Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca (15/03/2010)
El nou llibre de Susan George analitza cap a on es podria encaminar el món en els propers anys si continua regit pel neoliberalisme.
Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca / 15/03/2010

Crisis seves, solucions nostres es dirà el nou llibre de Susan George, presidenta d’honor d’ATTAC, el moviment internacional que promou el control democràtic dels mercats financers, autora de nombrosos estudis sobre globalització, on s'analitza cap a on es podria encaminar el món en els propers anys si continua regit pel neoliberalisme. La senyora George va intervenir a les XII Jornades del Fons Menorquí de Cooperació, que va inaugurar Federico Mayor Zaragoza al Teatre Principal de Maó el vespre del divendres 12 de març i van continuar a la població d’ Es Mercadal tot el matí del dissabte amb les intervencions d’Arcadi Oliveres (La crisi de les solucions), la sociòloga Antònia Rosselló i l’esmentada Susan George.

Els ponents van fer palès que, amb visió planetària, la crisi medioambiental i la dels aliments són objectivament molt més letals que no la crisi financera. En canvi, sembla que només actuem a cops de desastres naturals (terratrèmols, tsunamis, grans inundacions, etc.). Que 60.000 persones morin de fam al món cada dia aboca a uns resultats setmanals, mensuals, anuals pitjors que les pitjors bombes o que les pitjors catàstrofes. Les xifres són esgarrifoses. Que els governs del món es gastin 54 vegades més de dòlars a ‘salvar’ les fallides bancàries que en el que caldria gastar-se en un any per eradicar la fam del planeta, o que en tres mesos el pressupost nord-americà a la guerra d’Iraq sumi tant com l’equivalent a les previsió anual de la FAO vol dir fins on arriba el nivell de la follia.

Amb la capacitat comunicativa i didàctica que el caracteritza, el professor Oliveres va presentar els fets i va explicar el fil que els guia: un panorama desolador, on les imbricacions del poder polític amb el poder financer i militar formen l’entrellat del món més enllà de les històries que els mitjans de comunicació de masses servicialment ens conten. Molta gent ignora que el president Obama (ni cap altre president dels Estats Units) no s’atreveix a nomenar els seus responsables del Tresor i Pressuposts i el de Defensa si no compten amb el vist-i-plau de la gran Banca i del Pentàgon respectivament. O que l’Estat espanyol sortís amb 9.000 milions d’euros al socors de la Caja de Castilla-La Mancha (responsables màxims de la qual eren un Senador del PSOE, Hernández Moltó, i el cònjuge de la Sra. María Dolores del Cospedal), quan el Pla Ê d’obres municipals ‘per lluitar contra la crisi’ compti amb 8.000 milions per a tot Espanya és prou eloqüent.

Oliveres, però, parlà també d’alternatives: taxa Tobin, persecució del frau fiscal, nacionalització de la banca intervinguda (si més no, imposar-li obligacions respecte a la política de préstecs, repartiment del treball, etc.).

Per la seva part, Susan George, perspicaç observadora del contrast entre poder i misèria al món d’avui, fa deu anys que va preveure amb una precisió visionària el que podria succeir al món si la lògica del curt termini continuava imposant-se; si la miopia de lloscos ambiciosos depredadors de l’economia anteposava els interessos immediats a la supervivència del propi sistema. Ho va escriure al seu famós Informe Lugano  (2000) –llibre que, segons Chomsky, hauria de ser damunt la tauleta de nit dels polítics d’Occident -: una colla de banquers poderosíssims farien la proesa de dinamitar la banca mundial, amb un escac al sistema (potser escac i mat per a l’economia productiva). I ho han fet!

Quan, fa deu anys Susan George va publicar el seu llibre, les transaccions dels mercats de valors, especulatives, ja representaven cinquanta vegades més que les dels béns tangibles i serveis no financers. Des de llavors, l’escletxa entre l’economia anomenada real i la que, per oposició, hauríem d’anomenar “delirant “ o “al·lucinant” no ha fet més que engrandir-se fins a esdevenir un esvoranc que s’ha engolit tot el que li abocaven. És talment com si els botins de la City o de Wall Street s’haguessin empeltat de la fantasia de la rondalla d’en Pere de sa Favera: - Arri envant, caga diners; arri enrere en cagaràs més”. Però, és clar, la somera havia perdut la virtut que sant Pere li havia donat al cel al seu protegit i els seus diners eren merda.. La favera que pujava cap amunt no era la de l’especulació financera, per molt que alguns es pensassin que arribarien amb un dit a tocar el cel. Ja ho va dir Bernard Madoff, quan l’FBI l’engrillonava: ‘Tot era una gran mentida’.

Gràcies a Susan George, Arcadi Oliveres i a persones com ells, podem tenir brins d’esperança. Vam demanar a l’autora de l’Informe Lugano: sobre la conservació del capitalisme en el segle XXI  un “Informe Menorca”  per superar-lo . Al cap i a la fi, som a una illa i ja és sabut que les grans utopies transformadores des de Thomas More s’han situat en l’espai d’una illa.