Àlex Masllorens, vocal de la Junta de Justícia i Pau (14/12/2009)
A vegades, tendim a menysprear els grans acords que se signen a les Nacions Unides. Però, en molts sentits, alguns marquen un abans i un després.
Àlex Masllorens, vocal de la Junta de Justícia i Pau / 14/12/2009

Dies enrere, vaig assistir a una molt interessant xerrada que el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel va fer a la seu d’Intervida, a Barcelona. Entre d’altres moltes qüestions, va parlar de la Convenció dels Drets de l’Infant i ens va explicar que acabava d’enviar una carta a Barack Obama (ara també Nobel de la Pau) en la qual el convidava a ratificar la Convenció, en nom dels Estats Units. Aquesta carta no ha tingut resposta, com tantes altres que Pérez Esquivel ha dirigit en els darrers trenta anys a tants i tants dirigents del món.

A vegades, tendim a menysprear els grans acords que se signen a les Nacions Unides. Però, en molts sentits, alguns marquen un abans i un després. Crec que és el cas de la Convenció dels Drets de l’Infant, que quan es va aprovar, el 1989, va ser realment innovadora. No solament protegeix l’infant i li garanteix (de iure, que no de facto) l’accés a molts drets, béns i serveis bàsics ignorats fins aleshores, sinó que entra en terrenys com l’obligació dels estats a assegurar a l’infant el dret a manifestar la seva opinió en tots els afers que l’afectin. A més, proclama el dret de l’infant a  la llibertat d’expressió, de pensament, de consciència i de religió.

De la importància pràctica de l’aprovació de la Convenció en pot donar una idea, per exemple, el fet que obligui els estats signants a complir-la en tots els preceptes. A Catalunya, concretament, va servir en els anys 90 per pressionar la Generalitat perquè oferís cobertura sanitària i plaça escolar a tots els menors estrangers en situació administrativa irregular. Quan aquest criteri ja s’aplicava a Catalunya (basant-se en l’obligació dels estats a donar compliment a la Convenció) hi va haver algunes sentències judicials que van estendre l’obligatorietat d’aquesta norma a tota Espanya.

Per tant, queda clara la importància pràctica i real del text que va promoure NN.UU i que ha estat el conveni que ha signat un major nombre de països fins avui: només Somàlia i els Estats Units s’han negat a ratificar-lo i per això Pérez Esquivel li ha enviat la carta a Obama.

Com que aquest tipus de convenis obliguen els estats que els signen a posar-los en pràctica, els Estats Units tenen el costum de no signar-ne pràcticament cap i així no estan obligats a complir-los. És cert que la majoria de països els signen i després no els compleixen i, en aquest sentit, la posició dels Estats Units és més coherent. En qualsevol cas, des d’institucions de suport als Drets Humans com ho és Justícia i Pau ens toca defensar els acords internacionals que representen un avenç inqüestionable en aquest àmbit. La Convenció dels Drets de l’Infant, que acaba de complir el vintè aniversari, s’ho mereix especialment.