Jordi Tejel, col·laborador de JP (18/01/2010)
Poc abans de l’estiu de 2009, el primer ministre turc anunciava la intenció del seu govern d’emprendre mesures legals per posar fi al conflicte kurd a Turquia.
Jordi Tejel, col·laborador de JP / 18/01/2010

Poc abans de l’estiu de 2009, el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, anunciava la intenció del seu govern d’emprendre mesures legals per posar fi al conflicte kurd a Turquia. A finals de juliol, el ministre de l’interior, Beshir Atalay, parlava de la “iniciativa kurda” del govern; una paquet de reformes profundes per aconseguir que els kurds se sentissin, per fi, ciutadans de primera a Turquia. D’aquesta manera, el govern d’Erdogan reprenia les promeses fetes el 2005 a Diyarbakir, i fins llavors oblidades.

En aquest mateix espai, ja avisava fa uns mesos de que Turquia es trobava a “una cruïlla de camins” car calia veure si els principals actors del conflicte kurd (Estat, exèrcit i diversos cossos de seguretat, d’una banda, i moviment kurd, en especial el PKK, de l’altra) eren capaços de deixar enrere “antigues pràctiques” (ús de la violència, autoritarisme, rigidesa idològica, protecció dels espais de poder…) i obrir les portes a un procés de pacificació similar al d’Irlanda del Nord o al de Sud-Àfrica. Certament, la iniciativa del govern turc suposava una certa novetat. Per primera vegada en la història de Turquia, el govern va obrir un debat públic sobre la qüestió intentant implicar l’oposició parlamentària, però també la societat civil, intel.lectuals, i fins i tot l’aparell militar.

La “iniciativa kurda”, també coneguda com “iniciativa democràtica” pretenia canviar de dalt a baix el sistema turc introduïnt canvis legals que comportarien inexorablement una reforma en profunditat de la constitució turca heretada del cop militar del 1980. Així, l’1 de gener del 2009, el govern posava en marxa mesures “populars” com la creació d’un canal de televisió públic en kurd (TRT-6), el llançament d’investigacions judicials sobre les fosses comunes on militants kurds havien estat executats extra-judicialment durant els anys noranta, l’atorgació del permís per tornar a utilitzar oficialment topònims kurds, o l’obertura al setembre dels primers cursos de llengua kurda a la Universitat de Mardin.

Tanmateix, tant el govern com el moviment kurd han estat incapaços de trencar amb llur “tradició política” i la iniciativa del govern turc ha topat amb una sèrie d’obstacles. En primer lloc, el paquet de mesures proposat pel govern ha estat això: un conjunt de mesures pensades pel govern sense consultar la principal part afectada, els kurds. El govern s’ha negat a reconèixer al PKK i, de manera més sorprenent, al principal partit kurd legal, el DTP com a interlocutors del conflicte tot I haver inciat una primera ronda de contactes amb aquest partit. Seguint la lògica de l’Estat tot poderós que decideix en nom de la població, vigent des la fundació de la República turca el 1923, el govern s’ha negat a negociar qualsevol tema amb el partit més votat del sud-est del país. El govern doncs ha seguit un camí solitari convençut de tenir la raó, indicant el ritme i el contingut de les reformes.

El DTP, però sobretot el PKK, han reaccionat malament a aquest aïllament institucional, i el PKK ha fet tot el possible per “reaparèixer” en el panorama política fins a provocar una nova escalada de violència després de fer circular rumors sobre un empitjorament de l’estat de salut del líder empresonat del PKK, Abdul.là Öcalan.

Per la seva banda, l’oposició nacionalista turca (kemalistes i ultra-dretans) ha criticat fortament la iniciativa del govern i han fet tot el possible per blocar el procés de democratització aixecant l’espentall de la fi de la unitat territorial de Turquia en cas que les mesures previstes s’apliquessin. El paper de l’oposició ha estat determinant sobretot en negar-se a reformar la constitució turca per a possibilitar d’avançar en la direcció proposada pel govern.

D’aquesta manera, la llosa del passat ha acabant atrapant altre cop govern i DTP. A principis de desembre, el Tribunal Constitucional, composat per jutges ultra-nacionalistes i contraris a tota reforma, decratava l’abolició del DTP i condemnava els seus líders a quedar exclosos de la vida política durant cinc anys. Només una reforma de la Constitució hauria pogut evitar aquest colp directe contra tota perspectiva de pacificació…

El govern assegura que continuarà amb les reformes malgrat aquesta ensopegada, ja que considera la seva iniciativa com un l’únic camí cap a la democratització definitiva del país i com un element clau per acostar-se a la integració futura de Turquia a la Unió Europea. En un cert sentit, el comptador torna a estar a zero. Ara, el govern d’Erdogan ha d’escollir entre continuar en solitari o fer prova de coratge polític i reconèixer tots els actors implicat en el problema kurd. Si el govern turc manca d’aquest coratge, de ben segur el cost polític del fracàs inevitable li passarà factura a les properes eleccions legislatives i la perspectiva de la pau es veurà enterrada una altra vegada per uns quants anys.