Article de Fernando Gómez Carvajal, membre de Justícia i Pau Barcelona.

 

Apostem per l’escola bressol com a garantia d’igualtat d’oportunitats!

Al darrer Estat d’opinió parlava de l’arribada de la quarta revolució industrial o automatització, i de la importància d’adaptar l’educació a aquest nou model econòmic, per entomar-ho així com una oportunitat de millora i no com una amenaça. En aquest sentit, quan parlo d’educació no només em refereixo als continguts sinó a capgirar la política educativa per promocionar l’educació infantil de primer cicle, l’escola bressol, com a garantia d’igualtats d’oportunitats.


Catalunya pateix un greu problema de fracàs escolar que, malgrat haver-se reduït progressivament durant els darrers anys sobretot per la crisi econòmica, fent que els alumnes i les seves famílies prenguessin més consciència de la importància d’estudiar, és molt elevat en comparació amb els països europeus referents en educació. Per combatre-ho, el govern de torn s’ha dedicat a imaginar múltiples solucions aplicables principalment a la secundària per intentar que aquest adolescent com a mínim finalitzi els seus estudis obligatoris. Quan jo tenia aquesta edat, les opcions passaven des de desdoblar la classe per nivells, com a mesura més lleu, fins a inventar-se el Programa de Qualificació Professional Inicial (PQPI) com a mesura finalíssima perquè aquells que abandonaven l’ESO poguessin sortir de l’escola amb una mínima formació acreditada. Exemple de la disbauxa comentada és aquest darrer, que ha canviat mil vegades de nom, ara es diu de Formació i Inserció (PFI). En definitiva, les mesures que es prenien consistia a rebaixar el nivell educatiu fins que l’alumne el pogués assolir, en comptes d’invertir en suports educatius i socials per aquest tipus de nois i noies que els ajudessin a assolir el mateix ritme que la resta de la classe i avançar cap a l’educació superior. En qualsevol cas, parlant en termes sanitaris, des de l’administració s’ha gastat una quantitat ingent de recursos en urgències, quan el problema ja s’ha desenvolupat i fins i tot terminal, en comptes d’invertir en promoció de salut i prevenció de la malaltia. En el cas que tractem aquesta prevenció passa, com deia al primer paràgraf, per promocionar l’educació infantil de primer cicle o escola bressol.

Els darrers estudis demostren que als tres anys ja existeixen diferències significatives en el desenvolupament d’habilitats cognitives entre els nens i aquestes varien en funció de la renda familiar. L’estabilitat econòmica, l’atenció dels pares o observar el simple hàbit de la lectura són factors que ajuden els infants de les famílies amb rendes i nivells culturals superiors a desenvolupar una major varietat d’estímuls cognitius, i per tant que tinguin un avantatge comparatiu respecte als nens de famílies amb rendes més precàries. L’escola bressol, que fins als darrers anys només es trobava lligada al concepte de llar d’infants, és a dir, de facilitar la conciliació laboral de la mare, de renda mitjana i mitjana-alta, aprofundint la desigualtat, afortunadament des de la darrera llei 12/2009 es contempla dins del sistema educatiu. Malgrat no tenir caràcter obligatori, realitza una feina transcendental amb el desenvolupament primerenc dels infants, emmarcada dins l’agenda de les polítiques pre-distributives que postula el tractament de les desigualtats a priori. D’aquesta manera, l’educació infantil de primer cicle genera una doble externalitat positiva per a la nostra societat: a part de seguir promovent la incorporació de la dona al mercat de treball contribuint a la igualtat d’oportunitats entre les mateixes dones i de gènere, ajuda a desenvolupar la capacitat d’aprenentatge dels nens i nenes, reduint la possibilitat de fracàs escolar a les següents etapes, i participant en definitiva de la garantia d’igualtat d’oportunitats educatives a partir de la qual es desenvoluparà la persona.

No obstant això, arran de la crisi econòmica, l’escola bressol ha sigut objecte de discussió entre diferents nivells d’administració. El motiu? El seu finançament, que a part de l’aportació de l’usuari, es reparteix entre el municipi i la Generalitat. Aquesta darrera, per la reducció dels seus ingressos, va decidir traslladar la seva responsabilitat econòmica a la diputació. Amb tots aquests canvis, durant un temps el pagament no es va complir i a la vegada algunes ciutats grans s’han trobat amb una major demanda d’escola bressol pública gràcies a la seva qualitat i la necessitat de treballar per part de tots dos progenitors. Amb aquest cúmul de circumstàncies explosiu, algunes d’elles, com Barcelona, van decidir implantar la tarifació social perquè els usuaris amb una renda superior fessin front a un increment del preu públic de l’escola bressol i així comptar amb més ingressos. Mesures com aquestes que tenen tot el sentit del món i que també s’utilitzen per a altres serveis municipals, no haurien de ser motivades per una raó econòmica sinó per una voluntat de redistribució i equitat en l’accés. Malauradament aquí i a la universitat, on també es va implantar ja fa uns anys, no ha sigut així. En qualsevol cas, ara que comença a detectar-se la recuperació econòmica almenys en els ingressos de les administracions, és el moment perquè la Generalitat torni a prendre el lideratge sobre l’escola bressol, sigui un dels pilars de la seva política educativa i inverteixi en promocionar el seu desplegament definitiu. La transformació del món educatiu, quant a mètodes d’ensenyament i continguts, no tindrà sentit si no inclou l’escola bressol dins el procés i ara és el moment idoni per entomar aquest repte. Fem-ho!

Fernando Gómez Carvajal