Fernando Gomez EdOArticle de Fernando Gómez Carvajal, membre de Justícia i Pau Barcelona.

Quarta revolució industrial: reptes i oportunitats

De la mecanització gràcies, entre altres, a la màquina de vapor, a la plena automatització de la manufactura gràcies al perfeccionament dels robots i a la intel·ligència artificial (AI en anglès). Entre la primera revolució industrial i la darrera que estem a punt de presenciar només han passat 250 anys, una etapa que en perspectiva històrica pot semblar breu però que en termes socioeconòmics representa el període de progrés més gran viscut mai. Doncs bé, tot això pot tornar-se anecdòtic en un futur davant el canvi de paradigma que està suposant el procés de la transformació digital, començant pel mercat laboral fins a arribar al benestar ciutadà.

Una de les primeres preocupacions que sorgeixen és, com deia, quin serà el grau d’ocupació preveient un efecte substitució de l’empleat per la màquina, mentre que fins ara havia servit per millorar les condicions del lloc de treball. El pensament ràpid ens porta a relacionar aquest procés amb l’eliminació de feines poc qualificades, però el que demostren estudis recents és que la variable no és aquesta sinó quant de rutinària és aquesta feina. En altres termes, és veritat que hi ha feines molt qualificades relacionades amb el disseny i desenvolupament tecnològic que poden sortir beneficiades, però també és veritat que hi ha feines poc qualificades (i poc remunerades) on prima el factor humà, per exemple l’atenció sociosanitària, que tenen l’oportunitat d’aprofitar aquest element diferenciador i veure millorades les seves condicions laborals. Per tant, les previsions catastròfiques, que parlen de la desaparició de milions de llocs de treball, a qui es refereixen? A les feines més burocràtiques i procedimentals, com per exemple el sector financer. Un dels motius de l’actual reestructuració de personal que estan duent a terme les entitats bancàries és el seu procés de digitalització. Estem presenciant una redistribució del tipus de feina. Per altra banda, també cal destacar, com ha succeït amb cada revolució industrial, que l’eliminació d’alguns tipus de treball ha anat acompanyada de l’aparició d’altres relacionats amb noves activitats econòmiques. Una major productivitat genera majors ingressos i en últim terme una major demanda, permetent a nous sectors absorbir la població desocupada. No obstant això, per poder ocupar la demanda d’aquest nou perfil laboral hem d’estar preparats. Si parlem a escala empresarial, no hi ha cap redistribució sinó l’obligatorietat de ser líder en productivitat i en una elevada inversió en capital intangible per poder tenir un seient en aquest tren.

En la mateixa situació es troben els estats. Qui millor ha entès la situació i té més capacitat per preparar la seva economia al salt tecnològic són els països emergents, que no tenen una classe mitjana de la que preocupar-se i els condicioni políticament, de manera que poden aprofitar el creixement econòmic per reinvertir en sectors i fer el salt directe. Als països tradicionalment avançats, l’evolució és desigual. Un indicador de recent creació, l’índex de digitalització (DEO en anglès), fixa que els països més en vanguardia són Estats Units, Regne Unit i Suècia. Davant d’aquesta desigualtat i endarreriment per part d’alguns, com l’estat espanyol, cal que l’administració i els actors socials es posin d’acord per començar a treballar plegats amb l’objectiu d’adaptar-se als nous esdeveniments. A nivell polític el referent aquí, com ja comença a ser costum, és Alemanya, en ser el primer país a establir la revolució 4.0 a l’agenda de govern com a “estratègia d’alta tecnologia”. Hi ha un conjunt d’iniciatives que és necessari emprendre. Des de l’administració ha d’existir una aposta clara per la recerca i desenvolupament, amb uns nivells d’inversió elevats. La crisi econòmica de la qual ens escapem lentament ha fet minvar dràsticament els ingressos dels centres de recerca, que de per si ja eren escassos, i per això cal tornar a augmentar el percentatge del PIB destinat (1,19% ESP) fins a almenys la mitjana de la UE (2,03%). També cal dur a terme una modernització de la base, el sistema educatiu ha de preparar els i les joves en capacitacions tècniques. Però no només cal pensar en els que s’incorporaran al mercat de treball en el futur sinó també els que hi són ara i que precisament són els que entren en conflicte amb la digitalització. La millora en la productivitat de les empreses ha de passar també per més formació als seus empleats, han d’adquirir noves habilitats perquè sàpiguen treballar amb les noves tecnologies i es complementin mútuament.

Tanmateix, malgrat que institucionalment s’arribin a realitzar tots els canvis necessaris per adaptar-se als nous temps, és segur que hi haurà un sector de població que per edat, manca qualificació o rebuig a l’avenç, no podrà fer-ho. És llavors quan apareix el debat d’oferir una renda garantida perquè aquestes persones puguin cobrir les seves necessitats dignament i contribueixin d’una mínima dinamització econòmica tot i ser promoguda artificialment. Molts economistes de tertúlia s’aventuren a posicionar-se i fer prediccions, però el cert és que tot dependrà de quin paper volem assolir davant aquest fenomen. En l’àmbit català, on la classe mitjana s’ha vist greument afectada per la crisi econòmica i hem vist créixer la precarització de l’àmbit de serveis fins a unes quotes alarmants, el repte de la quarta revolució industrial pot servir per agafar de nou embranzida i treballar per una economia avançada i competitiva en sectors de valor afegit, que generin llocs de treballs qualificats i que, en definitiva, acabi traduint-se en un major benestar per a la ciutadania tant des de la capacitat adquisitiva personal com des de l’oferta de serveis públics. Per aconseguir-ho, com esmentava abans, és clau l’establiment d’un acord social entre les institucions, el sector empresarial i els centres de coneixement que prepari el país per realitzar un canvi en la seva estructura productiva. És el moment.


Fernando Gómez