Xavier Merino, membre de JP Girona (31/08/2010)
Periòdicament surten a la superfície temes conflictius que, moltes vegades, tornen a desaparèixer sense haver estat resolts.
Xavier Merino, membre de JP Girona / 31/08/2010

Periòdicament surten a la superfície temes conflictius que, moltes vegades, tornen a desaparèixer sense haver estat resolts. Un d’aquests és el dels anomenats venedors “top-manta”. Darrerament s’ha revifat la polèmica entorn del problema que pot representar aquesta gent per a la supervivència dels botiguers i fabricants de productes “legals”.

Hi ha tot un ventall d’actituds que van des de la dels ajuntaments de Calafell i el Vendrell, d’assignar un espai de venda per a aquestes persones (cal no oblidar mai que són persones amb tots els drets), fins a la d’ajuntaments com el de Roses que un dia diu que multarà els compradors i un altre demana més presència dels Mossos per perseguir els venedors.

Tot repassant diaris d’aquests darrers dies hi trobo diversos tipus de manifestacions:

“Venc per poder sobreviure”, Ahmed, senegalès.

“No tenen cap altra manera de guanyar-se la vida”, Pau Rius, advocat.

“Una part important del material arriba en grans contenidors als ports de Barcelona i Algesires”, subinspector de la Policia Municipal de Cambrils. Aquest mateix senyor també diu que la major part dels beneficis que produeix aquest comerç va a parar a empreses xineses.

No sé si es podria fer una estadística de les pèrdues reals que aquesta venda representa per als fabricants, distribuïdors i comerços que venen legalment les marques. El que sí que tinc clar és que si jo vull, per exemple, comprar en CD del quintet de corda opus 104 de Beethoven, no aniré a mirar si el trobo al comerç alternatiu “top-manta”. O el mateix, si vull un paraigua Pertegaz o d’una altra marca de prestigi. Sóc plenament conscient, i crec que la majoria de compradors també en són, que els productes que es venen per aquest canal són imitacions de baixa qualitat de les quals no en podem esperar un bon resultat. Crec que la venda que es fa per aquest sistema en molts casos és instintiva, compulsiva o compassiva.

D’altra banda aquest tipus de venda serveix per poder sobreviure els qui la practiquen. La majoria no tenen cap altra possibilitat de guanyar diners. És cert que aquesta venda representa una il·legalitat. Però, llavors, quines altres sortides oferim a aquestes persones, la de delinquir robant en camps i galliners, fent estrebades a persones ancianes, ...?

En una reunió a l’Ajuntament de Girona se’ns manifestava, fa poques setmanes, que les úniques partides del pressupost municipal que no han disminuït enguany són les de Serveis Socials, Educació i Seguretat. A la conferència inaugural del III Campus per la Pau, el senyor Rafael Grasa ens deia que la “seguretat” és una condició indispensable per a la pau. I en ambdues ocasions em vaig preguntar i encara em pregunto: els representants polítics, quan empren la paraula “seguretat”, de què parlen?

Sembla que tots hem de tenir dret a la seguretat alimentària, que ens garanteixi una alimentació suficient i saludable. A la seguretat d’allotjament, ja sigui en habitatges individuals o col·lectius. A la seguretat de l’educació independentment de l’edat de la persona. Em temo, però, que quan parlen de seguretat es refereixen a la dels qui estem ben establerts, tenim feina i uns ingressos assegurats, un habitatge més o menys digne on aixoplugar-nos, ... I la seguretat consisteix a protegir-nos dels nouvinguts per evitar que ens prenguin alguna cosa d’allò que considerem nostre. I així el que es fa és protegir, donar seguretat sl sistema social ple de desigualtats del nostre país. Diuen que som el país de la UE-15 amb més desigualtat social.

Potser cal donar als nouvinguts (la majoria dels qui practiquen la venda “top-manta" en són) la seguretat que seran atesos en les seves necessitats més elementals: alimentació, vestit, habitatge, educació, salut, ... I aquesta seguretat només la poden donar les administracions públiques. No la poden fer dependre d’entitats solidàries, laiques o religioses, que mai no podran donar l’abast per facilitar la inclusió de tots els qui són en risc de marginació, exclusió o reclusió.

Recordo la polèmica del mocador musulmà, que ara ha minvat. I veig l’expulsió massiva de gitanos que practiquen els veïns del nord. No correm el risc que de mica en mica anem caient en actes tan condemnables com els que practicava el nazisme?   

(Aquest article també es pot llegir al blog de Justícia i Pau de catalunyareligio.cat)