Miquel Àngel Maria, membre de JP de Menorca (04/01/2010)
Ningú no sap en quines aventures bèl·liques acabarà embarcant-se Obama, i el cert és que, fins ara, la seva gestió és plena de contrastos.
Miquel Àngel Maria, membre de JP de Menorca / 04/01/2010

Si la concessió del Premi Nobel de la Pau al president nordamericà Barack Obama va ser majoritàriament considerada com una decisió prematura, el contingut del seu discurs en l'acte de concessió del premi, bàsicament dedicat a justificar la necessitat i la licitud de la guerra quan es donen determinades circumstàncies, ha estat encara més controvertit, i àmpliament criticat.

És cert que el concepte de guerra justa, molt relacionat amb el de la legítima defensa, és una vella doctrina acceptada i desenvolupada per les grans tradicions filosòfiques, humanístiques i polítiques. També la doctrina social de l'Església l'incorpora com una noció jurídica i moral vàlida, continuant la reflexió inaugurada per Sant Agustí, sistematitzada per Sant Tomàs d'Aquino i altres teòlegs clàssics, i recollida pel gran document pastoral del Concili Vaticà II, la constitució Gaudium et Spes (n. 79), pel Catecisme de l'Església Catòlica (n. 2308-2309). La qüestió, doncs, no és si la legitimitat d'aquest concepte ha quedat en entredit, sinó més aviat si la finalitat d'un premi destinat a promoure la pau en el món és subratllar i fomentar un discurs i una pràctica política de justificació de la guerra, per molt legítima que pugui ser.

La meva opinió és que no. Ningú no sap en quines aventures bèl·liques acabarà embarcant-se Obama, i el cert és que, fins ara, la seva gestió és plena de contrastos: ha recuperat el multilateralisme malmès per Bush i ha recuperat el diàleg amb interlocutors que havien estat ignorats, però també ha incomplert la promesa de tancar Guantànamo i ha reforçat les tropes a Afganistan, coses que no apunten precisament en la direcció més desitjable. Ja ho sabem que la responsabilitat d'un cap d'estat és terrible, que ha de prendre decisions molt difícils, que tot és discutible i, en fi, que la realpolitik és molt dura. Sí, ja ho sabem. Necessita ser premiat aquest reconeixement amb el Nobel del Pau? Necessitam que ens recordin que les relacions internacionals són un terreny espinós i ple de sacrificis i contradiccions? Què ens aporta, en què contribueix a sembrar cultura de pau, que ens diguem una i altra vegada que la guerra de vegades és inevitable?

Si l'actual estat d'opinió del món estigués marcat per un excessiu candor, per la ingenuïtat i un somiatruitisme ingenu i beneitó, potser sí que faria falta una dosi de realisme. Però justament em sembla que el que hem de menester avui és una medicina que ens estimuli en sentit contrari. La nostra època és molt pobra en ideals, les úniques utopies que semblen sobreviure són les de caràcter científico-tecnològic, i encara en alguns casos semblen més una amenaça que una promesa. Necessitam tornar a fer de la política una art, i no tant un càlcul de probabilitats. I perquè s'entengui el que vull dir, us deman que penseu en els sentiments, les sensacions i les expectatives que vau viure el dia de l'elecció d'Obama com a president dels EUA. Què sentíeu en aquell moment? Què desitjàveu? Què albiràveu?

 El Premi Nobel de la Pau no ens aporta res, no ens ensenya res, si tan sols ens confronta amb la dura realitat de la política quotidiana. En altres ocasions, el Nobel ha premiat la trajectòria i el testimoniatge de persones que han cregut en la pau contra tota esperança i contra tota evidència, que han fet de la pau no la meta sinó el camí i que, llavors, no han hagut de fer un discurs per justificar-se sinó que amb la seva autenticitat ens han apropat l'horitzó. I ha estat en aquestes ocasions quan ha tingut més sentit i s'ha vist com una crida cap a fites més altes. Concepción Arenal, l'admirable feminista gallega del segle XIX, deia que totes les coses són impossibles mentre ens ho semblen. De manera semblant, Nelson Mandela —Nobel de la Pau— va escriure que totes les coses semblen impossibles fins que algú les fa. Doncs bé: al premi Nobel no li hem de demanar que ens posi davant la imperfecció d'allò que tothom dóna per fet perquè és possible, sinó obrir-nos la porta a la practicabilitat de l'impossible.

Si Barack Obama volia fer un gest significatiu per la pau al món, podia haver declinat l'acceptació del premi Nobel de la Pau, i fer el mateix discurs que ha fet, de legitimació de la guerra justa, per explicar-ho. Hauria pogut dir que ell no podrà dur al món la pau que desitja, sinó únicament atenuar els efectes de la guerra. Hauria pogut dir-nos que durant el seu mandat farà tot el possible per reduir la violència i el terror al món, i l'hauríem cregut. Però no. Obama va acceptar el Nobel, i va fer un discurs en què cita la paraula pau 32 vegades, i en canvi parla de la guerra en 44 ocasions.

No ens ha d'estranyar que la defensa de la guerra justa que ha fet Obama hagi estat lloada sobretot des dels mitjans i sectors que no van tenir cap empatx a defensar la guerra injusta promoguda pel seu antecessor, George Bush i els seus aliats europeus. Això no és més que una conseqüència de rebaixar el valor dels ideals al fang de la realpolitik. I ja ho dèiem, la política ha de ser realista. Però aquesta evidència no mereix cap premi.