Francesc Compte, membre de JP Girona (14/06/2010)
No corren temps per cantar lloances i llençar la casa per la finestra, sinó per fer un esforç comú d’austeritat, entesa aquesta no com a tenir poques coses, sinó a deixar-ne de tenir moltes d’altres.
Francesc Compte, membre de JP Girona / 14/06/2010

No corren temps per cantar lloances i llençar la casa per la finestra, sinó per fer un esforç comú d’austeritat, entesa aquesta no com a tenir poques coses, sinó a deixar-ne de tenir moltes d’altres. Comprenc que parlar d’austeritat quan ens veiem obligats  a estrènyer-nos el cinturó no sembla el més encertat. Potser ni prudent. I dic per endavant que me la jugo amb les consideracions que vull fer, i que espero ser comprés. I és que em sembla que n’estem fent un gra massa quan només es senten veus que critiquen les mesures que s’estan prenent i tanta gent només té paraules de queixa lamentant-se de la pèrdua d’ingressos a què ens veiem abocats. És cert que sense tenir cap mena de culpa, paguen sempre els plats trencats els més desfavorits i les rendes mitjanes, però oblidem altres paràmetres que caldria tenir en compte.

Aquests dies es parla molt, i es justifiquen les crítiques, posant l’accent en els col·lectius que veuran retallats els seus ingressos, principalment els jubilats o pensionistes, funcionaris i altres. No he sentit cap veu que recordi que, posant per exemple els jubilats, no fa tants anys que estaven a anys llum de les condicions actuals, que no sempre són prou dignes, evidentment, però, què teníem abans? Ens hem anat acostumant a una situació que a mitjans de segle passat era impensable. Ja he dit abans que me la jugo, insisteixo, però crec que he de fer una consideració referent al col·lectiu de funcionaris: ja es té en compte la relativa seguretat d’un sou, encara que minvat, generalment amb més dies de festa que la resta de col·lectius, mentre quan tanta gent ha de passar amb molt menys, o s’està quedant a l’atur? No val això una valoració del molt que encara ens queda?

No em sembla just ni solidari que oblidem els més desfavorits, que són molts, defensant només allò que considerem nostre, oblidant tantes situacions de veritable pobresa i sense cap empara. Cada un de nosaltres només serà just en la mesura que fem allò a què ens obliga una elemental solidaritat. Davant de la realitat punyent a què ens troben abocats, no es pot fer demagògia sinó buscar solucions generoses, col·lectivament i també a nivell individual. Comprenc, perquè som humans, que tanta gent defensi públicament amb obsessió i convicció els seus interessos, i alhora assenyali els que manen i els seus salaris d’escàndol, però cal recordar que ens hem de moure no pel que fan els altres, sinó per les nostres conviccions que han de ser guiades per l’ètica.

És cert que són justament alguns dels que manen –per sort no tots– els que han perdut la vergonya, i els que amb la seva actitud tan poc solidària fan que els que obeeixen perdin el respecte. Perquè hem vist augments de sou descarats en algunes institucions públiques, no fa pas gaire temps, quan la crisi ja avisava i donava senyals de la seva gravetat. La societat té el deure cívic d’assenyalar les arbitrarietats d’aquells que s’han passat de rosca a l’hora d’assignar-se gratificacions exagerades, qui sap si pensant en les actuals rebaixes, per finalment quedar on eren abans. Que tot podria ser... I el mateix podríem dir d’algunes persones que no en tenen prou de cobrar o d’assignar-se sous astronòmics, que encara mantenen unes retribucions blindades d’escàndol, mentre es va insistint a abaratir els acomiadaments. És vergonyós!

La manca de prudència i de seny ha portat moltes famílies a situacions que un dia o altre havien d’arribar. Hem passat uns anys d’excessiva bonança, sense tenir en compte que no es pot estirar més el braç que la màniga. Les fallides eren de preveure. Una despesa desenfrenada ha consumit moltes famílies i empreses i les ha deixades en situació crítica. Ara cal fer marxa enrera, la mateixa que fa un cotxe quan s’ha ficat en un cul de sac i no pot girar. El consum esbojarrat i una insaciable cobdícia d’una colla d’especuladors sense sentiments ni ètica, ens ha portat a una situació que marcarà l’economia durant molt de temps abans no sortim de l’atzucac en què ens trobem, tot i que no és cert que no hi hagi res a fer. La responsabilitat i la solidaritat ens enforteixen com a humans i ara més que mai és necessari activar-les.

Sóc conscient que vaig contracorrent una vegada més. Però es hora de demostrar que la germanor i el seny no són només paraules buides. Cadascú ha de fer una reflexió serena pensant en la situació que tenim en el nostre entorn, i reconèixer que, malgrat tot, una bona part de la societat que ara només té a la boca les pèrdues o les rebaixes de sou –mai no ens queixem dels guanys i més aviat procurem silenciar-los–  encara som afortunats. Mireu, mireu el nostre entorn...

Des de la serenitat podem valorar, pensar i obrar de manera que sigui un posicionament davant la vida i els seus alts i baixos. Una dita ja ens recorda que cal deixar reposar les aigües tèrboles, que així es tornen clares. La situació actual és difícil, i encara ho serà durant un temps, però no ho arreglarem amb planys sinó amb actituds honestes, considerant que, malgrat tot, és molt el que hem guanyat i que cal saber perdre quelcom, conscients del molt que encara ens queda. En definitiva, és portar a la pràctica un vell adagi xinès que recorda que és millor encendre una petita flama que maleir la foscor. Si ho mirem des de aquesta òptica i pensem que hi ha sotragades que a la fi indiquen canvis de rumb, ben necessaris per cert, dispenseu-me, però una mica  ja ens convenia.