Alex Masllorens EdOArticle d'opinió de l'Àlex Masllorens, membre de Justícia i Pau Barcelona

Un món potes enlaire

Se sol pensar que els millors polítics són aquells que saben interpretar bé les remors de fons de les societats a les que volen representar i que es posen al davant per liderar els processos per aconseguir fer possibles les il·lusions o els neguits col·lectius. D’aquesta manera, un bon líder polític seria aquell que entén millor que ningú els moments històrics que està vivint el seu poble i mira de conduir-lo vers la consecució d’un o diversos objectius comuns.

En certs moments, però, passa que els dirigents decideixen pel seu compte el què convé al seu país i aconsegueixen fer anar els pobles en la direcció que a ells personalment (i potser a alguns poders fàctics) els convé. Això sol coincidir amb moments en els quals hi ha fortes crisis de valors i també, tot sovint, amb etapes d’alta precarietat social i laboral i fort individualisme. En aquestes circumstàncies, amb àmplies capes de població perdudes en els seus dubtes existencials i amb la sensació d’haver estat abandonats pels partits tradicionals, apareixen lideratges estrambòtics que en altres moments haurien semblat inversemblants. I enormement perillosos. Hi ha moments en els quals sembla com si les societats perdessin la capacitat de reaccionar davant les amenaces i caiguessin en una mena de nihilisme històric, posant-se en mans dels individus més tòxics.

En tenim actualment exemples molt diversos. Tots pensem de seguida en Donald Trump, un president de la primera potència que hauria estat impensable en qualsevol època anterior. Però el més decebedor és que la seva presidència coincideix amb un panorama internacional on podem identificar una llarga llista d’accidents similars.

I hi ha algunes característiques que es van repetint, malgrat les idiosincràsies tan diferents. Per exemple, l’empobriment de la qualitat democràtica, el baix nivell d’exigència institucional... i el que resulta més preocupant, la facilitat amb la que les societats s’empassen la culpabilització (o fins i tot, criminalització) de col·lectius ètnics diferenciats. La radicalització del missatge racista s’està estenent com la pólvora. El Tribunal Suprem dels Estats Units admet que Trump pot impedir que entrin al país persones procedents de països musulmans (així, genèricament); a Itàlia no solament ja no volen salvar més persones al mar, sinó que el govern anuncia ara un “cens de gitanos”; a Hongria campa lliurement un govern filofeixista que atempta greument contra els principis i valors fonamentals de la Unió Europea i ningú no posa el crit al cel; a Turquia, a Rússia, a la Xina i en una munió de països menys rellevants des del punt de vista geoestratègic, s’han instal·lat governs totalitaris amb aparença més o menys democràtica i el món no solament s’ho empassa acríticament, sinó que bona part de la població mundial comença a assimilar-ho amb normalitat i potser fins i tot a pensar que és un mal menor que caldrà tolerar si es vol mantenir l’actual nivell de vida.

Aquest nou ordre mundial només pot anar a pitjor, com a mínim a mitjà termini. I cal plantejar-se seriosament com fer-hi front per recuperar una mínima qualitat democràtica i perquè els drets humans tornin a tenir valor i a ser una referència en el context internacional (si més no, en el pla intel·lectual i moral). Vistos i considerats tots aquests factors, l’existència i la tasca d’organitzacions com Justícia i Pau tornen a tenir tot el sentit. Tenim molta feina per davant.


Àlex Masllorens