Llorenç Olivé, vocal de la Junta de Justícia i Pau (19/10/2009)
Aquests dies estem en ple debat de modificació de la Llei d’estrangeria, coneguda per molts com “la llei de la renovació anual”. Ara es torna a modificar.
Llorenç Olivé, vocal de la Junta de Justícia i Pau / 19/10/2009

Fa uns dies vaig poder assistir a la Segona Mostra de cinema peruà, Una mirada al Sur-Bcn 2009. Una bona retrospectiva de films de la darrera dècada, que ens aportava informació d’aquest país sudamericà i ens apropava a la realitat cinematogràfica peruana, potser poc coneguda a casa nostra.

El programa mostrava els organitzadors del cicle, gent jove d’origen peruà decidits a fer conèixer a la societat catalana aquest cinema. Hi havia també els qui el patrocinaven i hi col·laboraven, i també els qui hi donaven suport. Em va sorprendre que el suport des de l’ajuntament de Barcelona fos des de l’Àrea d’immigració i que des de la Generalitat de Catalunya es fes des de la Secretaria per a la Immigració. No m’imagino un cicle de cinema nord-americà, anglès, o francès amb el suport de les àrees d’immigració. Més aviat m’ho imagino amb el suport de les àrees de cultura.

Ahir sortia al diari Avui, un estudi de la Fundació Jaume Bofill, on exposava la relació dels catalans amb la immigració. Hauríem de veure què entenem per catalans. Una persona que porta vint anys vivint a Barcelona i encara no ha tingut accés a la nacionalitat de l’Estat espanyol, no és català? Aquest no és un tema menor en un país on ens hem anat fent al llarg dels anys de les diferents migracions i on tots d’una manera o altra som fills de processos migratoris.

L’estudi, en tot cas, venia a dir que per treballar ja ens va bé que la gent vingui, però que viure junts ens costa més. He de dir que les respostes políticament correctes de l’acceptació en l’àmbit laboral m’han sorprès, i més en temps de crisi. Però potser el que passa és que es posa de manifest, que a qui més afecta la crisi és al penúltim que ha arribat. Qui està més a l’atur és la població de nacionalitat estrangera.

Aquests dies estem en ple debat de modificació de la Llei d’estrangeria, coneguda per molts com “la llei de la renovació anual”. Ara es torna a modificar; i es preveu l’allargament de l’estada als centres d’internament per simples infraccions administratives fins a seixanta dies. Em crida l’atenció, però, que en aquesta ocasió la modificació de la llei està passant tots els tràmits sense gaire ressò mediàtic. Les entitats socials o bé no hem estat prou fortes a l’hora de fer sentir la veu, o bé potser depenent de quina majoria política governi a l’Estat no ens sabem fer sentir prou, o bé potser segons els temes, els grups periodístics deixen fer sentir aquestes reivindicacions en uns moments i en uns altres no.

En Jordi Cots comentava dissabte passat a la Trobada anual de comissions de Justícia i Pau de Barcelona que el pitjor que hi ha d’unes jornades és que quan rellegeixes les conclusions uns anys després hi constatis que allò que s’hi expressava segueix essent absolutament vigent. Si agafem la Declaració Universal de Drets Humans segur que tindrem una sensació similar.

Aquests inputs em fan recordar també allò que tantes vegades hem dit. Que més enllà del que puguin aportar les modificacions de les lleis (sens dubte hi ha molts aspectes positius en les modificacions) o en la seva creació, no és només canviant o fent-ne de noves que ens inclourem tots a la mateixa societat, sinó que és en el terreny de les actituds individuals on més podem aconseguir avenços en favor d’una societat més igualitària. 

Mentre seguim parlant de la immigració com a un fet extern, tercer, i estudiant-la a part, seguirem fent cicles de cinema sudamericà, amb suport del que és sectorial (i que ja ens està bé...) i no del que és de tots, això és, des de la cultura.