innocència i la curiositat dels infants es degraden i, tot seguit, es transformen en els trets menors de la pseudo-maduresa és dolorós i, sobretot, trist”. No obstant això el que hem de conèixer és l’infant real, i creure-hi sense nostàlgies. Tampoc no hem de llençar una requisitòria contra la televisió. Més aviat hem de considerar el valor que tenen, avui, les idees de respecte, d’amor, de servei, de dret, de deure, nostres i de l’infant. Altrament, estaríem temptats de dimitir. I perquè continua havent-hi un dret a la infantesa.