Vicenç Fiol, membre de JP de Girona (23/11/2009)
En la societat del benestar és absolutament normal una societat de rics i pobres, de burgesos i necessitats, d’obrers i senyors.
Vicenç Fiol, membre de JP de Girona / 23/11/2009

Un matí de finals d’octubre d’enguany, per casualitat, vaig sentir un programa de ràdio, que em va semblar que és habitual de cada setmana. El tema que tocaven en el moment que ho vaig sentir era l’enrenou que provoca el canvi de la  roba d’estiu, en arribar la tardor, als armaris d’ús habitual, per posar-hi la de tardor-hivern. Tema molt transcendental, no faltaria més. Conduïen aquest programa dues conspícues dames de la societat catalana; l’una, esposa d’un conegut polític i l’altra una famosa model. Ambdues manifestaven la feinada que suposava aquest canvi. I una d’elles va deixar anar aquesta reflexió: “quan es fa el canvi, s’ha de saber llençar roba que ja no portem i que anem posant  d’un lloc a l’altre, repetidament, a cada canvi de temporada. Aquell jersei blau que fa quatre anys que no portem, el deixem de costat per “portar- lo a Càritas”. Aquesta darrera frase em va colpir perquè expressa una concepció de la vida i de la societat.

Dues senyores burgeses amoïnades per la feina i l’enrenou que porta el canvi de lloc de la roba cada temporada. És normal que la societat benestant es preocupi per aquetes foteses. En la societat del benestar és perfectament comprensible que aquestes siguin les seves preocupacions. És absolutament normal una societat de rics i pobres, de burgesos i necessitats, d’obrers i senyors..., i com que som bones persones, ja portarem a Càritas el jersei que ens sobra. Encara que sembli una caricatura del que passa, s’acosta molt a la realitat.

Ben segur que no vull fer cap judici d’intencions de les dues contertulianes, Déu me’n guard. Però sí que cal posar de relleu el que significa l’expressió que comentem. La societat que representen aquestes conspícues dames és una societat que ja els està bé, sempre ha estat així i cal que continuï així. No cal parlar d’una societat nova, no cal parlar de reforma de les estructures, no cal parlar d’igualtat, no cal que ens omplim la boca afirmant solemnement que “una altra societat és possible”. Això és revolucionari i no ens cal cap revolució. Que tot continuï igual, de pobres sempre n’hi haurà i de rics que tenen “un jersei blau que els sobra per portar-lo a Càritas” també. Amb una rentada de cara que doni un aspecte millor a la societat i donant el que ens sobra ja n’hi ha prou. Amb petits retocs tot ha de continuar igual “in saecula saeculorum. Amen”.

La mentalitat imperant és que amb una refundació del capitalisme ja en faríem prou. Un sistema que perpetua que continuï havent-hi pobres i rics, dominants i dominadors, benestants i miserables, oprimits  i opressors. Portant el nostre “jersei blau que ens sobra a Càritas” ja tranquil·litzem la consciència (ai que perillós emprar aquesta terminologia i quina por que fa!!!!).

Una pregunta ingènua: en l’ideari dels partits d’esquerra hi consta la lluita per la igualtat i la llibertat, per una societat sense classes i per la fraternitat universal? O els que parlem d’això estem antiquats; anem a remolc de la història; estem fora de context?

No creieu que potser vam desar massa aviat algunes expressions i el que volien significar: classe obrera i classe burgesa; canvi social; classes dominants i classes dominades, paternalisme o justícia, etc...?

S’acosta Nadal. Ens continuarem creant bona consciència portant “el nostre jersei blau que ens sobra” a Càritas?