Nuria Carulla EdOArticle d'opinió de Núria Carulla Musons, membre de la Junta de Justícia i Pau Barcelona.

Justícia climàtica i drets humans

El dia 10 de novembre vaig voler anar a la Marxa pel Clima que comptava amb el suport de moltes entitats. La manifestació pretenia conscienciar sobre el risc real que suposa el canvi climàtic i les conseqüències que pot portar per a la vida al planeta, al mateix temps que proposava mesures que poden ajudar a canviar la tendència actual.

Quan anava cap al lloc de trobada vaig anar veient que hi havia un ampli cordó policial compacte que desviava la circulació i els passejants del centre de Barcelona. Tot l’operatiu dels Mossos era per la manifestació dels policies de l’Estat reclamant “millores salarials” que es manifestaven absurdament a Barcelona quan qui els paga és a Madrid. En arribar a l’Arc del Triomf unes quantes persones que volíem anar a la Marxa pel Clima ens vam trobar amb el cordó policial que no deixava passar ningú ni per poder sumar-se al gruix de la manifestació. Em vaig quedar darrere del cordó amb algunes companyes que volíem anar a la Marxa però ja la donàvem per perduda.

El Passeig Lluís Companys estava desert i rodejat de tanques perquè anava arribant la manifestació dels policies que reclamaven “equiparació salarial” farcits de banderes espanyoles i cridant ¡viva España! Era una situació estranya: davant teníem un dispositiu dels Mossos, amb tot l’equipament d’antiavalots, controlant la ciutadania, mentre arribaven els manifestants de les banderes espanyoles per fer uns parlaments al mig del Passeig. No eren gaires, com a molt van omplir 6 o 7 autocars, però el centre de Barcelona va ser per a ells. Tot i que vam cridar “els carrers seran sempre nostres”, en aquell moment no ho semblava pas.

Vaig voler anar al Parc de la Ciutadella, i per arribar-hi vaig haver de donar una volta bastant llarga per no trobar-me amb tanques i policies. Després de caminar una bona estona em vaig asseure en un banc al passeig, darrere de les tanques custodiades pels Mossos i veient de lluny el grupet de manifestants. De cop em vaig adonar que davant tenia una exposició d’unes quantes fotografies i textos mostrant i denunciant el drama dels fluxos migratoris que travessen el Mediterrani.

Era una exposició discreta però de gran impacte. “M’he trobat molts morts en el desert, a alguns els he pogut enterrar” manifestava un home que transportava persones d’un punt de trobada a un altre de la ruta migratòria.

Després de tota l’absurditat que havia viscut al llarg del matí em va semblar que allò em traslladava a un altre món i em va colpir vivament. Vaig plorar; sempre em passa; vaig plorar per les persones que patien aquests desterraments de les seves cases: “Ningú se’n vol anar de casa seva si té com viure”, ens deia el José, un hondureny de San Pedro Sula, d’on han fugit totes aquelles persones que volen arribar a Estats Units. Les empreses transnacionals, protegides pels països europeus i rics, xuclen la riquesa i la vitalitat d’aquests països fins a l’extenuació: extractives, agroalimentàries, energètiques, tot per alimentar el consum de la ciutadania i la riquesa d’uns quants. Sense comptar el gran negoci, les armes.

Els diners que gasta Europa en construir murs (que van a parar a les butxaques de grans empreses de construcció i seguretat privades) i pagar governs del nord d‘Àfrica per parar el flux migratori, es podria emprar molt millor en cooperació, assistència i millora de la vida de tothom, inclosos els ciutadans d’Europa “més desafavorits” com es diu sovint, però s’ha de dir més maltractats pel sistema imperant d’acaparament de riquesa per uns pocs i de repartiment de deutes i pobresa per molts.

Tota la població mundial estem en el mateix vaixell: no per enfonsar-ne uns ens salvarem els altres. La situació actual em fa pensar en una novel·la d’Isaac Assimov "Los propios dioses". Un món xuclant de l’altre, si no és capaç d’equilibrar, correm el risc d’explotar tots dos.

 

Núria Carulla Musons (27 de novembre de 2018)