Josep Mª Fisa, delegat episcopal de JP (02/06/2010)
Es fa evident que en els darrers segles, i molt recentment, hi ha hagut moviments extraordinaris en la configuració del mapamundi.
Josep Mª Fisa, delegat episcopal de JP / 02/06/2010

Una afirmació així semblaria del tot pertinent, atès que una nació no ho és perquè ella mateixa s’ho tregui de la màniga, com un joc de prestidigitació, sinó perquè reuneix unes condicions fonamentals que resten acrisolades amb el temps. Aquesta nació podrà estar o no organitzada com a estat i es podrà ajuntar o no amb altres nacions, per formar un estat o un conjunt d’estats, o una confederació... L’Estat és una organització política, la nació és tota una altra cosa que els diccionaris descriuen de diverses maneres però que tots, en general, parlen d’història, de cultura, de llengua i també de consciència en el temps, a no ser que se les destrueixi amb violència.

Es fa evident  que en els darrers segles, i molt recentment, hi ha hagut moviments extraordinaris en la configuració del mapamundi. Molts canvis en la configuració dels estats s’han promogut a instàncies dels poders militars o dels interessos econòmics o estratègics. El reconeixement dels titulars d’aquest nou mapa també ha obeït a l’equilibri de les estratègies polítiques. I, curiosament, gairebé en tots els casos, hi ha poc debat sobre el que és o no és una nació. L’Estat es menja el debat.

Ara i aquí ja hi tornem. Des d’un tribunal polític i dels seus inspiradors més propers, es debat sobre què és i no és una nació i si ho és o no ho és la catalana. A una nació se la pot respectar, se la pot dominar, se la pot exprèmer, se li pot imposar la figura política d’un estat, tant si vol com si no, per la força. Però no se la pot inventar o fer desaparèixer per la força de les paraules. A una intenció d’aquesta mena només li queda la resposta que diuen que va dir el pobre Galileo Galilei: eppur si muove! (i no obstant es mou).

Això que és cultura bàsica, recollida en la formulació dels drets humans universals, també ha estat recollit  en el document que van subscriure els bisbes catalans el 27 de desembre del 1985 i que beu de les fonts de la Doctrina Social de l’Església.

“En el moment polític actual, els bisbes manifestem –com ho féiem en ocasions anteriors- el nostre desig que, en la legislació civil que s’està gestant, i que fa referència a Catalunya, quedin reconeguts plenament els drets del nostre poble a la seva identitat nacional, manifestada en la seva realitat cultural i històrica”.

I més avall:

“Com a bisbes de l’Església de Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats...l’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable els drets esmentats”.

I, sabent com saben, que no pertoca als bisbes dir de quina manera el plantejament jurídic ha de fer respectar aquests drets en un determinat Estat, afegeixen:

“Pot un Estat, amb una adequada organització, assolir la convivència i el progrés en el seu interior de diverses nacions, sense que cap d’elles s’hagi de sentir constrenyida a l’assimilació per una altra...Els pobles com Catalunya...són component amb personalitat pròpia d’un Estat plurinacional”.

“Les formes político-administratives que l’Estat adopti, mai no poden privar el desenvolupament natural de cada poble, ans l’han d’afavorir i servir”.