Article d'opinió de Joan F. López Casasnovas, membre de Justícia i Pau Menorca.

...I sereu pobres tota la vida

Les desgràcies aïllen qui les pateix. Passats els primers moments d’impacte informatiu, el tornen invisible. Fins i tot quan han colpejat els ulls de tothom, com actualment la guerra de Síria, per no referir-nos a altres crims de lesa humanitat, en un moment l’emoció i la solidaritat són reemplaçades per la indiferència i l’oblit. Recorden la imatge d’aquell infant mort a una platja mediterrània? Aylan Kurdi, ‘allò que la mar ha tret’, una expressió terrible que els illencs empram sovint per referir-nos a coses banals. Aylan, el fillet del Kurdistan, d’una nació sense Estat i trossejada entre Síria, Iraq i Turquia, jeu estès damunt l’arena al tall de l’aigua amb els llavis clivellats per la sal, blanca eternitat que conserva la capsa dels somnis. Qui recordarà els Aylans que han quedat als ulls de Déu fugint de la fam i de les bombes, la crueltat i l’odi? Aquí no sentim el so de les armes; aquí se’n fabriquen, intel·ligents, infal·libles, i vaixells de guerra no es poden deixar de produir perquè creix l’atur i minva el PIB del Regne d’Espanya. Realpolitik. Com la indignitat i la vergonya.

El poderós sap que, per ser-ho i guanyar, ha de practicar la indiferència i, a l’hora d’actuar, mai mostrar ni un besllum de dubte. Així ho aconsella Sun Tzu al seu conegut Art de la Guerra, consell que segueixen ulls clucs els taurons del capitalisme. Ells saben ‘convertir els problemes en oportunitats’ per obtenir èxit. L’ensumen, en veuen l’èxit, perquè no tenen por, perquè s’arrisquen. (Saviesa popular: qui no arrisca, no pisca). Tanmateix, obvien dir que per a un pobre una pèrdua és absoluta mentre que les del ric sempre són relatives, tenen llurs espatlles cobertes i, quan venen maldades, sempre troben un estaló polític o un jutge que els “afina” el desficaci. Viatgen en primera. La pobresa seria, doncs, resultat d’un ordre natural que selecciona els emprenedors i rebutjaria els mediocres i els covards. Aquesta diguem-ne ‘filosofia’ em recorda la lliçoneta moral amb què solen acabar els encantaments del folklore menorquí: “Sereu pobres tota la vida”. Perquè els homes no han sabut transcendir la realitat immediata i no han vist la bellesa de la vida, que s’ocultava davall formes monstruoses. Una invitació a les innovacions creatives. És fantàstic ullar el misteri del que et regala or i argent. Però, també, en açò hi ha una píndola reaccionària: com que la veritat se’ns amaga, els adults no saben descobrir-la; com que hi veuen serpotes o dracs sempre a punt de devorar incauts, malmeten la possibilitat de desfer els encanteris. Surt la veu del seny alliçonant qui pretén lluitar per canviar a millor les coses i li diu: Renuncia; el món sempre ha estat així, sempre hi ha hagut rics i pobres, i no seràs tu qui ho canviïs. La veu té un eco d’experiència, però fa trampa. Es innegable el progrés, però la història no és lineal. Avança i recula de vegades en el seu bucle. El mestre Josep Fontana advertia que els poders (polítics, econòmics, religiosos...) que elaboren relats lineals ho fan amb una finalitat no confessada: explicar que no hi ha res més que un camí ‘racional’; curiosament, aquest camí només porta a l’ordre establert insuportable.

Davant la injustícia, ens convé no resignar-nos-hi. S’ha de lluitar i, quan cal, desobeir. Que un altre món és possible pot semblar un eslògan rebregat i no ho és. Ens convé pensar en clau d’alteritat. Un excés d’utilitarisme ha duit a creure que la seua única motivació rau en la raó pràctica esbiaixant qüestions tan importants com el bé comú, l’ajut o el sacrifici i obviant també el compromís polític.

Vet aquí xifres, que són drames per a individus i famílies, en la realitat de la pobresa als Països Catalans: una de cada quatre persones (25’13%) està en situació de risc (Catalunya, 19’4; Illes, 24’7; P. Valencià, 31’3). A l’Estat espanyol, 26’6: dotze milions de ciutadans “vulnerables”. Un de cada tres fillets de menys de 16 anys viu a una llar amb problemes greus. La població entre 16 i 29 anys en té la taxa més alta, un 34’8.

Joan F. López Casasnovas (26 d’octubre de 2018)