Eduard Ibáñez, director de JP de Barcelona (28/04/2010)
La profunda crisi econòmica mundial ha posat de manifest la necessitat d’introduir amb urgència profundes correccions en el sistema financer mundial.
Eduard Ibáñez, director de JP de Barcelona / 28/04/2010

La profunda crisi econòmica mundial ha posat de manifest la necessitat d’introduir amb urgència profundes correccions en el sistema financer mundial. Així ho entenen ja nombrosos governs (entre ells bona part dels governs europeus), institucions internacionals i bona part de l’opinió pública mundial. S’han posat en marxa diverses iniciatives internacionals multilaterals per afrontar aquest repte, si bé les dificultats per aconseguir amplis consensos són enormes.

Avui és prou conegut que en l’origen de l’actual crisi econòmica hi ha el mal funcionament del mercat financer dels EUA, en expandir massivament pels mercats de capitals mundials uns productes financers enganyosos (títols basats en hipoteques no fiables). En caure el valor d’aquests títols, es van enfonsar importants entitats financeres i, en un mercat tant globalitzat, es va generar un risc de col·lapse general del sistema financer mundial. Com a conseqüència, degut a la restricció greu dels crèdits, es va produir una caiguda de l’activitat econòmica i la consegüent recessió. I naturalment, els qui més han patit la crisi són les precàries economies dels països més pobres que, a més, veuen reduït l’ajut al desenvolupament.

Només una enèrgica intervenció dels governs de les grans potències, amb plans de rescat multimilionaris i la introducció massiva de liquiditat en l’economia, varen evitar una fallida general del sistema. Aquesta intervenció ha produït una lleugera recuperació econòmica en els països més desenvolupats (tret de casos com Espanya, on altres factors interns han fet que la crisi persisteixi amb duresa). No obstant, el preu de la intervenció pública ha estat la generació d’un excessiu dèficit públic, així com el resultat de “premiar” gestions irresponsables, cosa que pot afavorir la reincidència en aquest mal.

Tota aquesta història, però, no és nova. És un fet reiterat que, amb les regles actuals del sistema financer mundial, es produeixen fenòmens financers basats en la pura i dura especulació promotora d’enriquiment injust d’uns pocs, corrupció, fugues de capitals, frau fiscal, així com moviments de desestabilització de l’economia de països o regions senceres del planeta. Per no parlar del finançament d’activitats il·lícites, la inversió en armes o activitats de destrucció mediambiental.

Un sistema financer que és capaç de generar problemàtiques tan nocives per al funcionament ordinari de l’economia és un sistema que ha pervertit absolutament la seva finalitat, la seva raó de ser, que no és altra que donar suport al funcionament de la recerca, producció, comercialització i consum de bens i serveis que generin benestar per a tothom, al servei del bé comú. Els innovadors, els empresaris, els comerciants, els consumidors, han de poder accedir a finançament i això justifica un cert benefici per aquells qui en proporcionen, més gran quan més risc assumeixen. Però un benefici que no estigui relacionat amb aquest servei a l’economia, no té justificació econòmica ni ètica. Si, a més, es tracta d’una activitat que acaba posant en perill o perjudicant el conjunt de l’economia i comporta també finalment despesa pública per corregir els seus danys, aleshores és una activitat antieconòmica i immoral que ha de ser prohibida o restringida al màxim, per exemple gravant-la amb importants impostos.

En definitiva, ens trobem en un moment històric. L’activitat financera global ha de ser sotmesa a una nova i profunda regulació, sota la supervisió d’autoritats internacionals independents amb poder adequat. Noves regles que han d’incloure nombroses qüestions: l’eradicació dels paradisos fiscals, la prohibició de determinades activitats financeres, la introducció d’incompatibilitats, controls, garanties i exigències de transparència a tots els actors financers (bancs, asseguradores, intermediaris, fons d’inversió, plans de pensions, agències avaluadores de risc...), l’establiment d’impostos internacionals sobre les transaccions especulatives, adreçats al desenvolupament dels països més pobres.

Paral·lelament a això, cal introduir una major cultura de la responsabilitat, no només en els gestors financers i grans inversors, sinó en tots els estalviadors individuals. Accionistes, inversors i tots aquells que tenen dipositats estalvis en qualsevol institució o fons, haurien de prendre consciència de la rellevància ètica de les seves eleccions d’estalvi. Han de tornar-se molt més exigents, no admetre operacions especulatives, rebutjar inversions dubtoses o socialment perjudicials i controlar més l’ús que es fa dels seus diners, exigint més transparència i noves regles financeres mundials.

Finalment, cal que els estalviadors i els poders públics apostin decididament per aquelles iniciatives financeres que anomenem ètiques. A casa nostra n’hi moltes o consolidades (FIARE, Tríodos Bank, Oikocredit, Coop57...). Són bancs i altres entitats que desenvolupen una activitat financera sense ànim de lucre i que eviten les inversions especulatives o que puguin tenir un impacte perjudicial. Al contrari, canalitzen la seva activitat cap al finançament iniciatives de caràcter social, que contribueixen a la lluita contra la pobresa, l’exclusió social, l’atur, la inserció social i laboral, la promoció de la pau, la sostenibilitat....