Emili Aldabó, vocal de la junta de Justícia i Pau (27/10/2009)
Les empreses espanyoles a Bolívia hi estan sota l’empara del govern espanyol, que va condonar part del seu deute a l’Estat bolivià, a canvi de “favors empresarials".
Emili Aldabó, vocal de la junta de Justícia i Pau / 27/10/2009

Fa quatre anys vaig anar de viatge a Bolívia. Quan em van proposar aquell viatge amb prou feines sabia localitzar Bolívia al mapa. A la tornada em vaig fixar que els meus veïns del cinquè, aquells dels que em queixava pels sorolls que feien a les festes, eren bolivians. Per primera vegada em vaig aturar a parlar amb un d’ells a l’escala, recordant els bons moments que vaig passar aquell estiu. Quan vam intimar una mica, em va explicar que havia arribat aquí a la troballa, com molts d’altres migrants en la mateixa situació, d’una millor vida per a la seva família. Avui, migrant sense papers, treballa com a peó en una empresa de construcció. Les coses no li van gaire bé, i ha entrat en un cru cercle d’inseguretat i precarietat laboral. Cochabambí d’origen, després d’una acarnissada lluita, i víctima d’un acomiadament massiu es va veure obligat a “provar sort” a Espanya des de gener del 2003, aviat farà 7 anys.

A Bolívia el 63% de la població viu per sota de la línia de la pobresa. Aquest fet va provocar un flux migratori important cap al nostre país. El subsòl Bolivià, però, ofereix enormes recursos en gas i petroli. Empreses de l’Estat espanyol s’estableixen al territori bolivià en condicions privilegiades. Al 1996, les multinacionals extractives es van convertir en les principals beneficiàries d’aquesta riquesa. Repsol YPF, va arribar a una participació propera al 30% de la producció d’aquest país, i a través de diverses fusions es va fer a mans de gran part de l’empresa estatal boliviana YPFB, explotant els jaciments d’hidrocarburs amb contribucions a l’estat baixíssims.

Les empreses espanyoles a Bolívia hi estan sota l’empara del govern espanyol, que va condonar part del seu deute a l’Estat bolivià, a canvi de “favors empresarials”. No ens estranya veure els nostres governants amb un ampli sequit d’empresaris, alleugerint el camí a la cerca de noves oportunitat de negoci i defensant a qualsevol preu els interessos de les empreses per a la construcció d’hotels de luxe o continuar espoliant els recursos per garantir la nostra seguretat energètica.

Cochabamba va aconseguir revertir el procés de privatització de l’aigua potable que afavoria un consorci d’empreses entre les quals es trobava l’empresa espanyola Abengoa. Les protestes s’iniciaren per la falta d’acompliment en la millora dels serveis i per una alça injustificada de les tarifes als usuaris més empobrits.

D’altra banda, la intensificació de les resistències populars contra les petroleres, entre elles Repsol-YPF per evitar la venda de gas liquat de petroli cap als mercats mexicans i d’Estats Units va provocar l’anomenada “Guerra del Gas”. La paradoxa de tot això és que Repsol YPF no para de créixer enmig de la pobresa. I mentrestant s’enganyen a ells mateixos auto atorgant-se premis a la responsabilitat social corporativa (RSC) pel seu compromís amb el desenvolupament sostenible i la seva lluita contra la pobresa. ¡Quina hipocresia!

S’han celebrat 60 anys de la declaració universal dels drets humans, i independentment d’això avui comparteixo finca amb una víctima de la pobresa.

És el model transnacional l’agent de desenvolupament econòmic mundial?

És legítim que les empreses busquin l’obtenció dels seus beneficis en països tercers sense garantir-ne un comportament responsable, i que la lògica que se segueixi sigui la cerca de legislacions laxes i buits legals per eludir qualsevol responsabilitat?