Jordi Cots, membre de la Comissió de la Infància de JP (04/09/2009)
Veritablement, aquest 2009 era l’any per fer una Crida a favor de la infància. Commemorem el vintè aniversari de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant.
Jordi Cots, membre de la Comissió de la Infància de JP / 04/09/2009

Veritablement, aquest 2009 era l’any per fer una Crida a favor de la infància. Commemorem el vintè aniversari de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant. El 20 de novembre 1989 és una data clau en la història de la infància. La Convenció va produir una nova mirada sobre l’infant. En poc temps, pràcticament tots els països del món  -excepte els Estats Units i Somàlia-  van ratificar-la. Ningú no volia quedar malament davant de la infància. Però aquesta allau de signatures no sempre significava una adhesió cordial ni una voluntat autèntica d’aplicar-la.

El president del Bureau International Catholique de l’Enfance, Yves Marie-Lanoë, quan el mes d’abril proppassat va ser a Barcelona per donar una conferència dins del cicle “Els dilluns dels drets humans”, parlava d’un desinflament general davant dels problemes de la infantesa.

Calia, doncs, renovar el compromís contret amb la Convenció. Aquest és l’origen de la iniciativa de la Crida, que el BICE ha elaborat amb cura i apassionament a partir del coneixement que té de la situació de la infància al món.

Justícia  Pau, amb la seva Comissió de la Infància, és membre del BICE des de fa quasi trenta anys i varem fer nostra, amb convicció, aquesta iniciativa. L’hem difosa en la nostra realitat, on ha trobat un ressò important. Molts dels que llegiu aquesta nota, socis de Justícia i Pau i seguidors de l’activitat de la Comissió de la Infància, segurament l’heu signada.

La Crida fou solemnement proclamada el 4 de juny proppassat, en el transcurs d’un col·loqui internacional celebrat a Ginebra. La Comissió de la Infància va ser-hi. I aquesta Crida encara és oberta a la seva signatura fins al dia 20 de novembre proper, Dia Universal dels Drets de l’Infant. Però necessita el màxim suport possible.  Encara som a temps a fer-ne divulgació, i obtenir i enviar adhesions.

A la nostra seu disposem d’exemplars de la Crida, que constitueix una interpel·lació als poders públics, als  professionals de la infància,  als mitjans de comunicació, però també a tota la ciutadania, ja que una remobilització entorn de la Convenció és cosa de tots. També tenim tota la documentació i antecedents que van servir per fer la Crida.

A Catalunya ja s’han fet, aquest any, molts actes per commemorar aquest aniversari, i encara se’n faran molts d’altres pels volts del 20 de novembre, que és el Dia Universal dels Drets de l’Infant. Cal estar-hi atents. Al butlletí de la Comissió de la Infància els anunciem o en fem la ressenya. Tot ha de portar, a nivell mundial, a inscriure la Convenció sobre els drets de l’infant en la constel·lació dels grans textos de drets humans, de manera que puguem dir amb naturalitat “Els infants també”,  més enllà d’aquell “Primer de tot els infants” que ja hem d’abandonar pel deix assistencial que encara traspua.  

Aquesta Crida té una vocació universal; ens afecta també a nosaltres. Les situacions a les quals es refereix no són excepcionals d’aquest o d’aquest altre país. Són de tot arreu, baldament en segons quines realitats sigui d’una intensitat més moderada; però són reals.

Altrament, la Crida porta el segell del BICE. El BICE sempre ha destacat la dimensió espiritual  de les necessitats de l’infant, amb la convicció que l’arrel de la majoria dels seus problemes es troba més enllà de les necessitats materials immediates de l’infant. La dimensió espiritual (no la religiosa, aquest seria un altre tema)  la trobem recollida en quatre dels articles normatius de la Convenció, en el protocol facultatiu sobre la venda i tràfic d’infants, i en la Resolució 194/III del Parlament de Catalunya, de 1991, sobre els drets de l’infant.

El BICE, dins d’un programa que va titular L’infant i el buit espiritual va provar de definir aquesta dimensió. Diu: “Per dimensió espiritual entenem la capacitat, específica de l’home, de superar el fet material i econòmic, amb una recerca d’identitat fonamental que dóna sentit a la vida”. I afegia que cal tenir present  l’infant en la seva totalitat fins i tot en les situacions crítiques.

Creure en la dimensió espiritual, i afavorir-la, ajuda a tenir una visió total de l’infant, contribueix a construir la seva identitat i justifica el treball que es fa amb els infants. L’espiritual no és un luxe, com tampoc no ho són els drets civils dels infants a la Convenció, els drets que es centren en la seva personalitat .

Des de la Comissió de la Infància, voldríem que es considerés la necessitat de l’espiritual un missatge essencial de la commemoració dels vint anys de la Convenció que estem celebrant. Parlar d’espiritualitat ha d’esdevenir una cosa normal. Tenim el propòsit de treballar en aquest sentit i establir unes senzilles bases que siguin vàlides per a tots aquells que podem anomenar els actors del creixement espiritual de l’infant.